De llauradors a cambrers

Benidorm

Antoni Furió

Si en un altre temps va ser el tarongerar, l’arrossar o les platges clares i límpides, avui el paisatge més característic del litoral valencià i, en general, de tots els Països Catalans, és la successió d’allotjaments turístics pràcticament contínua al llarg de centenars de quilòmetres de costa, talment una veritable cortina de cement a la vora de la mar. Un paisatge de grues en frenètica activitat constructiva, almenys fins a la crisi del boom immobiliari i, amb ella, la fi abrupta dels anys de l’abundància, de l’especulació urbanística, de la corrupció i de la depredació del territori.

Tot i això –tot i la crisi–, l’any passat encara vingueren als Països Catalans més de trenta milions de turistes, més de la meitat dels 58 milions que arribaren a tot l’estat el 2012. D’aquests, 14 milions i escaig van anar al Principat, 10 a les Illes Balears i quasi 6 al País Valencià, als quals caldria afegir encara els turistes espanyols (ací les proporcions s’inverteixen respecte dels estrangers: 15 milions al País Valencià, nou i mig al Principat i cinc i mig a les Illes). Els Països Catalans reben, entre estrangers i espanyols, uns 60 milions de turistes cada any, unes quatre vegades i mitja més que el seu nombre d’habitants, que és de 13.720.000. No és estrany, per tant, que el turisme, que és fonamentalment un turisme de sol i platja, siga la primera activitat econòmica del país, juntament amb la industria de la construcció, en gran part vinculada a ella.

Els últims cinquanta anys, però de manera escandalosa els últims quinze, han estat anys de turisme i de rajola. I els usos del sòl, i en general de tots els recursos, inclosos els hídrics, tan escassos sempre en la regió, n’han estat completament supeditats. Començant per l’aigua, dedicada en el passat al reg, a l’agricultura de regadiu pròpia d’àmplies zones del País Valencià, i avui totalment consagrada al turisme: no sols a l’abastiment d’aigua potable per als hotels i apartaments que han crescut en proporcions colossals al llarg de la costa, sinó també a l’ompliment de piscines i el reg de jardins privats i camps de golf. No es tracta només de Benidorm, de Lloret de Mar i d’altres casos espectaculars de caos urbanístic i arquitectònic, amb gratacels de més de cinquanta pisos prop de la mar, sinó de la línia ininterrompuda d’urbanitzacions, xalets, hipermercats, camps de golf, macrodiscoteques, bordells, aeroports sense avions, autopistes i carreteres que se succeeixen un d’arrere l’altre al llarg de tota la línia de costa, no deixant a penes cap tros de platja sense ocupar (i explotar).

En la nova assignació de funcions econòmiques assignades a les regions europees, al País Valencià, les Illes Balears i bona part del Principat ens ha tocat el paper de ser un centre vacacional i d’oci per a les classes mitjanes de la rica Europa del nord. Als turistes cal afegir també els jubilats que s’hi han instal·lat definitivament en la costa mediterrània i els treballadors immigrants del Magreb, l’Àfrica subsahariana, Amèrica Llatina, Europa oriental i encara el Llunyà Orient que resideixen permanentment en la zona. Amb tot, més que la demanda real de noves vivendes per allotjar els nous residents, rics o pobres, és l’especulació immobiliària i la corrupció –la col·lusió entre les autoritats polítiques locals i regionals i els promotors i constructors, materialitzada en la reclassificació de sòl agrícola com a sol urbanitzable– el que està darrere de la imparable expansió de la rajola i el cement. Volíem ser Califòrnia o la Toscana i ens haurem de conformar amb ser la Florida o Las Vegas d’Europa. I encara.

El 2005, només al País Valencià es construïren més de 360.000 noves vivendes, la majoria de les quals prop de la costa, i a tot l’estat s’ha construït més en els últims anys que a França, Alemanya i Gran Bretanya juntes. Només en la provincia d’Alacant s’havien planificat per als propers deu anys 700.000 noves residències i 25 nous camps de golf.

Aquest model econòmic predatori, basat en beneficis ràpids i fàcils i en la degradació dels recursos naturals, ha tingut un impacte devastador sobre els ecosistemes, el paisatge agrari i l’activitat agrícola tradicional. En els últims quinze anys, només al País Valencià han desaparegut 144.000 hectàrees de cultiu, mentre que la població activa dedicada al sector primari, que rondava encara el 50 % fa cinquanta anys, ha caigut dràsticament al 3,12 % i només representa l’1,85 % del PIB regional. Pràcticament sense apenes transició a través de la indústria, l’economia valenciana ha passat del sector agrari al sector serveis i, molt especialment, al turisme: una metamorfosi que podria plasmar-se en la imatge de la conversió dels valencians (però el mateix es podria dir dels mallorquins) de llauradors a cambrers.

En aquestes condicions, les famílies de llauradors i els propietaris agrícoles difícilment han pogut resistir-se a les pressions dels promotors immobiliaris i als alts preus pagats per la seua terra, tant erma com encara en cultiu. Preus, en tot cas, que no són res en comparació amb els fabulosos beneficis generats per la subsegüent sobreedificació d’aquesta mateixa terra. Molts s’han fet rics amb aquesta sobreexplotació del territori, però els valencians ens hem anat quedant sense territori i sense país.

La crisi ho ha aturat tot abruptament. De sobte, han deixat de bastir-se –o d’acabar-se– nous edificis, i el que es veu són les ossades nues i en ràpida degradació del que havien de ser nous hotels i nous blocs d’apartaments, noves urbanitzacions per anar cobrint el paisatge encara no maculat. I amb la crisi del boom immobiliari –que tothom sabia impossible i que un dia o altre havia d’esclatar– han vingut totes les altres crisis, no sols perquè la indústria de la construcció era la locomotora de la indústria valenciana (mobles, persianes, fusta, química…), i si la locomotora s’atura, també els vagons que van darrere, sinó perquè molts bancs i caixes d’estalvi havien adquirit també productes tòxics, havien volgut jugar a empresaris del sector i havien acabat amb una cartera insuportable d’actius immobilaris que ha acabat passant-los factura i, en molts casos, enduent-se’ls per davant.

Les crisis tenen de bo que permeten reaccionar i rectificar, aplicar unes altres polítiques, pensar més en el llarg termini. Tanmateix, alguns senyals resulten alarmants. El fet que el turisme continue incrementant-se cada any, malgrat tot, malgrat la crisi econòmica, pot fer pensar a les autoritats públiques i els empresaris del sector que no hi ha res que s’haja de corregir, que tot va bé, perquè els turistes continuen venint. En definitiva, que anem per bon camí i que, una vegada passe la recessió, caldrà continuar per on anàvem, fins que tinguem un passeig marítim ben bonic i ininterromput des de Palafrugell fins a Guardamar, amb un fris continu, inesgotable, de ciment, d’edificis d’apartaments i hotels, en els baixos dels quals una successió de restaurants, bars, cafeteries, discoteques, botigues, màquines de joc, supermercats i bancs, donaran feina no sols als indígenes sinó també a les nombroses onades de nous valencians o nous catalans que caldrà importar.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER