Les Obres Completes de Pompeu Fabra

P. Fabra

Sal·lus Herrero

Ha aparegut aquest estiu del 2013 el volum nové de les “Obres completes” de Pompeu Fabra, sobre “Textos i materials. Cronologia general. Recepció de l’obra i la figura”, sota la direcció de Jordi Mir i Joan Solà; aquest darrer volum a cura de Josep Murgades, Georg Kremnitz, Francesc Vallverdú, Albert Jané, Jordi Mir i Anna Pineda.

Els directors, en una nota, expliquen que “Al marge de les obre essencials que componen la seua bibliografía essencial, una part considerable dels escrits de Fabra han romàs dispersos, i sovint mig ignorats, en les diverses publicacions on van anar apareixent. Discursos ocasionals però relativament freqüents, conferències que pronunciava sovint i una gran quantitat d’articles publicats a la premsa formen un bloc considerable de textos idiògrafs o reportats d’interès lingïístic o crític difícils de tenir a l’abast per la diversitat de procedències i el fet que la majoria no havien estat recuperats en cap altra ocasió”. S’elogia la tasca de Josep Murgades, amb l’equip de col·laboradors, que ha dut a terme una recerca d’hemeroteca pràcticament exhaustiva que ha permés localitzar aquests textos o bé ressenyes prou concretes.

El conjunt que n’ha resultat va acompanyat de notes i referències que contextualitzen cada treball, ens acosten al carisma cívic de Pompeu Fabra i demostren la dimensió sociolingüística de la seua obra, com ens mostra l’anàlisi de Georg Kremnitz i Francesc Vallverdú que precedeix el recull. Joan Coromines el considerà “el nostre primer lingüista” el 1963; Gabriel Ferrater destacà els seus sòlids i extensos coneixements en la ciència lingüística, en un text el 1968; i Joan Solà va dir el 2006: “A part de tenir unes grans qualitats lingüístiques, Fabra es va preparar intensament durant molts anys, aprenent llengües i assimilant els millors autors de la romanística general”. Kremnitz i Vallverdú exposen com la lingüística del segle XIX serà històrica i comparativa, però no pas comunicativa. Per això, no es donava massa importància a les conseqüències lingüístiques de la comunicació –com en el cas de les llengües en contacte- i es privilegiava una visió mecanicista de les evolucions. Els aspectes comunicatius, entre els quals hi ha les preocupacions sociolingüístiques si hi apareixen, serà més o menys marginalment o bé en altres disciplines científiques.

Davant el positivisme estricte dels neogramàtics, Hugo Schuchardt (1842-1927) és el representant més destacat d’una sociolingüística ‘avant la lettre’ que s’interessa per les dinàmiques socials i no exclusivament per les gramàtiques de les llengües ‘pures’ i isolades; una altra perspectiva en l’observació del llenguatge l’oferien la dialectologia i la geografía lingüística naixent. El primer que s’ocupà de la distribució de les varietats dins l’espai geogràfic fou Graziadio Isaia Ascoli (1829-1907), que descobrí  i analitzà les varietats del francoprovençal. Altres lingüístics que plantegen objeccions al mecanicisme proposat pels neogramàtics foren el rector Pierre J. Rousselot a “Modifications fhonétiques de langage étudiées dans le patois d’une famille de Cellefrouin (Charente)”, 1891, i l’elaboració de l’Atlas linguistique de la France  (Paris, 1902-10) per Jules Gilliéron i Edmond Edmont que mostrava la varietat lingüística de les llengües romàniques.

Els estudis de fonètica de l’anglés Henry Sweet, del francés Paul Passy o del danés Otto Jespersen (1860-1943) –que Fabra coneixia prou bé-, estudien la pronúncia al si d’una societat preocupada per la comprensió mútua i la generalització de les formes socials més prestigioses, a partir de la recerca de les diferències socials entre formes del llenguatge en el si d’una mateixa comunitat lingüística. També els estudis de Gaston Paris, Paul Meyer o Michel Bréal que acceptaven un sol domini lingüistic a França, treballant implícitament en la línea de la unificació lingüística del poble republicà francés i en contra de les altres llengües considerades ‘patois’.

També hi són presents en el contex en què es desenvolupa l’obra de Fabra els inicis de l’estructuralisme, tant  la vessant més sociolingüística de Saussure que pren en consideració les condicions socials de la producció lingüística i les conseqüències de la tensió entre els interessos del comunicant i el receptor del discurs emès; els primers models de comunicació lingüística són els de Karl Bühler (1879-1964) i Roman Jakobson (1896-1982). D’altra banda, la influència creixent del felibritge, gràcies a l’èxit del poeta Frederic Mistral (1830-1914) i a la seua capacitat integradora, atreu els representants de les altres regions occitanes i es produeix un debat, feliçment superat, a Catalunya sobre la possibilitat de trobar un sistema unitari per a l’occità i el català, especulant sobre que les diferències històriques podien ser superades. Enmig de totes aquestes influències decisives, Fabra considera el fet lingüístic en relació amb la societat, ubicant-se en la línea més social que havia de difondre Saussure.

L’obra de normativització del català portada a terme per Fabra té clars aspectes sociolingüístics, plenament moderns, actua de manera integradora abarcant les diverses variants de la llengua, com es demostrà amb el procés que dugué a l’aprovació de les Normes de Castelló el 1932, la descastellanització de la nostra llengua comuna, i la creació d’un estàndard modern i plenament útil que va servir, de manera importantíssima, per frenar la destrucció lingüicida que pretenia el règim franquista i per aconseguir la recuperació de tots els atributs de llengua plena, vigent, tant en l’àmbit del prestigi i de la unitat de la llengua com en el de la cohesió social. Fabra sintetitza la tesió equilibrada entre l’unitarisme necessari i el respecte a la diversitat lingüística al si de la llengua catalana en tots els territoris catalanoparlants per prioritzar la intel·ligibilitat, la comunicabilitat, la universalització d’una llengua amb les mateixes condicions que les primeres d’Europa, i la comprensió mútua.

Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC en la introducció, “Arribem a la culminació”, explica que al pròxim volum 10, que tancarà la sèrie, tindrà un carácter instrumental i no es preveu que continga nous textos fabrians. Agraeix els esforços dels directors pel seu treball concebut l’any 2000 per Jordi Mir, dissenyat amb detall per ell i Joan Solà el febrer de 2002, assumit per la Generalitat de Catalunya I l’IEC el mes de maig, I formalitzat l’acord amb el Govern de les Illes Balears el desembre del mateix any 2005, amb l’aparició del primer volum. Remarca que la desaparició malaurada i prematura de Joan Solà, l’octubre de 2010, no impedeix que la seua empremta siga clarament present en la totalitat de l’obra, després atorga el seu reconeixement més viu i sentit als directors i col·laboradors d’aquesta magna edició, així com a les institucions que hi han participat i a les editorials: Enciclopèdia Catalana i el Grup 62, responsables materials de l’edició sota el segell de Proa, amb la contribució de 3i4 i l’Editorial Moll. Ara ja es disposa del llegat sencer de Pompeu Fabra, quan, el 2013, commemorem el centenari de Salvador Espriu que va escriure un poema dedicat a Pompeu Fabra, “En encesa espera”, amb el qual Josep Laporte, president llavors de l’IEC, encapçalava l’any 2005 el primer volum de les obres completes de Fabra. És també enguany el centenari de les “Normes ortogràfiques” de l’Institut d’Estudis Catalans. Tot el professorat de valencià i els llicenciats en filologia catalana, aixi com la majoria dels usuaris complets de la llengua, haurien volgut que la Generalitat Valenciana hagués participat en una tasca que ens pertoca i afecta del tot. Perquè fou Fabra qui animà a fixar una selecció ben feta de les formes valencianes vivents, anàloga a la que havien fet a Catalunya amb les formes ‘catalanes’, per a compatibilitzar aquestes dues formes variants de la nostra llengua comuna.

El text del Dr. Laporte subratllava aleshores, en encesa espera, la imminència dels centenaris del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), on participaren un grup de valencians, directament o indirectament, Lluís Fullana, Teodor Llorente, Carles Salvador i posteriorment Josep Giner i Manuel Sanchis Guarner, col·laboradors de Joan Coromines i de Moll i Alcover, respectivament; també el centenari de la fundació de l’IEC (1907) i de la Creació de la Secció Filològica (1911), que s’han esdevingut i celebrat mentre apareixien els volums d’aquestes obres. Marí anota que aquell títol poètic  de “l’encesa espera” ara significa també la possibilitat d’aconseguir la plenitud nacional. Perquè les dinàmiques socials no s’aturen. Ni en els temps més recents ni, com ens recordava el Dr. Badia i Margarit també en aquell primer volum, mentre Pompeu Fabra elaborava amb diligència sistemàtica la seua obra, conscient de la transcendència que havia de tenir. L’obra del gran codificador de la nostra llengua és més admirable per les condicions en què l’hagué de fer, enmig d’avatars històrics trasbalsadors per a la llengua i per al país, mantenint inalterable la voluntat tenaç de contribuir a la plenitud i de superar els pitjors obstacles, com la temible ensulsiada de la guerra. Sense la seua obra, la desfeta de la persecució franquista hauria pogut ser letal. Per això, els partidaris del secessionisme lingüístic, de la divisió, del desgavell i  al remat de l’extermini de la nostra llengua ataquen l’obra descastellanitzadora de Fabra. Perquè voldrien que el ‘valencià’ esdevinguera una variant dialectal degradada del castellà en comptes d’una forma plenament integrada i digníssima del català. O la simple aniquilació. No obstant, ara els qui intenten denigrar-lo, a Pompeu Fabra, sense ni tan sols haver-lo llegit, no poden evitar que la majoria de valencians, balears i catalans interessats per la nostra llengua reben la influència d’un mestre de l’idioma que es va preparar conscientment aprenent llengües, estudiant, investigant i aplicant la seua enginyeria gramatical, tenint en compte tot el domini lingüístic des de cinc anelles decisives en la recuperació de la llengua i el país: la unitat normativa, un model de llengua inclusiu i respectuós amb la variació interna, una llengua en expansió constant, la capacitat màxima de precisió i, en definitiva, l’aptitud universal del català. Sobre aquesta base indestructible va ser posible mantenir el lema fabrià: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.

 

El context de la postguerra afegí un cúmul de dificultats: un primer gran canvi demogràfic, la manca de confiança en la llengua catalana entre bona part de la societat i, sobretot, la dura proscripció que va imposar la dictadura no donaven gaire marge per a l’optimisme. No obstant això,  justament quan el marc jurídic, formalment democràtic, i sobretot al Principat amb uns governs decidits (no així al País Valencià i a les Illes), hauria pogut afavorir la plena recuperació de la llengua catalana, més contundents ressonen les paraules de Joan Solà en el seu discurs al Parlament de Catalunya el dia 1 de juliol de 2009: “Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre. Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona. La llengua pròpia del país i de moltíssimes d’aquestes persones, una llengu antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d’Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra”.

En efecte, és urgent i imprescindible que arribem a la igualtat inequívoca i completa, en termes lingüístics, socials, culturals i nacionals. I si els poders estatals i europeus continuen indicant-nos reiteradament de fet -malgrat les belles paraules oportunistes- que no hi ha més camí cap a la igualtat que construir un estat sobirà, valdrà més que concentrem en aquesta obra els esforços que tan inútilment hem esmerçat segles i segles esperant a rebre un tracte igualitari en un marc polític que no ha estat mai disposat a respectar-lo. No minven les dificultats objectives, derivades dels canvis demogràfics recents, de les crisis econòmiques i ecològiques, de l’ofegament fiscal, de les desigualtats que genera una globalització al servei dels mercats i no dels ciutadans i de les cultures…

Tot això és cert, però la nostra llengua també creix en nombre de parlants, incorpora gradualment persones que abans tenien una altra llengua inicial diferent a la nostra, creix contínuament en capacitats expressives i creacions valuoses internacionalment reconegudes, igual que les aspiracions igualitàries de la nostra societat també han crescut i s’han refermat. La nostra llengua es veu amenaçada i viu situacions extremadament critiques en alguns dels territoris en què es parla secularment, sobretot al sud del País Valencià, però fins i tot en aquests llocs on les dificultats són extremes, persevera la voluntat de superació, més activa i persistent si cal. L’ambició de Pompeu Fabra i de la seua generació és, doncs, ben viva en la nostra societat i la consecució de la plena igualtat és irrenunciable i factible, si seguim el seu exemple. En ‘encesa espera’, no abandonarem mai ni la tasca ni l’esperança, tot i que estem segurs, que, sovint, tastarem moments de desesperació abans d’assolir la plenitud lingüística, cultural i nacional, que, potser, són al nostre abast. Perquè no està escrita cap derrota més; només depén de nosaltres, no defallir i perseverar tenaçment per aconseguir els objectius de supervivència del(s) nostre(s)  poble(s) català(ns).

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER