Escot Figueral
He decidit eixir de l’armari. Tinc una debilitat o desviació, la qual només la saben el meu amant, el meu darrer ex-amant i el meu confessor: em reconec seguidor de les campanyes electorals. He llegit bastant al respecte, en particular les pàgines de psiquiatria dels webs que proliferen per la xarxa. La debilitat pot derivar en un problema ben preocupant, adverteixen doctors ben sabuts. En el meu cas de desdoblament de personalitat. Això ja ho vaig experimentar fa uns anys i, si me’n vaig sortir, va ser gràcies a un dels meus primers amants, natural d’Alcanar. Llavors jo era un blavero de tomo y lomo, però m’agradaven tant les cames i el que no eren cames de Koeman —sí, l’holandès ros aquell que va marcar el golàs a Wembley el 92, que valgué la Champions—, que no podia resistir de veure el Barça per TV3, amb el català normativíssim de Puyal —també, per cert, amb unes cames i el que no eren cames de repícam el colze—, i em costava baixar les persianes, córrer les cortines i despenjar el telèfon per si algun camarada del GAV em sorprenia i em tirava a mi la bomba per comptes de tirar-la a algun almogàver indefens. El meu xicot d’Alcanar, em va prestar el seu suport i els seus orígens —sa mare del era de Vinaròs i son pare d’Ulldecona—, per revelar aquesta meua contradicció, que em valgué la fulminant expulsió de les cabiles blaveres. Encara conserve, com a record, algunes metxes i el garrot de repartir llenya.
Des de llavors em vaig aficionar a la cosa electoral. Primer va ser com a entreteniment, com qui no vol i per superar el trauma de l’expulsió, però a poc a poc va prendre l’abast d’una autèntica addició. A casa tinc pòsters, díptics, clauers, bufes (altrament dit globus), condons (que és el més m’ha fet servei, tot siga dit), caramels, una samarreta signada ni més menys que per José Maria Aznar (aquest ni cames ni res, eh!), unes bragues socialistes, sense signar, i tot d’adminicles d’allò més variat i inútil. A la vellea, que mal prova en valencians, en faré un museu.
Com comprendre-ho el meu estat anímic davant el 20-D ha rebut una injecció d’adrenalina formidable. Ja tinc les primeres bufes decoratives del menjador i, sobretot, la propaganda amb els lemes electorals. Xe, sincerament, estic despagat, però. O posen —posem tots plegats— més imaginació o no sé on anirem a parar. Diria que els uns i els altres han llogat Julio Iglesias per a penetrar dins les masses. Ep, Julio Iglesias ha sigut un dels referents filosòfics de la pell de brau, amb un, pose per exemple, «la vida sigue igual», a l’altura de Kant o Plató. Ara bé, és un pèl blanet per a la contundència que exigeix els lemes electorals. Us en faré, doncs, un repasset. De res, gràcies, a manar.
Per poc no caic de cul quan veig la carassa de don Mariano amb un «Espanya en serio», en versió regional, hilarant. A banda la vulneració normativa del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia (definició de l’Acadèmia de la llengua que es parla ací i a Alcanar), vol dir que fins ara el PP havia anat de broma. Seriosament, no es pot anar de broma amb els diners dels contribuents, gastant-se’ls com se’ls han gastat, sense mirar prim, amb superavions i supertrens o sobres per a comissions; i el pitjor de tot és que ara ens amenacen d’anar «en serio». No tenim, doncs, pedaç. El PSOE va i diu: «Un futur per a la majoria». Ben mirat, no saps com menjar-t’ho. Podria ser un futur per a la majoria d’edat, entre altres possibilitats hermenèutiques. En qualsevol cas, jo, un minoritari de tota la vida, no hi tinc cabuda. En els temps que corren, el que caldria és un futur per a la minoria i les minories. ¿O no? Vendre el futur és com vendre fum, fum de canyot, quan és el present el que ens amarga de veres. «Con ilusión», ai que bonic, quina gràcia, la de Ciudadanos. Julio Iglesias total. ¿Ho veieu? Con ilusión ens la pegaran, aquests llobets amb pell de xai pepera i el que no és pepera reciclada. Els de Podem també han tirat mà del fons d’armari de Julio Iglesias amb «Un país contigo», tot i que el lema té també alguna cosa de ben bon boy scout. Ara bé, com que en vernacle ja no té eixa sonoritat pròpia de «Gwendoline» o «En un burrito orejón», veig que ens han posat la fera de Neuss amb un «És el moment». Perplexitat total: ¿és el moment de què?: ¿de pegar a fugir, de fer-nos una paella, de cantar com cantava ella l’Himno regional, de practicar l’amor lliure? Ho deixen, es veu, a gust del consumidor. Els d’Esquerra Unida han refinat una mica, només una mica, l’Iglesias de «Soy un truhán, soy un señor» (més filosofia d’altura), amb «Por un nuevo país». Home, ja posats, no hauria estat gens malament «Por otro país», que, òbviament, no és Espanya sinó un altre «que mai no hem fet», que cantava Raimon l’any de la picor i encara ens rasquem.
Però, senyores i senyors, cap d’altre missatge millor que el d’UpD: «Más Espanya». És el remei infal·lible contra tots els mals. Si tens caguera: más España; contra els terroristes: más España; davant el torrent immigratori: más España; contra Mas i sus muchachos: más España. Etcètera. Ací Julio Iglesia va de la mà de Manolo Escobar, un altre gran pensador de la filosofia popular espanyola. Per poc no copien l’eslògan de la Falange, que, perseverants, es presenten amb l’incorruptiblement etern «Arriba España». El problema és que la quadrilla d’UpD no es menjaran un rosco i serà interessant comprovar com la fera de Sodupe, més fera que la de Neuss, es guanyarà a partir d’ara les garrofes. Sempre li faran un raconet la Cope, la Razón o Libertad Digital.
Ai, com enyore aquells lemes coratjosos, no aquests d’ara de pa sucat amb oli: «Pon a trabajar tu voto», que deia el patriarca Carrillo abans de deixar el Partido fet un sant Llà
