Elx, la ciutat marshalliana (i 4)

Néstor Novell

L’agricultura

Al Camp d’Elx l’agricultura sempre ha tingut un lloc important. En els darrers anys el sector ha reviscolat. Les hortalisses, amb el meló com a producte estrella, han tingut un important creixement al Camp d’Elx els darrers 5 anys. Els cítrics van en regressió i els vivers  mantenen el nombre d’hectàrees. Elx compta amb el 44,3% de la superfície de vivers de la província i en hortalisses, al País, només es veu superada per Oriola i Pilar de la Foradada.

La partida de la Canyada presenta grans finques d’hortalisses. Aquesta, però, no respon a un model d’agricultura tradicional, es tracta de grans comercialitzadores com Continente, per tant, la gestió i els beneficis són aliens a Elx.

Principals conreus agraris (Ha)

Font: Conselleria d’Agricultura Pesca i Alimentació (Estimació)

La magrana ara és el cultiu més representatiu del Camp d’Elx: 1.055 ha i el 40% de la superfície cultivada de l’estat. L’èxit es deu a la qualitat de la varietat Mollar que té una fàcil comercialització exterior en tot el món, principalment a Alemanya, França, Regne Unit i Rússia.

Any a any s’incrementa el terreny cultivat de la magrana davant de la resposta positiva dels mercats. Elx han presentat la sol·licitud de Denominació d’Origen i cerca, mitjançant la investigació augmentar la productivitat del cultiu. La importància del sector agrícola i les seues indústries associades ha generat el Parc Agroalimentari l’Alcúdia, 190.000 m², un centre de negocis i logística del sector agroalimentari. Actualment hi han instal·lades a Elx importants companyies de distribució de d’aliments com Musgrave, Hiperber i Almendras del Sol.

El comerç i el turisme

Elx, a només 21 km d’Alacant, exerceix de capital comercial d’una àrea de 15 municipis (366.000 habitants) del Vinalopó i del Baix Segura. El sector ha crescut amb la instal·lació de grans superfícies comercials i magatzems comercials. El sector ocupava a gener de 2013 9.468 treballadors: comerç pròpiament dit, 7.960 treballadors i, venda i reparació de vehicles, 1.508.

Font: Anuaris Econòmics d’Espanya 2000 a 2013, La Caixa. 2013

A Elx, el 60% del comerç al detall són activitats no relacionades amb l’alimentació (venda de vestit i calçat, venda d’articles per a la llar, etc.), el 32% és comerç de productes d’alimentació i un 8% és comerç mixt i d’un altre tipus (grans magatzems, hipermercats, venda ambulant, etc.).

La majoria de barris il·licitans tenen un bon nivell de comerços de proximitat. A més, la ciutat organitza 16 mercats ambulants i té 4 mercats d’abastiments. La superfície de comerç al detall per habitant és significativa, 2,18

La crisis i el fort creixement d’establiments de gran format comercial: 1 gran magatzem, 4 hipermercats i 2 centres comercials, han incrementat molt l’oferta al mateix que han diversificat els formats comercials amb establiments com El Corte Inglés, Carrefour i l’Aljub), però estan modificant sensiblement la seua estructura comercial.

L’hostaleria a Elx va fer un salt quantitatiu l’any 2005 augmentant l’ocupació un 32%, respecte a l’any anterior. Aquesta activitat és la segona que més creix després del comerç, i la tercera en generar ocupació després del comerç i la indústria.

L’agència municipal amb participació del sector encarregada de la promoció i diversificació turística és VisitElche. Aquesta agència va promocionar la declaració del Palmerar (any 2000) i del la Festa (any 2001) Patrimoni de la Humanitat.

En el tema d’infraestructures han inaugurat el museu arqueològic MAHE, el Centre de Congressos Ciutat d’Elx (el 2012 assistiren a conferències, reunions i presentacions unes 24.000 persones), situat proper al centre històric i al Parc Empresarial, on s’hi troba també la Fira (IFA)

En consonància a aquesta política s’ha incrementat molt l’’oferta hotelera. Si el 1999 en tenia 228 places d’hotel, segons les dades de la Generalitat Valenciana[1], el 2013 ja era de 12 hotels (4 de quatre esteles)  i 1.414 places. A la ciutat només hi ha 4 hotels i l’oferta d’allotjament hoteler de la platja és molt reduïda. En realitat ha estat l’aeroport, a l’Altet (9 milions de passatges anuals), i el turisme de negoci, a Torrelano-Parc Industrial-IFA-Palau de Congressos, on s’han concentrat l’oferta hotelera. La ciutat, a més, 8 hostals amb 367 places i 3 pensions amb 61 plaça. L’oferta d’hostaleria es complementa amb 1 càmping de 1.215 places.

L’hostaleria ocupa el tercer lloc en nombre d’ocupacions despreses del comerç i la indústria (5.738 treballadors) i atés el caràcter específic del turisme elxà, el nombre de pernoctacions es manté bastant estable durant l’any (53% de mitjana anual) amb uns pics a l’estiu on l’ocupació es situa estre el 60 i el 70%.

L’oferta de restaurants (2 de primera categoria) és de 364. D’agències de viatge hi han 2 majoristes i 23 minoristes, a més tenen una empresa de turisme actiu.

Elx és una de les poques ciutats que compta amb dos Patrimonis de la Humanitat. A més, té 9 Km. de platges i una àmplia riquesa cultural com són els jaciments arqueològics de l’Alcúdia, on es va trobar La Dama d’Elx, les festes patronals, nombroses i modernes instal·lacions per a espectacles i convencions, les rutes dels museus i el Palmerar, així com els diversos paratges naturals: Les Salines de Santa Pola, l’Illa de Tabarca, el Fondó, els Bassars-Clot de Galvany, el Saladar d’Aigua Amarga, les Dunes de Guardamar, els Carrissars d’Elx, la Desembocadura i front litoral del Segura, l’Embassament d’Elx i les Dunes de la Marina

A tall de resum

L’evolució recent dels principals índex econòmics de la ciutat mostren el seu creixement generalitzat, fruit de la política de diversificació cap el comerç i el turisme que està donant el seus fruits. L’increment de l’índex d’activitat econòmica desmenteix l’elevat índex d’atur però no hauria d’amagar la precarització i la clandestinitat d’una part important del treball industrial. Per altra banda, la disminució en la fabricació del calcer s’ha vist compensada per l’augment de les empreses de comercialització i logística.

Font: Anuaris Econòmics de Espanya, 2000 a 2013, La Caixa. 2013

Elx concentra més de 15.000 empreses petites i mitjanes de les quals, prop de 2.100 són indústries. D’aquestes indústries, les relacionades amb la sabata en superen les 800.

Amb cadascuna de les periòdiques crisis de la sabata, sempre alguna ciutat o país productor abandona i algun altre s’hi incorpora. El fet que Elx siga el gran nucli productor de l’estat i un dels majors d’Europa, ha fet que altres països hagen deixat de produir, però al mateix temps, s’han incorporat països àrabs i de l’extrem orient. A Europa, França ja ha abandonat i Itàlia controla el disseny i la maquinària.  Atesa la situació, a hores d’ara Elx tindria una opció tecnològica, però ningú no hi pensa.

L’economista i professor Josep Antoni Ybarra[2], en un text trepidant, copsa a la perfecció l’ànima econòmica de la ciutat industrial valenciana per antonomàsia. Una ciutat on la tradició, la petita empresa i el treball dispers, generaren un districte industrial que a hores d’ara sobreviu reinterpretant-se. Elx ara és una avançada, i un observatori si es vol, de les noves relacions i condicions de producció per les que clamaria satisfet el capitalisme més neoliberal.

(hi ha) les mil maneres de fer sabates diferents al menor cost possible. Per açò, es recolzen les unes en les altres; unes arriben a fer una part de la sabata, altres uns components, altres els ajusten, altres les acaben, altres els venen, i així recolzant-se les unes amb les altres, el producte, a la fi, ix al mercat. Però en aquest gran camp de relacions de competència i de cooperació, tracten de fer proves, com si d’un laboratori es tractés per veure com traure sabates més barates i/o diferents: així unes vegades se’n han anat a fer eixes sabates fora, a la rodalia d’Elx, a la zona agrícola i propera del Baix Segura per tal de pagar salaris inferior; altra vegada el que han fet ha estat anar-se’n fora, a Xina, a l’Índia, per Àsia, a fer el mateix; ara mateixa hi son decidits a tornar a fer les sabates íntegrament a Elx, per allò de poder fer servir-les en més rapidesa als mercats que tenen a prop, Europa, (…)

Dins d’aquest laboratori que es el complex productiu d’Elx, s’ha utilitzat segons interessos i de manera més o menys intensa, la descentralització i/o la deslocalització de la producció, i sempre gestionant la mà d’obra, el treball directe, amb la desregulació (…)

Així, s’ha vist com la màquina de producció d’Elx es un model on el treball es majoritàriament irregular -allò que ara està tan al dia, el treballar a temps parcial i sols quan la empresa ho necessita-; el treballar sense assegurances socials, clandestí, en negre; el fer d’emprenedor  -allò que es la manera més elemental d’auto-explotar-se’n-,  ha estat una de les formes més tradicionals que n’hi havia a Elx d’independitzar-se de la fàbrica on es treballava, i un es muntava la seua fabriqueta; el suport de la família en temes de metges, de seguretat social, de consum, de capital…. Tot açò que avui està introduint-se al món de les relacions socials i industrials, ja ho havíem tastat a Elx fa uns anys. Com a conseqüència, la desfeta de l’Estat del Benestar ha tingut una proba evident a Elx quan una part fonamental de la seua mà d’obra, la que ha fet alçar-se a la indústria, no te cap dret a tenir prestacions una vegada que eixa mà d’obra ha arribat a jubilar-se. Ens referim a que al voltant de 15.000 dones que poden estar vivint avui en Elx, i que poden haver treballat de forma intermitent en la sabata, no tenen dret a rebre cap prestació de jubilació més enllà d’un 5% d’elles. La raó?, perquè han treballat en negre (…) Si parlem dels homes, la seua cotització mai ha estat d’acord als seus salaris, sempre ha estat per baix; aleshores, a hores d’ara els jubilats reben prestacions ínfimes en relació al que han treballat.

En realitat Elx ha segut açò, un complex organitzatiu de treball per menjar i viure, i viure i menjar per treballar. El benestar? El desenvolupament? El benestar i el desenvolupament, es deia consum, despesa d’avui, tenir deutes i poder pagar-los. El curt termini es la guia, i el dia a dia l’horitzó en que Elx s’ha mogut. D’ací que les crisis quan arribàvem, i es cert que arribàvem, érem molt fortes, i es ressentien a tot nivell. Al 2012 un terç de la població il·licitana donada d’alta a la seguretat social estava aturada oficialment; tancaven les fàbriques, les fabriquetes i els negocis del costat; tots a l’hora. I amb aquest nivell d’atur com es vivia? Es vivia perquè en realitat se’n obrien altres, allà on ningú s’imaginava: magatzems, tallerets, cases i baixos, però això sí, en condicions cada cop pitjors. Es impactant el veure en el viari d’Elx la intensitat de tràfic que aguanten les carreteres i els caminals que surten o entren a la ciutat un dia entre setmana a hora punta com es mig dia –l’hora de dinar-; un fum de cotxes, furgonetes, camionetes, motorets, que carreguen a la gent i les mercaderies des de “defora” als magatzems dels polígons i a les cases del poble (podem parlar de vora 4.000 vehicles i de 12.000 persones que es mouen en 1 hora escassa, i que novament a l’hora arranquen altra vegada per anar a treballar). Tot allò es el treball dispers que envolta a Elx i que en un temps record es concentra a la ciutat, per a tornar a l’hora a escampar-se’n a tot arreu. Pot ser sorprenent i meravellós, però molt costos i fatigós.

[1] Agència Valenciana del Turisme. Registre d’empreses, establiments i professions turístiques de la Comunitat Valenciana. Generalitat Valenciana. 2013.

[2] Josep-Antoni Ybarra. Elx: La Ciutat Industrial del segle XXI. Universitat d’Alacant