Nèstor Novell
La desconnexió valenciana (PUV, 2014, col·lecció Assaig núm. 37) és un recull d’articles d’opinió d’un periodista que té ofici d’escriptor. El llibre de Toni Mollà no és un llibre més sobre el País. El text és intel·ligent, ben escrit i culte. Un exercici tan lluny de l’auto-odi com de la flagel·lació per la desesperança. L’autor, un escèptic animós i positivista, de manera lúcida i ben informada, va desgranant, article rere article, els principals temes d’un ciutadà europeu que li ha pertocat viure en un moment històric determinat. Un món de canvis accelerats en les tecnologies de la comunicació, en un moment polític on la sempiterna discussió entre la política i el mercat està guanyada pel neoliberalisme més inhumà, i en un País en un procés accelerat de despersonalització.
Ricard Pérez Casado conta en les seues memòries una llarga discussió amb Joan Lerma –una discussió entre l’alcalde del cap i casal i el president de la Generalitat‒ sobre la necessitat de vertebrar l’àrea metropolitana de València. Segons l’exalcalde, València s’hauria de convertir en la capital dinamitzadora del País. La vertebració del País no es podria fer sense que la conurbació urbana més important no fora una àrea urbanísticament i socialment equilibrada i que integrara la perifèria com una part consubstancial de la ciutat. La resposta de Lerma va ser alguna cosa pareguda a: “el món està ple d’animals d’invertebrats i sembla que viuen molt feliços”.
D’aquest pecat original venim. D’aquell País que hauria pogut ser i no ha estat. La negativa socialista a fer arribar la modernitat democràtica més enllà de l’àmbit econòmic, és a dir, la renúncia lermista a la modernització efectiva de la societat i els valors que encarnava el valencianisme dels anys 70: el concepte de ciutadania, la laïcitat, el pensament lliure i el projecte progressista de País. Ben al contrari, n’acabà donant suport, amb altres grups de l’esquerra i de la burgesia il·lustrada, al regionalisme folklòric postfranquista. El que ha vingut després: la precarietat cultural, la negació de la societat, la privatització dels espais públics –incloent els espais de la informació i la comunicació‒ i l’odi al pensament articulat. De manera que una primera desconnexió valenciana ha estat la desconnexió amb la modernitat.
Què en queda, del País? Una atenta passejada per les ciutats valencianes permet trobar en totes i cadascuna d’elles, un nucli de persones, heterogènies, de professions ben diverses ‒uns són d’artistes, altres escriptors o intel·lectuals, altres promotors culturals o mediadors socials‒, que fan País, fan pensament i fan cultura. Depén on vages t’hi pots trobar, una revista cultural, un grup de teatre, un grup de música, un centre excursionista, un col·lectiu de mestres, una entitat cívica, una petita editorial, una associació d’emprenedors, un institut d’estudis comarcals, una cooperativa de productes de la terra… Idees, projectes, productes, molts d’ells d’un alt nivell de qualitat i sobretot d’alt valor en termes de capital social. Tots aquests col·lectius se senten la minoria activa i culta del poble, però sovint tot allò que fan no és més que per a consum propi o per a cercles reduïts. Ni al poble en el seu conjunt, ni als mitjans de comunicació, ni a l’ajuntament els interessa saber quines coses fan. Sempre hi ha excepcions, però questa és una altra desconnexió valenciana. I la conseqüència n’és: l’enquistament d’uns móns paral·lels, el de les idees i el de la creativitat per una banda, i el de la vida dels negocis, la política i la família, per l’altra.
Pensar que aquestes desconnexions són fruit de la mala sort és un greu error que Toni Mollà ens fa evident. Hi ha hagut una estratègia perfectament dissenyada pels hereus del franquisme, per aïllar els àmbits de les idees, amagar el País real, ocultar a les persones amb pensament lliure i crític, i, suplantar la modernitat per una barreja de buida retòrica triomfalista i de mitologia identitària falsa, absurda i inservible. Els articles de Toni Mollà, en abastar una seqüència temporal suficientment ampla, tenen el valor afegit d’explicar-nos i recordar-nos com i qui va soterrar el procés de modernització, i com, nosaltres, hem caigut massa vegades en el parany de la forma per oblidar el conflicte social de fons, i això tant val per el tema de la llengua, com pel model econòmic del País, com respecte de les polítiques territorials.
Hi ha una altra desconnexió valenciana, potser la primera que imagina el lector en veure el títol, i no és una altra que el trencament de l’espai comunicatiu entre els Països Catalans. Ràdio 3, TV3, i finalment la desaparició de Canal 9 i Ràdio 9. Aquest és un bon exemple per mostrar que aquest és un llibre que va molt més enllà de l’estricta discussió valenciana. Els articles de Toni Mollà a cada un dels temes els hi afegeix una explicació de l’entorn social on cada fet va produint-se.
Per exemple, la desconnexió audiovisual la complementa amb el trist model dual de la premsa escrita valenciana, el control dels mitjans de comunicació per part dels governs del PP, i la connivència entre empreses de comunicació i govern. D’alguna manera ens diu que allò que ha passat a Gandia és el que ha passat a la resta del País: tancament de la televisió pública, premsa local dictada des de la casa consistorial i mitjans de comunicació privats controlats i dependents de les subvencions municipals. Si una democràcia no es pot sustentar sense uns ciutadans actius i ben informats, ja em direu on estem!
Però Toni Mollà va més enllà, i emmarca aquests processos en el canvi de paradigma que significa la irrupció de les noves tecnologies de la comunicació -que per a molts són l’esperança de la democratització de la informació-, i ens avisa dels perills de la saturació informativa i de l’atomització social dels espais de comunicació que aquests comporten i reflexiona sobre un nou món que ja no podem ignorar.
Els valencians reflexionem molt poc sobre allò que està passant al món, atabalats com estem per insuportable llosa de la negació cultural. Toni Mollà ens recorda, una i altra vegada, que no estem aïllats del món. Els seus articles mostren com els acords de Washington de 1980 liberalitzaren els mercats financers i generaren una campanya neoliberal sense precedents contra l’estat del benestar, la privatització d’escoles, hospitals i serveis socials També es privatitzaren les empreses d’informació i permeteren els monopolis informatius. Aquesta conversió en mercaderia de la paraula, de la salut, de l’educació i de l’espai públic de la ciutat, està darrere de moltes de les impotències valencianes i de la resta del món occidental. Com deia fa poc Josep Ramoneda, la globalització no ens ha dut a un món més uniforme, sinó a un món més fragmentat on les desconnexions entre els diversos col·lectius socials es produeix, no ja entre els barris d’una ciutat, sinó dintre dels propis barris.
I aquesta és una altra virtut dels articles del llibre. Cada idea, casa punt de crítica: el paper de l’escola, la crisi econòmica, la llengua com a conflicte social, el balafiament econòmic de la Generalitat, l’Arc Mediterrani, la desorientació de la socialdemocràcia, la cohesió social o el futur de les tecnologies de comunicació, per posar alguns exemples, sempre venen recolzades pel pensament del seus autors (o directors de cinema) preferits: Manuel Castells, Noam Chomsky, Ulrich Beck, Paul Krugman, Joan Fuster, Rafael-Lluís Ninyoles, Jürgen Habermas o George Steiner, per citar-ne alguns. Els articles de Mollà sempre obrin el diafragma per donar profunditat als seu raonaments.
És des d’aquesta mirada ampla i profunda de la realitat valenciana, que el llibre ens convida a un passeig per l’auto-odi folkloritzant amb la seua dosi de violència, la genuflexa defensa de l’Eje de la Prosperidad i de la fusió de Bankia, i les colzades per estar, encara que només siga un dia, a la llotja del Bernabeu (física i metafòricament)… i des d’ací, els negocis inconfessables, la trama de corrupció del PP i el descrèdit de la política.
El llibre no oblida la Valencia Connexion, en el sentit de l’Economia Canalla de Loretta Napoleoni: el mercat financer s’ha menjat la política. L’estat ja no defensa els ciutadans sinó que actua contra els ciutadans. El mercat financer, els dels diners negres, el de la guerra i el de la màfia, són tot parts d’un mateix mercat. Les derivacions valencianes estan ben a la vista, els costos socials i culturals evidents, els beneficiaris també. A Garcia Reche se li atribueix la frase “ben mirat no hi ha res més intervencionista que un neoliberal”, i no li’n manca raó.
Tot i això, Toni Mollà dóna una gran importància a les administracions públiques i a la política per redreçar el camí, però com diu Enric Sòria: “ara mateix, aquest llibre, amb les seues propostes, té pocs interlocutors vàlids i, sobretot, no té els agents eficaços que caldria per a dur endavant la necessària reformulació del nostre context”… Mentrestant les coses canvien, i ara són temps de canvis, els apàtrides valencians, els escèptics voluntaristes i els valencians universalistes, ací tenen una lectura que els farà gaudir o, si més no, pensar.
