A Podem se li obrin les costures defensant la bellesa

PI 2

Joan del Alcàzar

Les últimes enquestes més fiables, la de MyWord per a la Cadena Ser per exemple, li donen a Podem una intenció de vot quasi cinc punts menys que els obtinguts el 20D de 2015 [15.9 enfront de 20.7]. En la mateixa prospecció, el PP perd 1.7, el PSOE baixa 1.1 i Ciutadans puja 4.1. És a dir tots perden, menys el partit d’Albert Rivera. Cal afegir una última dada: Esquerra Unida també puja, i bastant: 3.4 punts, i se situa en el 7.1 per cent dels vots. Són unes xifres bastant expressives de com està valorant l’electorat el procés de negociacions per formar govern. Recordem que l’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques [CIS] de gener de 2016 donava el següent resultat: PP, 28.8; Podem, 21.9; PSOE, 20.5; Ciutadans, 13.3.

Sembla molt raonable afirmar que Podem està gestionant pèssimament el suport que va aconseguir al desembre passat; que no està jugant ben les seues cartes i que, més que probablement, no ha aconseguit digerir bé les dades electorals que van donar les urnes. Però aquest no és, segur, el principal problema. Molt possiblement el pitjor per a la formació morada és que se li estan obrint algunes de les moltes costures internes que té. No és ara una de les sutures que podríem anomenar perifèriques, en les quals per cert també s’aprecien problemes, sinó en el nucli dur de l’organització. El colp de mà de Pablo Iglesias cessant al responsable d’organització, Sergio Pascual, ha afectat seriosament Íñigo Errejón, potser l’home amb més projecció extramurs de Podem. La cosa, no obstant això, no se circumscriu a una confrontació entre Iglesias i Errejón, sinó que evidencia problemes interns quant a la concepció tant del partit com de la seua estratègia de present i de futur. La proposta de Pablo Echenique com a substitut de Pascual és la menys discutible que Iglesias podia oferir a l’organització, però caldrà veure si l’aragonès cauteritza la ferida en l’organització de Madrid i reforça les costures territorials.

Podem no acaba de decidir què vol prendre i què vol rebutjar del model de partit convencional: hi ha expressions del lulisme primerenc del tipus Pau i Amor, i s’evidencien influències leninistes del tipus tu tens dos ulls, però el partit en té mil. D’ambdues sensibilitats trobem rastre recent a “Defensar la bellesa. Carta de Pablo Iglesias als cercles i a la militància de Podem”. No obstant això, fer política no és explicar, enunciar, declamar intencions polítiques carregades d’ètica. Quan el partit era només un moviment amb el vent a favor de la indignació creixent, tot resultava més fàcil en la mesura que es tractava de denunciar i de posar el focus sobre tants mals de la societat del present. Cada ciutadà irritat amb els grans partits sistèmics, cada elector fastiguejat del maltractament associat a la crisi, podia imaginar que Podem era una força emergent que anava a canviar tant com considerara que devia ser canviat.

Ara, Podem està actuant en àrees de govern en l’administració local i regional i tot és molt més complex, més concret i menys eteri. A més, no és difícil trobar bretxes que separen algunes de les coses que es deien abans del que es fa ara. Algunes, són lletra menuda, però no passen desapercebudes per a molts. Dos exemples: l’alcalde de Cadis, ciutat convertida en emblema pels morats, nega als partits del consistori accés complet als pressupostos de la ciutat; Rafael Mayoral, membre del cercle immediat a Iglesias, convoca una roda de premsa, però anuncia que només respondrà a cinc preguntes.

Ningú podrà negar a Podem l’haver-li pegat una puntada de peu al tauler polític espanyol. Aquest és encara el seu gran mèrit. Tampoc se li podrà discutir que ofereix ―de moment més sobre el paper que en la realitat― una visió que s’aproxima a la realitat plurinacional espanyola com cap altra força política ho fa. Podem va obrir, s’ha dit moltes vegades, uns enormes finestrals que han regenerat el viciat clima polític peninsular. Però ara està perdent força i presència. I açò no és bo excepte per a la dreta espanyola i, per la seua greu miopia, per als sectors més conservadors i els més jacobins del PSOE.

Es discuteix en els fòrums i en les tertúlies a propòsit del que sembla una batalla interna de manual. Es parla molt de com es veu Podem des de fora; de si s’està donant un combat entre fonamentalistes i realistes, de si s’està dirimint apostar per la reforma o per la ruptura de l’anomenat règim del 78, o sobre si la praxi del partit ha de ser més transversal o més pròxima a l’esquerranisme clàssic. Tot això en el context ―no ho oblidem perquè és un element decisiu― en el que s’ha de resoldre si es constitueix un nou govern o s’ha de tornar a eleccions generals.

Veritablement es tracta de debats molt interessants, però són més propis dels diferents analistes socials que de la ciutadania en general. Particularment dels cinc milions de votants que, d’una forma o una altra, van ser comptabilitzats com a vots de suport al programa de l’organització.

Cal dir que aquesta comptabilitat és més que discutible. Tant com que Podem tinga o haja tingut mai 69 diputats, ni que ara tinga 65 després de la no integració de Compromís en el grup parlamentari. Aquest grup de dimensions variables és, de lluny, el menys estable, el més complex de gestionar de tota la Cambra de Diputats. Els 69 diputats originaris n’eren el resultat de la suma de Podem, Podem-Compromís, Podem-En Marea-Enova-EU i En Comú Podem, i no resulta difícil explicar les enormes dificultats que tindrien per a votar junts en temes sensibles.

No es tracta tan sols, a més, de diferències concretes entre els uns i els altres ―aquelles costures abans assenyalades― sinó de la pluralitat [seria millor parlar de transversalitat] dels cinc milions de votants. Diferències que van des dels que poden veure’s representats per persones vinculades a Podem però tan distants [en fons i formes] com Manuela Carmena, Carlos Jiménez Villarejo, Ada Colau o Mònica Oltra ―per citar noms coneguts― i Rafael Mayoral, Juan Carlos Monedero, Teresa Rodríguez o Irene Montero.

Com treballar políticament per a un electorat tan ampli i tan divers, com fer-ho sense perdre suports substantius en la travessia? 

Hi ha un sector ampli de l’electorat que, sense haver perdut ni un gram d’irritació contra al bipartidisme, se sent més pròxim a reformar que a revolucionar el panorama existent. Pateix amb desgrat les males formes d’Iglesias, l’arrogància que els seus múltiples assessors no aconsegueixen que abandone, la seua permanent possessió de la veritat i la seua indiscutible percepció de quina és la línia correcta. Alguna cosa semblant es pot dir de la tendència de la direcció de Podem a exigir a tots, a escoltar poc o res, i a desqualificar als que no s’avenen a les seues directrius. Nota al marge: segurament la remuntada demoscòpica d’Esquerra Unida està prou lligada al contrapunt que Alberto Garzón suposa front al líder de Podem.

En ocasions, massa i tot, Podem recorda al que va ser en el seu moment de major pes polític Esquerra Unida. Una organització tan solvent per a la denúncia del que anava malament com incapaç de proposar com arreglar-ho de forma versemblant. Una coalició que sempre va tenir dificultats per a entendre que els seus votants superaven amb molt als seus militants, i que és necessari no confondre als uns amb els altres.

Podem té ara un bon nombre de problemes interns i, a més, afronta una crisi d’identitat en la mesura que ha de decidir com gestiona l’enorme cabal de suports [directes i compartits] que va rebre al desembre passat. De cap manera li convé anar a noves eleccions. Algunes de les coalicions que el posaren al lloc que ocupa en el Congrés serien difícils [sinó impossibles] de reeditar. A més, les enquestes, com hem dit al principi, són clarament desfavorables, la qual cosa augura que la posició de força actual podria ser redimensionada a la baixa.

Potser la millor opció per al partit d’Iglesias seria acceptar dues coses: que l’horitzó polític està [i estarà sempre] definit per la correlació de forces existent i que la seua no és ―ara com ara― determinant; en segon lloc, que és un partit molt jove que no va aconseguir el govern quan encara està en el parvulari. Té futur i molt, si saben jugar les seues cartes. Podria ser el primer partit realment federal d’Espanya [no només de boqueta], una cosa que resultaria històrica; i molts dels seus líders tenen una llarga carrera per davant. Seria bo, en conseqüència, que aplicaren aquella màxima que se li atribueix a Suetonio: “Camineu lentament si voleu arribar més ràpid a un treball ben fet”.

 

Publicat al bloc escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER