Pòquer d’ases

ases

Escot Figueral

Últimament van una miqueta desorientats un bon grapat dels nostres alcaldes, perquè després de la depredació generalitzada dels paisatges lírics que quedaven, després del saqueig a les arques públiques i després d’haver fet el que els rotava en nom, això sí, de la majoria absoluta i democràtica, s’han quedat sense pressupost per a continuar aquesta mena de viatge cap al fons de la nit a què ens havien convidat als electors, vulgues no vulgues. La reconsagrada crisi els ha parat els peus i no els sants vots populars. Però en alguna cosa s’han d’entretindre i mirar de continuar enredant el personal. Rita, de moment, està a l’expectativa, però si la cosa va avant, ja la veurem liderant amb les seues carns expansives i la veuarra canalla la batalla definitiva perquè la llengua valenciana siga declarada primogènita de l’iber amb permís dels neandertals. Mentrestant això no passe, els uns i els altres competeixen per demostrar qui la tira més llarga. De moment, lideren la competició “X”, Callosa de Segura, Vilallonga i Gandia, amb una Safor desbordant i en plena forma.

“X” és el nom encobert d’un poble de la Safor amb un alcalde el nom del qual no puc dir, perquè seria posar en entredit l’informador. Posem-li, per entendre’s, Salvadoret. Així, doncs, Salvadoret sopava cordialment l’altre dia amb la colla dels seus quintos, on era el meu confident, i entre mos i mos i gotet de vinet batejat amb casera, la conversa féu les mateixes giragonses que la cua d’una sargantana, fins que anà a parar a les manifestacions dels estudiants aquells del Lluís Vives. ¿Lluís Vives, heu dit, això què és? ¿Un institut? ¿A València hi ha un institut amb eixe nom? Salvadoret, no ho sabia, no ho sap. Just en el moment que arriba un negret a la taula amb quincalleria per a saldar. Salvadoret, bon xic on els hi haja, volia donar-li alguna cosa de menjar sobrant de la taula. Però el negret li va respondre que no podia, que estava en el Ramadà i ja menjaria en arribar a casa. El Ramadà, ¿això que dimonis és? El negret li ho explicà com va poder, i Salvadoret li concedí una riallada indulgent, per ser tan soques els moros de renunciar a dur-se un tros de pa a la panxa tot el sant dia perquè ho mana el profeta. Salvadoret tampoc no sabia, no sap, que és el Ramadà. ¿Quants salvadorets al capdavant dels pobles no ho sabran?

Javier Pérez Trigueros és el que remena les cireres a Callosa de Segura. Allà baix, a l’antiga Governació d’Oriola, el PP porta anys i panys entronitzat en la glòria. Qui ho diria, d’Oriola, la porta “catalana” del sud de la vella Corona d’Aragó, on es parlava el bell catalanesc del món, que deia l’almogàver Muntaner. Javier Pérez Trigueros deu ser de repoblació murciana. I conste que no tinc res contra els murcians, gent emprenedora i cosmopolita de tota la vida. Pérez és un patriota com un campanar, un alicantino que du Espanya en el cor i en la postremitat del còlon. Pérez és sensible a les disfuncions del còlon. L’altre dia que els catalans, els emprenyadors i morrals aquests, es posaren a xiular l’himno en la inauguració del Mundial de natació, el bram li va eixir per baix amb restes fecals inevitables: “Que les den la independència a estos mierdas y nos dejen tranquilos con un muro de 10 metros para no verlos nunca más”. Ben dit, mestre!

El cas d’Enrique Llorca és més entranyable, perquè la fa i amolla en nom de la progressia socialista sense tallar-se un pèl. Fa trenta anys que els catalanistes de la Mare de Déu s’han encabotat de llevar-li una “l” al nom de poble, tant que costa una consonant. El poble s’ha d’anomenar Villalonga, perquè és un nom que ve d’abans de la Reconquista –la pista mossàrab-ibera, ací la teniu—i no Vilallonga, que és un invent de professors de la Universitat. Dos torracollons del Bloc fins ara li havien donat la majoria. Però, què han fet aquesta parella d’insensats! Ni més ni menys que el 9 d’Octubre, i mira que han passat mesos redéu, traure la senyera sense el blau i després, no t’ho perdes, patrocinar un llibre de la història del poble sota el nom, poseu-vos a tremolar, de “Vilallonga”, manufacturat per Abel Soler, una autèntica maquineta de fer històries locals a preus assequibles. Llorca els ha destituïts i, encara més, ha segrestat l’edició de llibre. Ben fet, mestre inquisidor! ¿Qui havia dit que les majories, pel costat de l’esquerra, serveixen per avançar, transformar i liquidar els falsos conflictes? No, de cap de les maneres. Segons quins progres, hem de xipollejar sempre en el tarquim.

Per a conflictes el que ha muntat Arturo. Arturo Torró, naturalment. L’alcalde de Gandia és, com ho diria, un home de novel·la. De novel·la més negra que la sutja. Ai si jo contara coses que no es poden contar… Va, deixem la vida privada, que tots portem un pecat a la faixa i dels pecats del piu Déu se’n riu. Arturo un dia es va llançar a la política, no des dels coneixements atresorats en una vida d’estudi i fatiga. Arturo potser té el graduat escolar i tot, eh. Arturo es va llançar a la política, deia, des de la fortuna immensa amassada en un negoci d’ulleres. Un mèrit que li reconeixerem, que ja voldríem per a nosaltres. I la política és això, un negoci que es compra i es ven. Arturo, més que ideologia, té ànsies de guanyar. Quines sabates, quines americanes, quines corbates i quina gomina! ¿I qui millor ha interpretat el negoci, aquell tel que separa negoci privat de negoci públic, que el PP de Saplana i Camps? Ho va intentar fa vuit anys, però Manuel Orengo del PSOE li va barrar el pas a l’alcaldia. En les últimes eleccions l’ha guanyat per fi, després de dir-se l’un i l’altre del mal que s’havien de morir. Pura dialèctica marxiana, del Marx de l’hotel dels embolics. I no seria gens estrany que ho tornara a aconseguir, perquè fer-ho pitjor que Orengo és difícil, amb un deute de feredat que ha deixat com a herència política al resignat contribuent de Gandia. Arturo, a mitjan legislatura, ja ha començat la campanya, que cabra que bela perd mos. Ha decidit traure l’escultura 25 d’Abril d’Antoni Miró, que presideix la plaça i la redona del mateix nom a l’entrada de Gandia, i posar-la en un altre lloc. Diu que els madrilenys no l’entenen. No és veritat: l’entenen perfectament. I això és el que cou. L’Ajuntament no té un clau, i viu de la mamella mercenària de Montoro, però, com el capità moro, sempre queda allò tan bé de dir: “Això ho pague jo”.

I és que, així que els donen solta, o es deixen anar amb la confiança i la impunitat que els dóna el càrrec, hi ha alcaldes que mostren allò que els sociòlegs sabuts i els politòlegs més sabuts encara en diuen “cultura política” (no deixa de ser una parella agafa pels cabells, això de “cultura” i “política”, si per política entenem la de consum diari, però què hi farem!). Bé, la cultura política dels alcaldes de la Comunidad Valenciana ha millorat la cultura política dels alcaldes franquistes, que subministraren a molts dels actuals les primeres beceroles. Ara fins diuen les animalades en vernacle, i són uns demòcrates de tota la vida, que fan servir les majories absolutes com Déu mana: per a arrasar sense contemplacions l’oposició i fer exhibició dels seus alts coneixements i sentit comú.

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER