Joan del Alcàzar
Fa unes setmanes l’historiador francès André Burguière ha publicat un llibre que ha aixecat debat al seu país, i que hauria de provocar-lo també a casa nostra. El títol ja és prou encoratjador: Va a desaparèixer l’esquerra?
Tot i que molts, políticament orfes de partit al qual adscriure’ns, podríem dubtar a l’hora de respondre a la pregunta, Burguière afirma convençut que l’esquerra política no desapareixerà perquè encara que la noble passió per la igualtat passa per hores baixes, som milions les persones que continuem defensant insubornables els principis de llibertat, igualtat i solidaritat.
Aquesta gent a la que fa referència el professor som els que veiem l’esquerra com la nostra terra natal, com a la nostra terra de naixença, com a part constitutiva de la nostra identitat. Encara i tot, afegeix, quan eixa esquerra ens ofereix opcions electorals poc o gens emocionants, quan les picabaralles internes i les mesquineses humanes que la sacsegen ens provoquen ràbia i melancolia, fins i tot llavors, ens resulta impossible abandonar la terra natal, perquè eixa realitat ens ha conformat una determinada visió del món que hem anat construint des de la joventut. Burguière conclou que preguntant-se pel que dóna sentit a l’esquerra és que pot entendre allò que dóna sentit a la seua vida.
Podem concloure des d’aquesta posició que sentir-se ubicat en l’esquerra és una opció vital, una posició ideològica racionalitzada i viscuda, un posicionament davant la vida pública i la privada, i també és una il·lusió de pertinença, un àncora que ens manté ferms i lligats a la memòria dels nostres, d’aquells que des de sempre han combregat –d’una o altra forma- amb els principis que fa vora de dos segles i mig va establir la Revolució Francesa.
En una entrevista de premsa recent, al diari Liberation, Burguière afirmava que, actualment, “L’esquerra es passeja com un somnàmbul”, i això perquè quan abandona la seua veritable voluntat de transformació, quan accepta el món tal i com és, perd la connexió amb els seus orígens, perd la seua identitat i, en conseqüència, deixa de costat el seu paper com a eina de lluita pel noble ideal de la igualtat.
Ara diguem, no sense raó que són temps difícils per a l’esquerra. Quan no ho han sigut? Si parlem des de casa nostra, és que era fàcil lluitar pel noble ideal de la igualtat sota la dictadura d’un general traïdor i cruel? És que va ser fàcil durant els anys de lluita per la recuperació d’un sistema democràtic de convivència? Va a ser-ho ara, quan la idea que el mercat és la mesura de totes les coses s’ha empeltat en la nostra vida? ¿Ara quan una bona part de la ciutadania accepta l’austeritat coma dogma de fe, quan –a més a més- els apòstols que l’anuncien com la bona nova –i la imposen- xipollegen en una immensa bassa de corrupció?
Potser el problema és que l’esquerra, tan heterogènia i plural, pateix una severa miopia. Cada organització partidària actua de forma autista, sense tindre capacitat ni interès per a conciliar amb les altres forces amb les que té, si més no, un parentiu de família per a avançar en un sentit afavoridor d’aquell vell somni de la igualtat que ha estat la raó i el motor de la seua existència.
L’esquerra no desapareixerà, però sí que pot patir un llarg i cru hivern com a conseqüència d’eixa miopia que l’impedeix veure més enllà de la punta del nas de cada partit. No desapareixerà, però pot convertir-se en irrellevant, en insolvent, en incapaç no ja de vèncer sinó ni tan sols de moderar la voracitat, la cobdícia i la manca absoluta de sensibilitat social d’aquells que armats amb la doctrina neoconservadora manen ara per ara en el món.
La socialdemocràcia europea –i també l’espanyola- haurien de jugar el paper central en eixe combat per la igualtat, però malauradament està vivint les seues hores més baixes. L’oportunista i deslleial Manuel Valls, fins fa uns dies primer ministre de França, al govern socialista presidit per Francois Hollande, ha dit que abandona el partit perquè el PSF està mort. Més enllà del que passa a la Gàlia, i de les penúries per les que travessen el laboristes britànics i els socialistes holandesos –per no parlar dels grecs o els austríacs-; més enllà que la Internacional Socialista sembla haver pres vacances indefinides, la pregunta és… sabem alguna cosa dels alemanys? ¿Què s’ha fet de l’SPD, arrossegat, segons sembla, pel lideratge de la senyora Merkel i per l’emergència de l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya?
Mentre tot això passa, el PSOE aborda la seua darrera setmana abans del congrés, una cita que potser, vertaderament, siga la que extenga el certificat de defunció definitiu del partit, mort a mans de la seua cúpula directiva. Una mena de suïcidi per etapes, que sembla serà la crònica d’una mort anunciada. Si guanya la líder andalusa, el partit es convertirà en el Partit Socialista de l’Espanya del Sud. Si de cas la victòria correspongués a Pedro Sánchez, cosa que no és impossible, els avalots que van conduir a la seua defenestració en el Comité Federal d’octubre serien una broma comparats amb els que anaven a generar-se.
I mentrimentres, una altra de les forces d’esquerra, Units Podem, insisteix amb la seua moció de censura contra Rajoy però sense haver parlat abans amb ningú, la qual cosa els condemna al testimonialisme més irrellevant. D’altres esquerres d’àmbit regional, dalt o baix fortes als seus territoris, no tenen capacitat per a incidir en l’escenari general hispànic. Mentrimentres, el PP de Rajoy no fa més que tirar fora els balons judicials de la corrupció sistèmica que l’afecta, però es frega les mans en veure amb quina tropa opositora l’han festejat els déus.
¿És o no és una miopia severa la que pateixen aquells que haurien d’estar treballant de forma col.laborativa pel noble ideal de la igualtat? ¿Estem o no estem orfes molts dels que tenim l’esquerra com la nostra terra natal?
