Cinquanta noms valencians

valenciacatedrallaudaausiasmarch01

Antoni Furió

Jaume I, al-Azraq, Arnau de Vilanova, Francesc de Vinatea, Joan Sala, el duc de Gandia Alfons el Vell, sant Vicent Ferrer, Ausias March, Joanot Martorell, Jaume Roig, sor Isabel de Villena, Joan Roís de Corella, Lluís Alcanyís, Alfons de Borja (Calixte III), Roderic de Borja (Alexandre VI), Vicent Peris, L’Encobert, Germana de Foix, Joan Lluís Vives, Frederic Furió Ceriol, el patriarca Joan de Ribera, el pare Simó, Pere Joan Porcar, Joan Baptista Cabanilles, l’arxiduc Carles d’Àustria, el general Joan Baptista Basset, Gregori Maians, Jordi Joan, Antoni Josep Cavanilles, El Palleter, Joaquim i Jaume Villanueva, Manuel Bertran de Lis, Vicent Boix, José Campo (marquès de Campo), Teodor Llorente, Constantí Llombart, Joaquim Sorolla, Vicent Blasco Ibáñez, Tomàs Trénor, Ignasi Villalonga, el rector Joan Baptista Peset, Josep Renau, Conxa Piquer, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster.

Cinquanta noms propis. Noms que ens ajuden a articular i donar forma a la memòria dels valencians, a trencar de manera estrident aquell silenci imposat, aquell silenci antic i molt llarg que denuncia Raimon en una de les seues més belles cançons. Noms que ens ajuden a conèixer-nos millor, a saber què som, els valencians, i per què som com som. A fer més visibles i precisos els contorns encara boirosos del nostre passat col·lectiu.

Certament, la història dels pobles no la fan només els grans personatges amb nom propi, aquells que poblen en exclusiva els llibres d’història o els versos heroics dels grans poetes nacionals, sinó les gents anònimes, els milers de persones ordinàries que viuen cada dia la seua vida, oblidats de la història i dels historiadors. En el segle de les masses i de la demo­cràcia, els protagonistes de la història ja no poden ser, com abans, els reis i els papes, els nobles i els burgesos. Tampoc la història ja no està per a celebrar res, ni les grans victòries ni les derrotes humiliants; ja no està per a imposar la càrrega feixuga i indefugible del passat sobre el present. La història està per a conèixer i entendre millor el passat –més enllà de com l’han entès i l’han explicat fins ara els historiadors, fills sempre del seu propi temps i, per tant, amb la mirada esbiaixada per les idees dominants a cada època–, no per a hipote­car o condicionar el futur. Que és el que han pretès sempre les grans històries nacionals, les històries amb noms propis, d’una provada eficàcia patriòtica, ja siga la seqüència de Vercin­getòrix o Clodoveu a Napoleó, en el cas francès, o de Viriato, don Pelayo, el Cid Campea­dor i els Reis Catòlics a Agustina de Aragón, en l’espanyol.

Aquest guió de la història pàtria, vehiculat i desenvolupat en els manuals escolars amb què s’han format tantes generacions d’espanyols, inclosos els valencians, no sols ha donat una determinada idea d’Espanya, la d’una nació eterna, que remuntaria els seus orígens al tercer dia de la Creació, si no abans –quan se separaren les aigües de la terra, Espanya ja estava allí– i que hauria de durar, per tant, pels segles dels segles, sinó que ha silenciat i marginat les històries dels pobles que la composen, entre elles la dels valencians. La recuperació de la història dels valencians, però, no pot venir per la mera substitució d’uns nomes per uns altres, mantenint indemne el mateix esquema o guió. La nostra, ja ho deia també Raimon, és una història de gent sense místics ni grans capitans, d’homes i dones que s’esforcen i blasfemen perquè tot va mal i que en frases solemnes no han cregut mai.

Alguna vegada hem parlat de la conveniència d’emprendre una iniciativa editorial similar a la francesa sobre “els llocs de la memòria”, en aquest cas valenciana o catalana en general, un dels volums de la qual hauria de tractar dels noms propis. No dels reis ni dels grans per­sonatges en tant que protagonistes exclusius de la història, sinó dels referents que ens aju­den, com deia abans, a articular i donar forma a aquesta regió encara boirosa de la memòria col·lectiva valenciana. Pocs valencians, en efecte, serien capaços d’enumerar d’entrada més d’una dotzena de noms representatius de la història del seu país o que hagen excel·lit en algun camp de les arts o de la cultura i el pensament en general. I tanmateix, a qualsevol país, els noms propis són necessaris per a ordenar i ancorar la matèria històrica, per a donar-li profunditat temporal, per a seqüenciar-la i, al capdavall, per a entendre-la millor. Una història del món sense noms que la senyalitzassen resultaria inintel·ligible –com enten­dre el segle XX sense parlar de Hitler, Mussolini, Franco o Stalin, per bé que les atrocitats de la centúria no s’aturen amb ells ni s’expliquen només per ells?–, i de la ma­teixa manera que un mapa mut –sense els noms dels rius i les muntanyes, de les ciutats i els països– resultaria inservible, tampoc no s’entendria la història d’un país sense els noms de les per­so­nes que l’han marcada o que hi han deixat una forta empremta, positiva o negativa, que això és una altra cosa.

La proposta, en dues fases, consisteix a, primer, consensuar un llistat mínim de noms propis, cinquanta per exemple, i, després, elaborar un diccionari biogràfic d’aquests matei­xos noms. Ja he dit abans que no es tracta només de substituir uns reis per uns altres, uns herois per uns altres, sinó de trencar el motlle, d’acabar amb una certa manera d’entendre la història, intolerant i sectària, i de reescriure-la de nou, de manera més crítica i també més generosa, més humana. Al capdavall, el projecte de construcció del País Valencià sempre ha estat un projecte de país més autoconscient, més democràtic i més inclusiu.

El llistat amb què encapçalava aquest article s’aturava en una primera cinquantena de noms, però podria haver estat més llarg, podria haver inclòs també els noms amb què era el tan­que (igualment per ordre cronològic i no necessàriament restringit a persones ja traspassa­des).

Andreu d’Albalat, Jaume II, Jacomart, Joan de Joanes, Pere Antoni Beuter, Martí de Viciana, Lluís del Milà, Josep Ribera, Gaspar Escolano, Joan Baptista Comes,Vicent Martín i Soler, Gaspar Dotres, Josep Maria Bonilla, Josep Bernat i Baldoví, Antoni Aparisi i Guijarro, Marià Benlliure, Eduard Escalante, el mestre Serrano, el mestre Rodrigo, Ruperto Chapí, Faustí Barberà, Rafael Altamira, Gabriel Miró, Azorín, Miguel Hernández, el general Vicent Rojo, Lluís Lucia, Eduard López Chavarri, Emili Gómez Nadal, Empar Navarro, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Carles Salvador, Xavier Casp, Juan Gil Albert, Enric Valor, Matilde Salvador, Josep Espasa, Alfons Roig, Maria Beneyto, Joaquim Reig, Joaquim Maldonado, Vicent Ventura, Luis García Berlanga, Pere Maria Orts i Bosch, Francesc de P. Burguera, Andreu Alfaro, Josep Iborra, Raimon, Ovidi Montllor, Doro Balaguer,Joan Francesc Mira, Josep Palàcios, Rafael Solbes, Antoni Miró, Carles Santos.

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER