El dia en què molts valencians vam tornar a riure

Joan del Alcázar

Després de la jornada de constitució dels ajuntaments sorgits de les urnes el passat 24M, els valencians hem tornat a riure. Els valencians progressistes, és clar; que per als altres, per als ubicats políticament en l’espai del Partit Popular, el dia va ser de dol, de ràbia i d’impotència en veure com perdien sense fre el control polític municipal a casa nostra [que en pensaven seua]. Tots dos grups, els progressistes i els conservadors tenien motius per a la seua resposta: els primers perquè la pràctica totalitat dels pobles i ciutats més rellevants del país han eixit del jou de la dreta autòctona, alguns després de quasi un quart de segle; els segons perquè, a més de la derrota, pràcticament cap força política vol saber-se’n res d’ells, tan superbs i autoritaris des de sempre i tan contaminats de corrupció com els tribunals estan sentenciant i sentenciaran.

Es cert, no obstant, que el Partit Popular ―tot i la sagnia de vots que ha patit― ha estat la força més votada en molts llocs, la qual cosa ha exigit que partits, coalicions i plataformes electorals de variada coloració hagen hagut de fer de la necessitat virtut per tal de desallotjar-los de les alcaldies. Eixe i no altre, ―constituir governs d’unitat des de la pluralitat―, va ser el manament de les urnes. Obrir portes, finestres, i entrar amb lleixiu, salfumant, bona cosa de raspalls i netejar a fons els ajuntaments valencians. Els pactes, és clar, tanmateix, no han resultat fàcils.

El món no va començar el 24M, i tots tenim un passat; també els partits i els seus militants, simpatitzants i votants. Tot i que el territori és gran, pràcticament tothom coneix tothom, i pocs són els que no guarden una memòria de greuges, friccions, enfrontaments i ofenses atribuïbles als parents ideològics, ja siguen més pròxims o més llunyans. És per això que té molt més mèrit del que sembla a primera vista allò d’haver pogut assolir acords de govern de progrés per a fer fora el Partit Popular i regenerar la vida política, reactivar l’econòmica, redireccionar la social i restablir la moral en uns registres de decència i honestedat que vam perdre fa molts anys.

Convindria ―ara que la l’alegria regna entre l’electorat progressista i quan els dirigents dels partits que els representen estan encara en la fase d’abraçades i felicitacions―, que pararem el rellotge unes hores i reflexionarem respecte del que ha passat i on estem. Em permet, en aquest sentit, apuntar algunes idees per si poden ser d’utilitat.

1. Aquesta nova etapa està caracteritzada pels canvis que estan produint-se en la cultura política del nostre país. Els pactes que s’han signat el 13 de juny cal mantindre’ls en estat impecable. Ací a casa nostra ―contràriament al que passa a països amb democràcies d’alta qualitat― el pacte polític ha sigut tradicionalment concebut com un simple repartiment del govern; és a dir, repartir quotes de càrrecs, butaques i pressupost perquè cada partit ho gestionara segons el seu lleial saber i entendre i, per descomptat, procurant arrapar el possible als seus socis tot intentant rendibilitzar de manera partidista la seua actuació política. Això ara no va a servir. No hauria de passar.
2. Molts dels dirigents actuals tenen experiència de pactes en època anterior. Alguns, pocs, han funcionat prou bé, i d’altres, molts, van ser un desastre. Convindria treure coneixement d’aquestes experiències, tant de les reeixides com les fracassades.
3. Estem en un estat d’emergència econòmica, social i moral. Si el País Valencià fora un malalt, estaria a cures intensives, amb respiració assistida i amb les constants vitals mantingudes artificialment. En eixe escenari és tanta la pluralitat, són tantes les urgències i tan evidents les estretors pressupostàries, que les diferents administracions locals no tenen una altra basa a jugar que la de l’eficàcia social de la seua gestió, la cooperació entre les forces polítiques de govern, la generositat i l’estar prop de la ciutadania. A més, hauran d’eixir a la plaça pública a explicar que els problemes complexos mai tenen solucions senzilles, ni ràpides. Però que són conscients que hi ha problemes que, complexos en major o menor mesura, són urgents.
4. Les urnes han parlat hi han exigit unitat des de la pluralitat. Les forces polítiques de progrés han de respondre amb generositat partidària, i han d’evitar a qualsevol preu donar la imatge que poden barallar-se per qüestions alienes a l’interés general.
5. Si els valencians hem aprés alguna cosa important durant les dues dècades de malgovern del PP es que no res positiu pot ser construït des del balafiament, la megalomania, la corrupció i el partidisme ferotge.
6. El 24M no ha vençut tant l’esquerra més o menys radical i més o menys valencianista, sinó un grup més ampli que podríem anomenar progressista: han guanyat els qui volien fer fora el PP i aplicar una forma distinta de fer política a aquest país. Convindria no oblidar que si perseguim canvis estructurals aquests sols es produiran com a sumatori mantingut de reformes amb ample suport popular.
7. No hauríem de perdre de vista l’enorme distància que pot haver entre Govern i Poder. El Partit Popular posarà i no sols des de Madrid ―de la mà de la potent dreta mediàtica― tots els pals que puga a les rodes dels nous governs locals. A més, procurarà fer malbé les seues relacions internes a cinc mesos vista de les eleccions legislatives, per a les quals hauran de competir de nou entre ells pel recolzament de l’electorat afí.
8. Cal revertir tants indicadors econòmics, socials i culturals que espanta enumerar-los. Convindria no desitjar marcar el segon gol abans del primer.
9. Problemes n’hi haurà, i molts, dins els nous governs resultants dels pactes. Seria desitjable tindre sota control els hoolligans de cada organització i evitar les desqualificacions i la culpabilització de l’altre davant cada problema.
10. Ningú sap ben bé com han de fer-se tantes coses noves com cal fer-ne, i moltes d’elles alhora. En els moments de dubte, davant les tribulacions particulars, front als problemes de convivència en els governs plurals de progrés, caldria recordar la dita: no hi ha rosa sense punxes, ni goig sense dolor.

Tot amb tot, que les rialles i les abraçades del 13 de juny siguen l’auguri d’un nou temps en l’organització social de la convivència està en les mans dels ciutadans que han votat opcions de progrés i en les de les organitzacions que els representen.

Publicat en el bloc escriureenlaire