Fugida cap a l’abisme

Jordi Sebastià Parlament

Jordi Sebastià

El passat mes de juliol, el Parlament Europeu va votar un primer informe sobre l’acord de lliure comerç entre la UE i els EUA, el conegut com TTIP. Es tractava de donar una cobertura democràtica a unes converses que de fet ja s’estaven produint amb gran secretisme des de feia mesos.

L’informe va ser aprovat amb el vot en contra del grup al que pertanc, els Verds-ALE. Molts de nosaltres vam alçar cartells i vam mostrar les nostres samarretes reivindicatives. Era una protesta simbòlica, com moltes que es realitzen en aquell parlament amb l’esperança que la ciutadania faça una mica més de cas al que s’hi tracta.

I de sobte la meua veïna d’escó, una simpàtica socialista italiana, va esclatar de ràbia i en la interllengua llatina en què ens comuniquem –una barreja de francès-italià-espanyol-català-, em va acusar d’anar contra el futur d’Europa, contra el benestar de la seua població, contra els agricultors que volen exportar la seua producció més enllà de l’Atlàntic, contra el progrés inevitable… La seua reacció em va agafar per sorpresa ja que fins al moment havíem dut bé això de ser “diputats de frontera”.

Però l’actitud cap al TTIP és alguna cosa que difícilment pot ser tractada com una disputa política més. Enfrontar un partidari i un detractor és com ajuntar un integrista religiós amb un escèptic volterià. Uns, els detractors, esgrimim arguments, mentre que els altres, els partidaris, s’aferren a una fe, com totes les fes, cega i incontestable.

Les condicions idònies de diàleg, aquelles que tant es va obstinar a definir Habermas, són pràcticament impossibles d’aconseguir. No es pot discutir sobre la fe, se l’acata i punt. I el TTIP ha esdevingut el dogma suprem per a la gran coalició de populars, socialistes i liberals que mana, més que governa, a Europa.

Per a la Comissió Europea que presideix el luxemburguès Jean-Claude Juncker, l’aprovació del TTIP és una prioritat absoluta. Més que això; si mirem amb calma el que la Comissió ha fet fins ara –anar marxa enrere i retirar directives socials i ambientals que ja eren a punt d’aprovar-se, i anunciar un fals “nou” pla d’inversions amb diners que ja estava pressupostat en projectes que ja es coneixien– descobrirem que el TTIP és la seua única aposta: tot a una carta.

A quina carta? A la carta de la desregulació. Cal eliminar regles, barreres, obstacles perquè el comerç i el capital fluesquen sense descans. Menys preocupacions sobre les condicions de treball o les “externalitats negatives” dels processos de producció, ací el que cal és tirar més llenya al foc del comerç i de les transaccions financeres. Com propugna aquest altre dogma neoliberal que pocs s’atreveixen a posar en dubte, quan els diners córreguen sense traves d’ací cap allà, el Mercat, aquest déu sense altar, s’encarregarà de la resta i “reajustarà” els possibles desequilibris socials: la crisi s’acabarà i tots –uns més que uns altres però això és inevitable– contents.

Davant la terrible crisi que tenalla Europa i que ha sumit en la pobresa un percentatge enorme dels seus habitants del sud (també en l’est, també a Irlanda i també en el nord, encara que menys), la Gran Coalició reacciona aplicant dosis massives de la mateixa droga que ens ha portat fins a aquí.

Les delirants maniobres especulatives dels bancs del nord –nodrits amb uns fons de pensions que cal assegurar encara que ningú sap ben com– s’han salvat de moment amb el sofriment dels pobles del sud, obligats pels seus dirigents corruptes a assumir un terrible deute que no van contraure, que era privat, i ara serà seu –serà nostre- fins a la mort.

Però fins i tot els neoliberals més recalcitrants saben que la propera crisi especulativa ja no hi haurà qui la pague i davant això alguna cosa cal fer.

Però demanar a un integrista que renuncie a la seua fe és un esforç inútil. La Gran Coalició no pot ni tan sols pensar en una manera diferent d’encarar el futur europeu. Idees com lluitar contra el frau i els paradisos fiscals, harmonitzar fiscalment la UE, assegurar abans de res la justícia social, buscar la sostenibilitat ambiental… resulten absolutament inconcebibles.

I donat que no hi ha una altra alternativa que continuar per la mateixa senda, gens millor que donar una altra volta de rosca amb l’amic americà, que va entendre abans que nosaltres que amb lleis laborals i mediambientals abusives no es va enlloc. A desregular, que després tot rutllarà.

Per això, els arguments contra els tribunals privats d’arbitratge previstos en el TTIP, que suposen una justícia alternativa i sense control públic al servei de les grans empreses, els advertiments sobre la invasió d’aliments tractats amb productes prohibits a Europa, la por al fet que les grans empreses americanes imposen ací les seues lamentables condicions laborals, el risc de perdre la protecció de les denominacions d’origen o el temor al fet que el fracking òmpliga les nostres muntanyes de forats i les nostres aigües de gas, són intents oberts de convèncer a qui no pot ser convençut. I dels socialistes europeus? En podem esperar alguna cosa? Ja se sap que la fe del convers és encara més temible.

Continuem doncs, pel mateix camí que ens ha portat fins a aquí; el TTIP no és més que un pas  enorme per aquesta senda que ha dut Europa a uns nivells de pobresa i de misèria que molts no coneixíem més que pels relats dels nostres ancians, i que ara sofrim en directe sense que aquests dirigents emborratxats de neoliberalisme ni tan sols ho vegen. En la seua cega embriaguesa només poden pitjar l’accelerador.

 

Publicat a Espacio Público (11 de setembre de 2015)

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER