Sebastià Carratalà
Un íntim desconcert perfora sense treva el cervell de nombrosos votants fidels del PP pertanyents a la classe mitjana. Fins ara, poques vegades han gosat manifestar-ho en veu alta, no els ho permetia la seua lleialtat. Almenys, i això ja suposa un gran pas en la seua manera d’entendre la política, el fet de criticar aquelles mesures que els afecten negativament, de no defensar els seus líders quan algú els acusa de l’enfonsament general a què ens estan abocant, mostren a la clara que els seus sòlids fonaments han començat a clivellar-se. Estaven convençuts que la mera presència de la dreta en el poder central canviaria dràsticament el rumb de les coses, que la crisi s’acabaria d’immediat i que els primers que notarien la recuperació serien ells per apuntalar aquest partit i compartir els mateixos principis ideològics, els legítims sense discussió, els que promouen la mercantilització de la vida: la societat sotmesa a l’economia. La utopia liberal que -apuntava Josep Ramoneda en un article recent-, com la religió, pretén ser portadora de la llei natural.
Amb el PP en el govern, les aigües retornarien de manera normal al seu llit i fluirien sense cap problema. Encara no era massa tard per traure el fang de casa i recobrar moltes pertinences i la vida habitual anterior a la catàstrofe, que inclou les darreres legislatures socialistes, tot i el creixement experimentat en la primera. Tanmateix, els mesos han passat, el nivell de la inundació ha pujat i ningú no albira el dia en què començarà a baixar. I és en aquest moment que les conviccions dels electors del PP afectats se somouen i, astorats, busquen explicacions sense obtenir cap resposta. Per a un bon grapat, que havien ascendit a posicions benestants en els últims anys, que ambicionaven seguir escalant a qualsevol preu i que ja consideren la dreta com el seu lloc, no hi ha més temps, la sagnia s’ha consumat i, amb incredulitat, contemplen la caiguda i la llarga, si no definitiva, postració que els espera. Desconfien dels polítics en general, però no dubten que han de recolzar les elits econòmiques, en el fons no poden evitar creure que les dificultats són momentànies i que aquesta minoria rica, des del poder, farà el possible perquè tornen a l’estatus que es mereixen. Per a d’altres, que sempre han integrat la dreta tradicional, tot i els danys que els estan produint, existeixen causes de força major (l’autoritat, l’ordre públic, la moral catòlica, l’ensenyament de religió a l’escola pública, el nacionalisme espanyol…) per mantenir-hi una fidelitat absoluta, malgrat que en els seus cercles admeten que no entenen unes mesures que els estan arruïnant.
Davant d’aquest panorama, i al contrari del que podríem pensar si tenim en compte determinades actituds i comentaris, quasi xiuxiuejos, la fatalitat i la resignació, pròpies dels creients, prevalen per damunt de qualsevol altre extrem, Déu proveirà. Adaptar-se a les noves circumstàncies sembla l’única opció, el que ocorre està associat a un procés natural que no atén a raons i contra el qual no es pot fer res, només deixar-lo passar i assumir els dolorosos estralls.
L’historiador de les religions Mircea Eliade, en El mito del eterno retorno (1951), assenyala que en les col·lectivitats arcaiques el patiment i el dolor tenien un sentit, responien, si més no, a un ordre el valor del qual no es discutia. Un patiment entès com a esdeveniment, com a fet històric, un patiment provocat per un desastre (sequera, inundació, tempesta…) o una invasió (incendi, esclavitud, humiliació…) o per les injustícies socials vinculades a les estructures mateixes de la societat, etc., que el cristianisme va transformar, d’estat negatiu, en experiència de contingut espiritual positiu. “En general, puede decirse que el sufrimiento es considerado como la consecuencia de un extravío con relación a la norma.” Pareix no haver variat massa aquesta assumpció del sofriment en una majoria dels votants del PP, no únicament en els creients, sinó també en els no creients, que han interioritzat un cert sentiment de culpa, que no s’atreveixen o no són capaços de verbalitzar, pels excessos comesos per uns quants. Paradoxalment, aquesta mena de penitència no arriba als estrats més poderosos: ostenten aquesta posició perquè els correspon segons l’ordre natural i, per tant, són intocables, conserven intactes els seus privilegis i la seua impunitat. Tanmateix no els importa massa, a la resta, potser algun dia ells, gràcies a la seua superioritat i fortalesa en la lluita per superar i imposar-se als altres, també gaudesquen de les mateixes condicions. Qüestió de fe.
Publicat a La Veu del País Valencià (1 de maig de 2013)
