Més preguntes que respostes davant el que serà el 28S català

España y Cataluña

Joan del Alcázar

Atents com estem a l’evolució de les tensions polítiques que vivim al voltant de la situació a Catalunya, sobten algunes coses que potser no estan rebent l’atenció que mereixen. Mentre això passa, la Via Lliure de l’11 de setembre ha tornat a demostrar la immensa capacitat mobilitzadora de l’independentisme.

Tot i que no sols per això, també pel que fa a l’aplec als carrers crida l’atenció que la polarització política que està dividint la ciutadania en dos camps no aconselle a alguns actors rellevants de tots dos grups a fer una crida per tal de rebaixar la tensió.

Parlar de la miopia del PP pel que fa a la qüestió catalana és un error. És molt més que això. Des de FAES i des de Gènova 13 fa temps que va encetar-se una renacionalització espanyola, iniciada durant el segon govern d’Aznar, una vegada va deixar de parlar català en la intimitat. No estem, llavors, front als efectes d’un error; estem davant el resultat d’una política determinada. Podrà discutir-se si el monstre se’ls hi ha anat de les mans o no, però no que hi ha hagut una política deliberada i negativa envers Catalunya.

L’altre partit sistèmic, el PSOE, no ha sabut o no ha volgut tindre una política alternativa per al Principat. Com han aconseguit fer del magatzem de vots socialistes que era aquell territori a ser quasi marginals haurà de ser estudiat com a una mena de suïcidi polític. Què dir, en paral·lel, del trist paper del PSC? Ara que ha malbaratat els seus suports pels quatre cantons de Catalunya, ara –junt amb el PSOE- proposen un federalisme que no expliquen i ni tan sols són capaços de decidir si Catalunya és o no una nació.

Que els dos partits sistèmics espanyols puguen convertir-se en irrellevants després del 27S, ¿és o no una dada que ens diu molt de la singularitat de Catalunya?

Llavors, ¿ningú des de Madrid [o Sevilla] està disposat a revisar en profunditat determinats axiomes polítics al voltant de la realitat nacional espanyola? ¿Que no és prou evident allò de les nacionalitats i regions de les que parla fins i tot la Constitució del 78; que no sembla clar que Espanya, si vol mantindre’s unida, haurà d’acceptar-se com un Estat plurinacional? ¿Que no ha quedat clar que el cafè per a tothom fa temps que no funciona? ¿Que no està clar per a tots que, siga el que siga el resultat del 27S, el problema del 28S i següents serà un senyor problema, un gran problema per a detractors i partidaris del procés català? Ningú va a valorar els afectes que existeixen entre la majoria dels catalans i la majoria dels espanyols?

Convergència i Unió s’han divorciat. Veurem que passa amb Duran i companyia, però la supervivència d’Artur Mas i els seus encara està per confirmar-se. Què passarà el dia 28S entre els sobiranistes? Una majoria d’escons desencadenarà la Declaració Unilateral d’Independència [DUI], encara que els vots donen el resultat contrari? La DUI, tot sumant els escons de Junts pel Sí i la CUP? Aquests darrers, anti capitalistes conseqüents, volen eixir de la UE i de l’euro, i ho diuen amb claredat. El programa és independència i República Catalana, però ¿quin és el projecte social d’aquest nou Estat: el consensuaran entre la dreta de CDC i les dues esquerres que són ERC i CUP?

Els sobiranistes s’han queixat amb raó del silenci com a resposta des de Madrid, quan no de l’amenaça amb la llei en una mà i les represàlies de tot tipus en una altra. S’han queixat amb raó que els intel·lectuals no catalans xiulaven mirant al sostre sense dir ni pruna davant, per exemple, la laminació de l’Estatut aprovat per la ciutadania a mans del Tribunal Constitucional. Malgrat això, quan més enllà de l’Ebre s’aixequen veus per tal de seure a parlar, a reflexionar conjuntament, només els hi aprofiten aquelles que els hi donen la raó, i desqualifiquen com a unionistes i nacionalistes espanyols a tots els que, d’entrada, no accepten la independència catalana com a inqüestionable.

La situació, el conflicte, l’embolic, no importa com anomenem allò que està passant, cada cop és més tibant, més agra, més exigent d’un alineament en un dels dos blocs enfrontats. ¿No hauríem de rebutjar explícitament aquesta fragmentació en dos meitats –més o menys asimètriques- tant de la societat catalana com de l’espanyola?

La nació catalana existeix, agrade o no a la resta d’Espanya. Negar-la des de la marge esquerra de l’Ebre és negar la realitat. La pregunta és, ¿pot romandre eixa nació dins d’un Estat anomenat Espanya? Després, una altra per a la marge dretana del riu: Espanya existeix, i és un Estat reconegut internacionalment: ¿no caldria avaluar amb molta cura i sense urgències les conseqüències d’un trencament unilateral amb ell?

Una conclusió que cau pel seu pes, -ja apuntada més amunt-, és que passe el que passe el 27S res estarà resolt. Està clar que una porció significativa de catalans està a favor i una altra està en contra. La convocatòria d’una consulta del tipus de la que va fer-se a Escòcia, per exemple, amb una pregunta clara i dues respostes possibles, és l’única realment practicable per a saber quina és la voluntat concreta de la ciutadania de Catalunya. En algun moment haurà d’acceptar-se. Potser els actors més significats haurien de començar a parlar d’això el proper 28 de setembre.

Publicat al bloc escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER