Albert Sàez
Aquests dies es parla molt de l’astúcia d’Artur Mas al parapetar-se -diuen- en la llista de Junts pel Sí darrere de tres candidats independents i envoltat de les cares més populars de l’independentisme. Es diu que intenta d’aquesta manera tapar totes les seves vergonyes: des de les retallades a la corrupció. Per això des de l’oposició s’insisteix una vegada i una altra a parlar de la llista de Mas i no de la llista unitària. Segurament les males expectatives de CDC després de la confessió de Pujol, els cinc anys de retallades, el ‘cas Palau’ i la ruptura amb Unió han pesat i molt en la seva decisió d’optar per una llista que si fos de l’esquerra l’anomenaríem de confluència. Però tan cert com això és que Mas també hi té molt a perdre en aquesta llista, tant pel que fa al seu lideratge com al pes de CDC en la política catalana.
Les eleccions les carrega el diable i sempre tenen alguna cosa de ‘reset’, de ruptura, de punt d’inflexió. Les enquestes donaven a CDC entre 30 i 40 diputats si es presentava en solitari. Les enquestes comencen a dir que Junts pel Sí pot tenir entre 50 i 60 diputats. Tal com s’ha pactat aquesta llista, en el cas de tenir 50 diputats, 12 serien no adscrits. I dels 38 restants, 23 serien de CDC i 15 d’ERC. Si arriben a 60, 12 seguirien sent no adscrits (ocupen els primers llocs), i de la resta, 29 serien de CDC i 19 d’ERC. I encara podríem afinar més. Si arribessin a 70 (la suma actual de CiU i ERC), 12 serien no adscrits, 35 de CDC i 23 d’ERC. Si el grup es consolida, en qualsevol dels escenaris CDC no tindria majoria clara. I si no es concolida, el botí que s’emporta no és gaire superior al que podia obtenir en solitari. La llista de Junts pel Sí no és un mal negoci per a CDC però tampoc és una bicoca en què els seus socis siguin mig idiotes a l’haver acceptat el pacte.
En moments de convulsió política convé no mirar les realitats noves amb ulleres velles. Tant si aconsegueix els seus objectius com si no, el tsunami independentista ha transformat el mapa de partits a Catalunya i les eleccions del 27-S el certificaran definitivament. Amb més o menys força s’albira un nou espai polític similar al de l’Scotish National Party (SNP) escocès. Més independentista que l’antiga CDC i una mica més a l’esquerra, menys implicat amb la Transició i una mica més regeneracionista. I si obté més de 70 diputats serà molt difícil separar el resultat de la cara de Raül Romeva.
Publicat en Elperiodico.cat
