Xavier Aliaga
Supose que tot en la vida són cicles, però hi un corrent d’opinió bastant generalitat que consisteix a culpabilitzar determinats sectors de la cultura, la societat o la política per allunyar-se dels gustos populars i tancar-se en suposades torres d’ivori inaccessibles a les masses, alienes a la realitat. La virtut del plantejament rau en fer caure els compartiments estanc i els prejudicis, en habilitar un mestissatge profitós que desactiva els maximalismes. Però hi ha també el perill de caure en lectures extremades.
Passa amb el tema de les falles. La manera amb la qual els nous governants han assumit amb naturalitat la principal festa del País Valencià és saludable i entra, es faça amb més o menys convicció, en el seu sou. Però alguns comencen a estar una mica farts del mantra -bastant fals- que atribueix a l’esquerra tots els mals electorals possibles per haver girat l’esquena a aquell fenomen. A les comarques, sempre ha hagut activitat progressista en el món de les falles. Fins i tot a València ciutat, en els temps més durs de la Batalla de València, gent d’esquerres conreava les falles des de la primera filera o a través de publicacions. I potser els partits esquerrans podien haver mostrat una actitud més proactiva, però els mateixos fallers sempre han posat les coses bastant difícils.
Si la dreta ha governat 20 anys no ha estat per això. Més concessions que el govern de Joan Lerma féu a la caverna són inconcebibles. I malgrat tot, la truita es capgirà perquè hi havia un canvi de cicle polític imparable. A més, el PP conservà el poder tant de temps en base no sols per conrear l’esperit festiu i les coordenades identitàries de la massa, sinó bàsicament perquè s’adoptà un model econòmic intensiu i molt eficaç en el curt termini. Assolida la normalitat amb el canvi de govern, amb caps de llança com el regidor Pere Fuset o la vice-presidenta de la Generalitat Mónica Oltra -capaç d’assistir a una roda de premsa amb el pentinat de valenciana- encara s’ha de poder criticar la festa des de l’esquerra sense ser acusats d’elitistes o contribuents electorals a la dreta.
Maldar del soroll, l’incivisme, les aglomeracions, la supeditació al tarannà religiós i privat o els components masclistes és un dret irrenunciable. Ho diu algú que ha estat faller molts anys, que ha fet de mantenidor un grapat d’ocasions i ha contribuït a desenes de publicacions i activitats de comissions. Es tracta d’una visió més transversal que no sembla: els milers i milers de valencians que aprofiten les falles per escapar no són una horda esquerrana, elitista i anti-fallera, sinó ciutadans corrents que no comparteixen el mateix entusiasme per la festa. Legítimament.
Sense crítica no hi haurà progrés. No es podrà millorar la festa en els aspectes susceptibles de millora, com ara el compte pendent de la convivència -difícil, ningú pensa que a València ciutat hi ha massa marge-, l’atomització poc sostenible de comissions, la pèrdua de qualitat dels monuments i tantes altres coses. Aspirar a ser Patrimoni de la Humanitat està molt bé, però també convé fer reflexions paral·leles, sense autocomplaença ni esgarrades patriòtiques de les vestidures. Sense blindar la festa a la crítica.
Publicat a El Temps (20 de març de 2016)
