Javier Cid
Fracàs absolut. Els governants europeus tornen a mostrar el seu vessant menys solidari al no arribar a un acord per a donar refugi a les persones que estan fugint de diverses guerres com ara la de Síria o la d’Eritrea. El pròxim 22 de setembre es reuniran de nou els ministres europeus…¡d’ací a una setmana! Dies vitals en els que la resposta humanitària deixa de funcionar i les morts continuaran dia rere dia.
Des que el món va conèixer la història d’Aylan, el xiquet sirià de tres anys trobat mort a la riba de la mar Egea, pareixia que es despertava al món i a Europa en concret un sentiment, per fi, d’ajuda humanitària davant d’un conflicte que ha desplaçat ja a més de 1.200.000 persones –solament el 0,11% de la població europea– i que dura ja més de quatre anys. Feia ja massa que la comunitat internacional mirava cap a altre costat però els mitjans de comunicació van posar aquest sense sentit al radar mediàtic amb la fotografia d’Aylan, que va fer famós un conflicte que molts volien deixar caure en l’oblit.
Milers de ciutadans europeus van protestar a diferents ciutats de tota Europa per a reclamar que s’acolliren els refugiats que estan fugint de la mort i que arriben a les portes del territori europeu en condicions deplorables. Algunes veus polítiques es van llençar a donar suport a estes marees humanes de protesta i solidaritat i ciutats com Barcelona o València anunciaren que acolliran refugiats. No obstant, tot va ser un miratge. Alemanya, Àustria, Polònia, Eslovàquia, República Txeca i Hongria van tardar ben poc en transformar les bones intencions d’acollida en polítiques xenòfobes tancant les fronteres i expressant que no poden deixar passar a tothom perquè no hi ha treball per als propis ciutadans d’eixos països o que no poden acollir-los a tots.
El mateix dimarts, dia en que va entrar en vigor la nova llei per als refugiats en l’Hongria xenòfoba de Viktor Orban, van ser vint-i-dos els morts i setze els que s’enfrontaran a penes de fins a cinc anys de presó pel simple fet de tractar de trencar una tanca per arribar a la llibertat, per intentar fugir de la mort. Sí, ara els dirigents europeus han decidit tancar les fronteres a les persones desplaçades i els estan condemnant com si foren criminals per intentar començar una nova vida a un altre país, a un lloc segur. A cas és fàcil per a ells deixar les seues cases i el seu poble que saben que no tornaran a veure?
Mentrestant, l’Estat espanyol tira la culpa a la resta de països que han clausurat el pas fronterer ja que per aquella banda de l’est d’Europa, li queden lluny però convenientment s’oblida i es calla que per la frontera de Ceuta i Melilla també arriben milers de refugiats sirians als quals no deixa passar al igual que als refugiats d’altres conflictes africans com ara el de Costa d’Ivori i a les persones emigrants de països sudsaharians que fugixen de situacions de perill als seus territoris. Persones no menys importants i als que no se’ls està prestant ni atenció ni ajuda. Si no estan al punt de mira mediàtic, dona igual que estiguen morint i patint. Fan falta aleshores més casos com el d’Aylan per a remoure més consciències?
El pla d’acció no pot parar. Els ciutadans hem de continuar amb la lluita per a que donen asil als refugiats, vinguen d’on vinguen, perquè és un dret humà i perquè la solidaritat ha d’imposar-se a la xenofòbia i al racisme de l’ultra-dreta europeista. Hem de posar fi a aquest enfrontament entre la llibertat anhelada pels que s’allunyen de la mort i l’opressió imposada pels que violen els drets humans dels refugiats negant una ajuda necessària i vital.
La solidaritat i la humanitat han d’estar per damunt de tot. Benvinguts refugiats, els ciutadans mai deixarem de lluitar per a parar eixa ona xenòfoba europea i llevar eixos filats de la mort. Açò no és un efecte cridada com vol defensar Viktor Orban, és un clar efecte fugida i no es pararà amb tanques ni barreres, sinó que s’agreujarà. Prou d’incongruències, senyors polítics europeus, actuen ja i no deixen la feina per a d’ací set dies.
