Jaume Soler
La darrera oferta a Grècia per tal d’evitar el desastre d’un impagament (default) consisteix entre altres coses (“reformes”, en diuen) a comprometre’s a un superàvit fiscal d’un 1% del PIB i a dur a terme més retallades per un import de 3000 milions d’euros. Com expliquen destacats economistes consultats per Claudi Pérez (diari El País), són objectius impossibles, inviables. Van en contra de la lògica econòmica. Deprimirien encara més l’economia, i farien per tant més difícil complir compromisos de pagament. Provocarien encara més patiment social. Però això és el que l’FMI i els socis europeus han posat damunt la taula. I així anem fent, amb la perspectiva cada dia més propera d’una eixida de Grècia de l’euro, que tindria conseqüències traumàtiques, i no només per a Grècia.
Europa està en mans d’inconscients polítics que no se n’adonen dels greus riscos que els envolten. Deixar caure Grècia, no donar solucions negociades a un deute del qual els grecs no en són els únics responsables, permetre que esdevinga una mena d’Estat fallit en una zona tan conflictiva i exposada, a les portes de l’Orient Mitjà, tindria efectes dramàtics, no només per a Grècia. Els governs dels estats europeus i la UE, el conjunt d’institucions, els líders i responsables polítics, semblen cecs a realitats que poden desestabilitzar profundament el continent. Hi ha precedents. Sí, també als anys anteriors a la Primera Guerra Mundial regnava una certa inconsciència a Europa. Mentre s’acostava cap a l’abisme, la vida continuava, les elits feien vacances als balnearis…
Però Grècia no és l’únic focus de problemes molt seriosos que afecten Europa i dels quals és responsable per acció o per omissió, o als quals s’ha vist arrossegada per la deriva i les errades de l’aliat incondicional i soci dominant a l’OTAN. La desestabilització de tot l’Orient Mitjà i part del Nord d’Àfrica (especialment Líbia), amb un drama humà que evoca l’Infern del Dant, és una amenaça per a Europa. Ha creat ja una crisi difícilment manejable de refugiats. La situació a Itàlia es complica, la tensió augmenta a França i Alemanya. I per descomptat, l’amenaça terrorista plana sobre el continent.
Mentrestant l’OTAN, que és com dir Estats Units, pressiona a les portes de Rússia amb accions i reaccions pròpies de la guerra freda, un escenari ben conegut i familiar amb el qual sembla que determinats grups de poder nord-americans es sentirien més còmodes que no fent front a les realitats conflictives més complexes i menys bipolars d’aquesta nova època. Però l’escenari de conflicte i desestabilització afecta directament el flanc est d’Europa.
I d’altra banda, hi ha signes inquietants de resituació política al si de la mateixa Europa. La convocatòria d’un referèndum d’eixida del Regne Unit de la Unió Europea. L’ascens del Front National a França (que en qualsevol cas condiciona el debat polític). La radicalització de la Lega Nord a Itàlia, que es pot veure afavorida per la crisi dels refugiats. Una opinió pública sotmesa a tensions i a pors difuses que té davant dilemes tan greus com la necessitat de rellançar l’economia, salvar l’Estat del Benestar, impedir un augment letal de la desigualtat social, ajudar una població envellida i en risc (en diversos països on la protecció social és més feble, especialment al sud europeu)… I tot això en un món condicionat per poders econòmics transnacionals, els famosos mercats, el capitalisme finançaritzat en definitiva, que no tenen cap mirament. I que promouen sistemàticament el desballestament del que havia sigut el contracte social europeu, la base de la prosperitat i l’estabilitat de l’Europa de la postguerra. Amb la prèdica constant de la desregulació i l’horitzó d’un Tractat de Lliure Comerç amb Estats Units d’efectes devastadors per al model social europeu, com sembla prou versemblant.
Una equació complicada. A la qual hi haurà qui voldrà donar solucions simples. I torna a començar…
