Amb IVA o sense IVA

democracia

Gustau Muñoz

¿És normal anar a un taller d’un poble qualsevol i que a l’hora de pagar la reparació et pregunten, sense conèixer-te de res, si vols pagar amb IVA o sense IVA? La cosa et deixa una mica parat, perquè al capdavall t’estan proposant un delicte o una falta greu. Què caldria fer? Denunciar-los a la caserna més propera de la Guàrdia Civil? No sembla el més adient… (Com s’ho prendrien? És aquest el cos més indicat? N’hi ha un altre? Qui voldria complicar-se tant la vida?)

I tanmateix, malgrat la vessant delictiva, tot fa pensar que el fet és absolutament quotidià i banal, tant que ni estranya ni sorprén. Moltes reparacions que no entren en l’assegurança (avaries i coses semblants) i també les que no superen l’import de la franquícia, es pagaran així, sense IVA, en negre. I d’aquesta manera s’engreixa una massa dinerària no declarada, una caixa B, que no paga impostos i que permet un ampli marge de maniobra per a operacions diverses, també en negre.

Es podria pensar que aquesta mena de tripijocs que impliquen un frau a la hisenda pública són coses menors, d’escassa rellevància econòmica, com ara els treballs a casa de pintors o llanterners (que també fan sempre la mateixa pregunta: amb IVA o sense IVA?), però vist el que expliquen els famosos “papers de Bárcenas” i, per descomptat, el que ja sabíem, és evident que es tracta d’una pràctica a l’engrós i d’un volum extraordinari. En la qual hi estan implicades grans empreses (els grans noms de l’obra pública i de la distribució comercial, entre altres, cotitzaven) que, naturalment, han de disposar d’una important massa de maniobra en negre per a poder fer pagaments tan considerables sota mà, sense factura ni declaració.

L’economia submergida, els pagaments en negre, els suborns propis o impropis, les caixes B, el frau fiscal, l’evasió d’impostos, les comissions il·legals… tot plegat, de les irregularitats de poca entitat a les més grosses, són símptomes d’un país que no funciona. Que no confia en les institucions i no respecta les normes que teòricament emanen de la voluntat col·lectiva democràticament expressada. I també, maneres de fer que posen en risc la suficiència financera de les administracions i, al remat, les polítiques socials i les prestacions bàsiques, com l’ensenyament, la sanitat, les pensions, l’atenció als més desfavorits.

Segons càlculs l’economia submergida equivaldria, a l’Estat espanyol, a entre un 20 i un 25 % del PIB. I és habitual explicar pel recurs a aquestes pràctiques  (a més del suport familiar) la relativa calma -molt relativa, d’altra banda- enmig de la crisi social més greu que s’ha conegut en dècades. Potser és així, però els efectes negatius de l’economia submergida són enormes. En forma d’evasió d’impostos (que redueixen la recaptació fiscal) i d’una desigualtat de tracte i de condicions que falseja la competència i distorsiona l’economia i també la societat. Per tant, els discursos que la legitimen (per motius “socials” o per pura aversió a les institucions) haurien de ser qüestionats.

La tolerància social i l’àmplia participació en aquesta mena de comportaments indica alguna cosa molt profunda i seriosa. Falta de confiança en les administracions, insuficient cohesió social, poc civisme, absència d’una idea de projecte col·lectiu, manca d’un sentiment de cosa pública compartida, d’una res publica entesa com a bé comú o commonwealth, predomini de la insolidaritat i el campi qui pugui… Tot plegat amb arrels profundes, que s’enfonsen en la història remota i més recent. I estretament relacionat amb la manera com s’han format històricament les institucions de l’Estat i la percepció que se’n té. Tants segles i tants anys d’absolutisme, de poder omnímode, de privilegis institucionalitzats, de dictadures, tenen aquestes coses.

Les experiències democràtiques han estat breus, normalment un parèntesi entre dues dictadures. El poder no ha vingut quasi mai de baix. Ací no s’ha sentit gaire allò de “We, the people”. El caciquisme, el garrot, el clientelisme i la passivitat política obligada de la majoria han estat norma, les lleis i el poder no s’han considerat emanacions del poble. Les victòries militars contra les classes populars i les nacions internes encara són font de fragments de legitimitat, que alguns voldrien actualitzar.

Per això és tan preocupant el desprestigi dels partits complicats en fraus i caixes B, quan la gent ho passa tan malament. Per això és tan greu la falta de maduració democràtica de  la societat espanyola (o millor dit, d’una part significativa) per encarar reptes com la superació d’una brutal crisi econòmica sense una divisió aberrant entre guanyadors i perdedors. O per entomar des del fair play el sobiranisme creixent a Catalunya. Una  maduració insuficient que encara –enmig de l’Europa democràtica del segle XXI- podria donar, segons com, algun disgust. Perquè no es veu, ara com ara, l’alternativa regeneracionista tan acreditada a Espanya que en el passat encapçalaren, amb llums i ombres, figures com Manuel Azaña o Felipe González i que arrossegaren grans majories. Serà que és ja massa tard per aquesta mena d’experiències, les han fet inviables els greus errors comesos i la crispació i la desfeta de la cultura política, en mans del TDT Party, a Madrid?

És difícil dir-ho. I tanmateix, enmig de la crisi econòmica, social, política i institucional, algun pensament caldrà fer. Vull dir, algun projecte de conjunt haurà de sorgir des de la sensatesa i la convicció democràtica. Tant de bo fos, encara, possible.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER