Pronòstics

porcs capitalistes

Sebastià Carratalà

En els darrers anys, dels pronòstics a curt i a mitjà termini sobre la situació econòmica i social que hem escoltat, ben pocs, per no dir cap, s’han complit. Tanmateix, no hi ha dia que no aparega alguna personalitat més o menys rellevant amb el seu oracle sota el braç disposat a revelar-nos el futur. Endevins de tres i no res que, bé per desviar l’atenció del realment important, bé per animar la ciutadania, o calmar-la  quan s’encén, solen caure en dues estratègies oposades: formular el missatge d’una manera pretesament simple i entenedora, sovint mitjançant l’ús d’alguna metàfora trivial, quan no gastada, o fer uns enunciats inintel·ligibles, no per complexos o tècnics, sinó per capciosos. En ambdós casos, sembla que ens trobem davant de sacerdots que, a causa del silenci de la seua divinitat –com el de tots els déus-, han d’inventar-se vaticinis a la seua mida.

Respecte a l’autoritat que s’arroguen, ja veia Montaigne que “en la mesura que diuen tantes coses, que no solament diguen veritat sinó també mentida: Qui és, en efecte, aquell que tot el dia exercitant-se amb la javelina no encertarà alguna vegada? (Ciceró)”. I els són propicis els moments de confusió perquè “allò que sobretot els fa un bon joc és la manera de parlar obscura, ambigua i fantàstica de l’argot profètic, els autors del qual no li donen un sentit clar a fi que la posteritat puga aplicar-li’n qualsevol que li convinga” (Assaigs, 1580). Unes paraules adients amb la gran quantitat de ximpleries que ixen de la boca de tots aquells, començant per presidents d’ens i governs diversos, passant per secretaris d’estat i comissaris europeus, i acabant per algun diputat, que albiren coses que a la resta ens estan vedades. Malauradament, no posseïm les dades i, en cas que les tinguérem, no ens atorgarien mai la capacitat d’interpretar-les. Què en sabrem nosaltres de temes tan elevats, encara que ens afecten en allò més bàsic?

Ja ens agradaria, almenys, que el que diuen s’apropara al llenguatge poètic d’altres èpoques. Els manca un aspecte essencial: la memòria. José Jiménez hi reflexiona en un llibre que porta precisament aquest títol  (Memoria, 1996): “Ens és difícil pensar en la memòria com a anticipació … Els antics feien equivalents la memòria i l’endevinament … Si el temps és circular, el mateix domini del llenguatge es requereix per mirar endavant o endarrere … Aquesta és la qüestió: l’única manera de mirar endavant, d’anticipar el futur, és a través de la memòria.” Han oblidat l’esforç, el patiment i el dolor que han calgut per assolir unes condicions de vida favorables per a la majoria, potser no vénen d’aquesta lluita o potser n’han abdicat a favor dels seus interessos personals només. Obliden a la vegada, però, que mai no ha resultat fàcil enganyar i sotmetre la ciutadania durant llargs períodes.

No frueixen del do de la profecia, els mandataris de les institucions polítiques i econòmiques estatals i internacionals. Aparenten predir el que succeirà quan en realitat es limiten a fer temps per dur a terme els programes dissenyats pels seus superiors. Uns projectes que ens esgarrifarien si els coneguérem en la seua totalitat i no a pessics, com ocorre actualment, amb la intenció que la implantació siga gradual, per a ells, és clar. Una altra percepció ben diferent tenen els perdedors, els d’avui i els que se sumaran, si res no canvia, per als quals les mesures preses han caigut de sobte sobre les seues vides, sense possibilitat d’alternativa, sense possibilitat de preveure el que els espera. Ni els correspon ni, menys encara, pretenen ser àugurs.

Tanmateix, nosaltres, des de la ignorància, podem vaticinar-los que, si els queda un bri d’ètica,  hauran d’intentar viure en un estat d’amnèsia permanent a fi de foragitar del seu pensament qualsevol remordiment pel mal i el sofriment comesos. Perquè “els records romanen, disponibles o inaccessibles, en els components més recòndits del nostre cervell. O del temps històric… I poden tornar sempre. Natural o accidentalment. Amnèsia és naufragar en la il·lusió de l’oblit.” Cal que evitem, si més no, que a les victòries que van aconseguint sense massa problemes,  s’afegisca el gaudi del desmemoriament. Recordem-los que en són responsables tothora i pertot arreu.

 

Publicat a La Veu del País Valencià (3 de juliol de 2013)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER