Joan del Alcàzar
Comença el nou any i el fum procedent de tot allò que té a veure amb Catalunya no podrà amagar, no del tot almenys, la que se li acosta al Partit Popular, cada vegada més empantanegat en el fang de la seua corrupció sistèmica. Si el PP fos qualsevol altre tipus d’entitat social fa temps que s’hauria dissolt, i els seus components ocultarien en la seua història de vida l’haver format part de tan ominosa confraria.
Però és un partit polític, que són agrupacions que semblen gaudir de patent de cors per a moltes coses, massa. A més, en la mesura que aquesta organització política és la que recull major nombre de vots i està sobrerepresentada en escons, lluny d’avergonyir-se i demanar perdó i clemència a la ciutadania, els seus dirigents -encapçalats, ni més ni menys, pel senyor M punt Rajoy- encara treuen pit i imparteixen lliçons del que és o no legal, del que cap i el que no cap dins l’ordenament jurídic vigent, del que és simple circumstància i el que és categoria en l’escenari polític de les Espanyes.
Mentre tot el que té a veure amb la crisi d’Estat relativa a Catalunya ho permeta, la corrupció sistèmica del Partit Popular quedarà en un lamentable segon plànol. No obstant això, a poc que l’escenari català s’aclaresca, cosa difícil però no impossible, l’opinió pública tornarà a veure’s asfixiada per les notícies de la corrupció endèmica del Partit Popular.
Madrid i València, molt especialment, viuran en 2018 un rosari de vertigen de judicis, imputacions i sentències que van a ser torpedes en la línia de flotació del partit de M punt Rajoy. Llegir un darrere l’altre el reguitzell de casos que han de substanciar-se judicialment durant l’any que ara s’inicia, mareja. Repassar la llista d’altíssims dirigents que han de passar per la banqueta dels acusats o estan en risc de ser imputats, emmudeix a qui ho fa. A Madrid, els noms d’Ignacio González, Francisco Granados o Rodrigo Rato ja s’estan substanciant, però sonen els d’altres possibles implicats com són Esperanza Aguirre o Alberto Ruiz Gallardón, per citar sols els més connotats. A València, per la seua banda, Francisco Camps, Rafael Blasco, Vicente Rambla, Ricardo Costa, Sonia Castedo o Alfonso Grau són només una part dels dirigents encausats. A ells, a més, podria sumar-se Eduardo Zaplana, si bé en el seu cas per assumptes relacionats amb Madrid.
Ja sabem que des del PP es va robar [¿conjuguem el verb només en passat?] a quatre mans, que es van repartir contractes i negocis amanyats als amics polítics del partit, i que es van falsejar comptes i auditories que van permetre a aquest concórrer dopat a quanta campanya electoral es va presentar. La comptabilitat del partit que dirigeix M punt Rajoy ha estat tèrbola fins el delicte des dels albors de l’organització, és a dir des dels temps de l’inefable Manuel Fraga, i per això tots els seus tresorers tenen comptes oberts amb la Justícia.
Per pura higiene democràtica hem d’esperar que aquests criminals de iot i bones maneres, educats tots ells en piadosos col·legis d’elit, gent de vicis privats i virtuts públiques, paguen pels seus delictes. Que paguen per les dues vies possibles: una, davant la Justícia, amb les penes de presó que els corresponguen; una altra, amb la pèrdua definitiva del suport electoral que utilitzen com exculpatori de les seues malifetes. Esperem-ho del 2018.
