Fot-li que són valencians!

mural Països

Sergi Sol

L’estupidesa no té fronteres. Probablement per això, periòdicament, escolto opinions profundament despectives contra el País Valencià i els valencians en general. No és una anècdota: respon a una estesa opinió d’un nacionalisme català que, encegat per l’hegemonia del PP al sud de la Sènia, ha interioritzat un odi visceral, irresponsable, letal.

N’hi ha també ─i en això militen alguns il·lustres valencians (o mallorquins) de nació catalana, que viuen i treballen a Catalunya de fa molts anys─ que arremeten periòdicament contra les organitzacions amb implantació a tota la nació amb el pretext que aquesta implantació perjudica les formacions polítiques regionalistes. I, de retruc, arremeten també contra allò que podríem anomenar “la causa”, vist que això dels topònims provoca al·lèrgia, no ja entre les files de l’espanyolisme sinó entre les dels catalanistes que reparteixen carnets de catalanitat.

En això darrer, en voler foragitar de les Illes i el País Valencià les organitzacions d’abast nacional, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, val a dir que coincideixen fil per randa amb els postulats del botiflerisme més tronat que opera a Barcelona, sempre prest a fer responsable el catalanisme de totes les malvestats. La tesi, si fa no fa, manté que ens ho busquem, que ens dediquem a provocar i generem una reacció hostil, com aquella opinió tan estesa i “sensata” (atribut de la gent d’ordre) que davant una agressió sexual justifica l’agressor dient “és que van vestides com putes”. El Rei Mides d’aquesta petulant corrent ideològica és un corresponsal plenipotenciari (ai!, volia dir Delegat) de la premsa barcelonina a Madrid.

A títol d’inventari, perquè em sembla oportú recordar-ho, aquells valencians (o mallorquins) que s’organitzen en organitzacions nacionals no obtenen cap mena de recompensa pel fet de fer-ho, no ho tenen més fàcil en el seu dia a dia. Ho fan per elecció i per convicció. És natural que si senten catalans, si parlen català, si malden per fer estudiar els seus fills en català, si pateixen el mateix espoli fiscal (o pitjor en el cas dels mallorquins) que els catalans, si han de viure -i compartir permanentment- amb un dèficit d’infraestructures brutal (Corredor Mediterrani) determinat per motius estrictament polítics que atempten contra la lògica i les necessitats econòmiques, és natural -insisteixo- que sentin la necessitat de sumar sinergies amb els veïns del nord o de Ponent.

El País Valencià i les Illes Balears són territoris històrics amb clares singularitats respecte Catalunya i amb una acusada personalitat, sens dubte. I també són països on l’espanyolisme ha penetrat amb més virulència que a Catalunya, més massivament i per això, també, amb un impacte demolidor, a voltes tant que costa de reconèixer el substrat del que som i hem estat durant segles. No només creant una cultura subsidiària de Madrid i alimentant un regionalisme tronat, també fomentant una depredació del territori, una cultura del diner fàcil o una tolerància vers la corrupció que ha causat estralls. No ho podria dir pas millor que el professor valencià Ferran Garcia-Oliver: “Catalunya no és el problema, mai no ho ha estat. És Espanya amb tota la seva artilleria mediàtica, constitucional i estatal la qui ens condemna a l’abjecta subalternitat”.

D’aquí l’aberració d’adreçar la impotència que patim en veure com a les Illes o el País Valencià han estat colonitzats mentalment contra aquella gent que manté viva la flama i que no té cap dubte, cap, sobre quin és el seu país, els seus països, els nostres països, que anomenem com vulgueu, però que a mi (com als compatriotes del Sud i els del Front Meridional) m’agrada dir-ne Catalans. I poca broma amb la qüestió dels noms, el nom potser no fa la cosa. Però bé que ho sembla sovint. Pensem per un moment els efectes d’anomenar Corona d’Aragó a allò que va ser un bastió dels comtes de Barcelona. O l’obsessió del PP per eliminar el terme País Valencià. O la invenció, sense pudor, sense vergonya, sense manies, contra el sentit comú, contra tota tesi científica, del Lapao a la Franja de Ponent.

I ara ens voldran fer creure que la culpa és nostra, perquè provoquem, perquè diem català a l’idioma que s’ha parlat des de fa mil anys al Principat o prop de vuit segles al País Valencià o les Illes, perquè ens agradaria esperonar l’economia amb un Corredor Mediterrani que clama al cel, perquè no ens avergonyim de la nostra història i perquè tampoc necessitem inventar-nos-la, perquè seguim pensant que podem reeixir com a poble, perquè estam cansats del drenatge fiscal de caràcter colonial que patim i que només serveix per alimentar un Estat (l’espanyol) insaciable i que dilapida els recursos públics per sostenir un Estat insostenible amb Cort a Madrid.

Els ciutadans del Principat farem bé de tirar milles i d’aprofitar l’oportunitat que se’ns presenta. Però mai, mai hem d’oblidar els germans de les Illes i el País Valencià, que són dels nostres per història, per convicció, cada dia més per necessitat i sobretot per voluntat. Que no ens acompanyin en la primera embranzida és molt probable. Però que molts voldran seguir l’estela, no en tinc cap dubte. I si poden venir, tenim l’obligació d’ajudar tant com puguem i de rebre’ls amb els braços oberts i un somriure fraternal, entranyable i sincer.

 

Publicat a tribuna.cat (29 de maig de 2013)

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER