Toni Mollà
Sóc el culpable de la fotografia que encapçala l’article, ho confesse. Si els meus apunts de dietari no m’enganyen, era l’any 1986. Joan Lerma dirigia la Generalitat valenciana i Rita Barberà encara no era ni alcaldessa de València! Per aquell temps, jo col·laborava amb Acció Cultural del País Valencià i intentava que l’associacionisme civil dissenyara una política lingüística pròpia –reivindicativa i propositiva– al marge del que (no) feren les institucions. En aquell context, vaig convéncer Eliseu Climent d’impulsar diverses accions que constituïen un pla modest de política lingüística. Entre aquelles iniciatives, va tindre especial èxit i ressó la campanya en què s’incentiva l’ús de la llengua. Vaig insistir que els dos esportistes de la fotografia foren les icones de la campanya. Paco Cabanes, el Genovés, el mestre major de la pilota, i el motorista d’Alzira Jordi Martínez, Aspar, tetracampió del món. Representaven, al meu entendre, les dues manifestacions simbòliques de la cultura popular: la lligada a la tradició i la nascuda de la cultura de masses pròpia de la modernitat.
La campanya va ser un èxit tal que la Goebbels valenciana, Maria Consuelo Reyna, directora del diari Las Provincias, dictà sentència sumària contra els dos esportistes amb diversos articles de to inquisitorial. L’estigma, la marca jueva –dic, catalanista– va caure sobre el Genovés i Aspar per col·laborar en aquella campanya i la gent que representava ACPV. El nom d’aquells dos esportistes, a partir de llavors, quedava unit a una condició negativa i inaceptable per als autèntics valencians que representava millor que ningú la nostra Gobbels de vora séquia. El Genovés ni es va immutar. Davant dels insults i les desqualificacions, Paco va continuar com sempre: de trinquet en trinquet, de poble en poble, mirant sempre de xafar les lloses justes, i fent-nos feliços als que el seguíem amb devoció. Paco, més Genovés que mai, no havia de justificar la seua adscripció nacional ni sentimental. Per una raó: perquè ell mateix ha estat sempre el símbol més indiscutit dels valencians. No va demanar perdó, ni es va justificar davant de la vestal major de les essències valencianes. Ho va llegir amb incredulitat, va fer aquella cara d’etern adolescent que encara el caracteritza, i va continuar fent el dau per davant amb l’esquerra, i buscant l’encaix tallant corda. Per la seua banda, Aspar, fill de l’espardenyer d’Alzira, es va afanyar a arrossegar-se fins al despatx de la senyoreta Reyna, a demanar-li perdó i, com a bona estora, a posar-se a la seua disposició. Aquella conducta, com és natural, el va portar ràpidament als salons de la coentor valenciana i als braços de les amistats perilloses que només la Mare de Déu del Puig sap on el duran.
Fa, de tot això, una eternitat. El Genovés s’ha retirat sent el millor, i a la seixantena d’anys, encara l’aplaudeixen amb devoció de dalt a baix del país d’una manera sentida i senzilla com només es fa als ídols de carn i ossos. Enamorat de la seua obra com un artesà, Paco entrena xiquets, aconsella els joves professionals i continua sopant amb els mateixos amics de sempre, incondicional. Aspar, per contra, es va fer amic d’Eduardo Zaplana, de Francisco Camps, de Fernando Roig i del clan dels Cotino. El milloret de cada casa! El fill de l’espardenyer va aconseguir, gràcies al seu penediment, que els mandataris populars li feren part fins i tot dels negocis ràpids de Bernie Ecclestone, poca broma! Avui, l’espardenyer d’Alzira està encausat, precisament, per alguns d’aquests negocis relacionats amb la Fórmula . El fiscal especial anticorrupció ha interposat una querella contra l’expresident Camps
, l’exconsellera Lola Johnson i el mateix Aspar per diversos fets relacionats amb l’empresa Valmor –societat que gestionà la F1 a València–, organizadora de grans premis, i per mitjà de la qual volien fer-se (més) rics
. La querella inclou els delictes de malversació, prevaricació i delicte societari.
Vés a saber per què aquella vella fotografía que obri l’article m’ha vingut avui al cap des del fons de la memòria, pocs dies després que s’anuncie formalment que la Generalitat i la majoria dels ajuntaments del país han canviat de mans. Potser –pense entre mi– el Genovés i Aspar representen les dues cosmovisions que es disputen encara l’hegemonia cultural al nostre país. Siga com vulga, el TSJV investiga Aspar, mentre Paco Cabanes, el Genovés, llavors com ara, és el nostre gran cavaller de faixa roja.
Article publicat a La Veu del País Valencià
