Discurs íntegre d’investidura de Maria del Mar Bonet com a doctora ‘honoris causa’ de la UIB el d9 de febrer de 2015
«Rector magnífic, honorables autoritats, estimats familiars i amics, senyores i senyors.
Entre els honors que la vida fins ara m’hagi pogut concedir, aquest títol de doctora honoris causa em fa molt feliç perquè va molt més enllà dels meus somnis. Aquest honor atorgat per la universitat de la ciutat on vaig néixer és el més preuat que puc rebre, i vull començar donant-vos-en les gràcies. Voldria demanar-vos també que no espereu que aquestes paraules d’agraïment tenguin cap desig de ser una lliçó, i encara menys magistral. Vénc per estar amb vosaltres una estona, i per a mi, que no he fet mai estudis universitaris, és un luxe que aquest doctorat que m’atorgau sigui l’ingrés ala vostra i vostra universitat. Però hi entr més en la condició d’aprenent que d’ensenyant. L’honor està més en qui honora que no en l’honorat.
Gràcies, també, a Damià Pons, per haver volgut ser el meu padrí i haver-me dedicat aquestes paraules tan generoses. Sé que totes les coses tenen un principi, un nucli on poden fructificar, i aquest dia d’avui va començar l’any 2012 gràcies a la rectora Montserrat Casas i l’amic estimat Biel Mesquida, que posaren la llavor i les ganes per a aquest nomenament honorífic. Record molt bé el dia que en Biel em presentà la rectora Montserrat Casas. Em vaig adonar tot d’una de la seva fortalesa i de la seva serenitat. Tenia una presència tranquil·litzadora, de tracte suau. “Jo no som gaire amiga dels premis i dels protocols”, li vaig dir, però ella continuava parlant de la música, del que significava la poesia, el país, el contacte amb els joves, que la lluita havia de ser intensa per seguir donant eines als joves, arrelament a la terra i a la cultura… Varen ser unes hores molt agradables, i acabàrem parlant de Rosselló-Pòrcel, de Vinyoli i de Llull. Record la seva mirada blava, tímida i decidida alhora, i des del principi d’aquesta celebració vull retre un homenatge a aquesta persona que va ser tan important per a la Universitat. Malauradament Montserrat Casas ens va deixar massa prest.
I el projecte de doctorat honoris causa va quedar ajornat fins l’any següent. El 2014, emperò, un altre esdeveniment inesperat, la mort sobtada de Toni Catany va paralitzar l’acte i em va impossibilitar del tot celebrar aquesta festa. En Toni era amic meu estimat i com un germà. Amb ell darrerament parlàvem d’aquest nomenament amb l’alegria de poder-nos trobar a la Universitat.
Així, doncs, la investidura es va tornar aturar. Ens ha costat molt d’arribar fins aquí: finalment, l’actual rector de la Universitat de les Illes Balears, doctor Llorenç Huguet, després de tants entrebancs dolorosos, ha volgut fer aquest acte, un signe sensible de reconeixement.
D’aquí a dos anys es compleixen els cinquanta anys de la meva carrera i ves per on ho començ a celebrar avui amb la Universitat. El fet de poder cantar i d’enregistrar discs encara després de tants d’anys és per a mi una alegria. En el camí que vaig començar quan tenia devuit anys, conreant i assaborint música i poesia, crec que puc dir que no em vaig equivocar, que era el millor ofici que podia exercir.
El fet de tenir uns pares com els nostres va possibilitar que al meu germà Joan Ramon i a mi ens agradàs la música i tocàssim algun instrument. Ells ens esperonaven la imaginació i la curiositat per la cultura. Cap als deu anys vaig entrar a fer part d’un cor, l’Stella Maris. El seu director, Llorenç Galmés, era musicòleg i pianista menorquí. Allà vaig aprendre cançons menorquines i mallorquines. Uns quants anys després, en Joan Ramon va anar a estudiar nàutica a Barcelona i jo vaig entrar a Arts i Oficis de Palma. Ell ja componia alguna cançó i amb les seves estades a Barcelona, cap al final de la carrera, va conèixer Els Setze Jutges perquè va guanyar un premi per les seves composicions. En aquests anys vaig fer camí cap a Barcelona per ampliar els meus coneixements de ceràmica. Vaig entrar a l’Escola Massana i, un any després, a la fàbrica taller de l’Aiguader, a Horta. En aquells moments en Joan Ramon ja era membre d’Els Setze Jutges i tenia dos discs al carrer. Gràcies a ell vaig conèixer els Jutges, i, com que jo havia cantat sempre i interpretava la música popular de les Illes, em convidaven a cantar amb ells. Vaig entrar a fer part del grup. Els meus primers anys a Barcelona, quan intentava trobar el meu lloc com a intèrpret i com a compositora, varen ser definitius per a mi, per aprendre el que era cantar damunt un escenari. En principi el moviment primigeni del grup va ser tornar la llengua catalana a les cançons i crear una nova cançó popular a imatge de la nova cançó francesa d’autor. A la Barcelona de finals dels seixanta el naixement d’Els Setze Jutges i la Nova Cançó va ser un fet important per continuar lluitant contra el franquisme i a favor de la llibertat, l’autonomia i els drets humans.
Viure a Barcelona en aquells moments, primer treballant en una fàbrica i després cada vegada més com a cantant, significà per a mi aprendre el que era esquivar la censura, participar en un moviment de protesta contra el règim, suportar algunes desagradables topades amb la policia, però també i, sobretot, conviure amb la música, estudiar el que era la veu, el cant, aprofundir en l’estudi de la música popular i començar a estructurar el que jo volia que fossin les meves cançons.
Vaig posar en principi una mirada sobre el component hereditari, per a mi tan important: el nostre cançoner popular mallorquí, tant per la bellesa de totes les seves variants com per haver-se creat al voltant seu una veritable escola de cant amb personalitat pròpia i amb alguns artistes meravellosos, indiscutibles, com en Biel des Cantó, Madò Buades i en Biel Majoral.
Vaig decidir unir la música a la meva vida. El llenguatge musical és fascinant i misteriós, ens arriba a l’ànima de la manera més directa, pot arrencar-nos una gran alegria, emocions profundes i fer-nos plorar sense trobar-ne una raó. És un llenguatge revolucionari, universal, curatiu. El vaig fer company de vida.
Tot el que he cantat, el que he enregistrat, és el que més reconec de mi mateixa. He intentat fer-ne un llenguatge original, intemporal (encara que sé que és una utopia), he intentat allargar les arrels ben endins de la nostra Mediterrània, de la més pròxima a la més llunyana. I per fer la meva interpretació creïble per a mi mateixa havia d’estudiar també intèrprets i cançoners, per trobar la meva altra manera de cantar. Comprenia que tota la poesia i música popular de Mallorca estava influenciada per tota la Mediterrània. I he fet d’aquest concepte una forma de ser de la meva música. He volgut endinsar-me en les influències rebudes de Catalunya, del País Valencià, del flamenc, del nord d’Àfrica i de tota la Mediterrània. A cada pas que feia en el coneixement de les cançons i els intèrprets de música popular d’aquests països m’adonava de tantes de coses que ens agermanen que vaig decidir que havia d’anar a beure de les influències d’aquesta mar feta de mestissatges culturals. Tots aquests anys han estat com el fet de transitar en una espiral que neix a Mallorca i que va i ve amb tota casta de ziga-zagues per aquests països i cultures, però sempre amb un retorn al nucli inicial.
Així, primer, vaig enregistrar els discs ‘Cançons de festa’, ‘Cançons de la nostra Mediterrània’, ‘Saba de terrer’, ‘Cavall de foc’, de músiques populars de les illes Balears, del País Valencià i de Catalunya. Després, amb músics i cantants d’Andalusia (Manolo Sanlúcar, Paco Cepero), de Tunísia (Joventuts Musical de Tunis), de Síria (Cham Ensemble de Damasc) i de Grècia (Mikis Theodorakis), he enregistrat els discs ‘Anells d’aigua’, ‘Salmaia’, ‘El·las’, i ‘Amic Amat’.
Tot això foren també recitals inoblidables en què compartia música i escenaris en aquest país que jo anomèn Mediterrània. Ara, seria gairebé impossible, després de les guerres i convulsions que han viscut aquests llocs on va néixer la nostra civilització, molts d’aquells músics i cantants, de Síria, d’Egipte… on són? M’ho deman amb molta tristesa: què s’ha fet d’aquella escola de música de Damasc on els vaig trobar?
La llengua sempre ha estat un element fonamental per a mi. Quan dic “la llengua” vull dir clarament, inequívocament, la llengua catalana. Sempre he cantat en català, i no com un afany de lluita, sinó, perquè crec que la llengua pròpia neix a l’ànima, i jo no voldria separar el cant de l’esperit, perquè crec que ha d’anar junt, per ser de veritat. Entenc profundament i compartesc les paraules de Joan Alcover: “la llengua catalana és entre nosaltres l’única expressió possible de l’escriptor artista”. Va costar molts d’anys tornar la llengua catalana al lloc que li pertocava, però la violència política d’aquests governants franquistes centralistes, que desconeixen o volen ignorar el que significaria per a l’estat espanyol haver reconegut, com cal, les diferents llengües i cultures que hi viuen ens ha fet retrocedir a unes etapes que tots voldríem oblidar. Em deman si veuen la riquesa cultural que ha perdut l’estat espanyol amb aquesta pobresa de mires. El que si saben, en una teoria apresa de l’època franquista, la del divideix i venceràs, és que, als Països Catalans, sense la llengua pròpia, la catalana, no són res. A les Illes, durant aquests darrers anys el Govern Balear ha demostrat una servitud tan gran al govern central que l’ha portat a atacar allò que es troba al centre exacte de la nostra essència. Només la ignorància i la falta de sentit comú poden trobar-se darrere aquesta suposada estratègia cap a qui sap on. Des d’aquí voldria retre un homenatge als docents, tant de l’ensenyament bàsic, com de l’ensenyament superior que aquesta universitat imparteix, el meu reconeixement i admiració per la seva valentia i la seva actitud important, oportuna, defensant un consens que funcionava, ja guanyat. A la meva vida he tengut bons mestres. Gràcies a ells som com som. La nostra societat també té bons mestres. A ca nostra m’ensenyaren que la paraula del mestre era llei. Un mestre de la llengua, el poeta Joan Vinyoli deia: “Penso que hem de treballar sense complexos d’inferioritat. Jo escric com si el català no fos una llengua d’àmbit restringit, com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un futur no massa llunyà fos la nostra literatura arreu del món el que fou en les hores de Ramon Llull o d’Ausiàs March”.
La poesia és fonamental per a mi. No puc dir que als col·legis on vaig anar de petita ens ensenyassin poesia. Però a ca nostra hi havia antologies de poesia catalana i castellana. Mon pare un dia va comparèixer, després d’una estada a París, amb discs de Brassens, de Ferré i de Jacques Brel. Estava entusiasmat amb la qualitat poètica d’aquella Nouvelle Chanson Française. Ens va contagiar la seva admiració. Després varen arribar, a poc a poc, els discs de Paco Ibáñez sobre poetes com Lorca, Alberti i Goytisolo; Raimon amb Ausiàs March i els clàssics valencians; Serrat amb Machado; Ovidi Montllor amb Estellés, etc.
L’any 1971 vaig començar a musicar poemes. Per a mi la poesia diu amb tot, des de les primeres pintures rupestres a les teories més innovadores de la ciència. Hi ha una frase que m’agrada molt de Gabriel García Marquez: ‘La poesia és l’única prova concreta de l’existència de l’home sobre la terra.’
He intentat ser poeta en les meves pròpies cançons i que les que jo cantàs d’altri tenguessin aquest ingredient indispensable: aquesta necessitat de viure en la poesia m’ha fet musicar i cantar molts poetes. El primer va ser Bartomeu Rosselló-Pòrcel i, després, Ramon Llull, Anselm Turmeda, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Jacint Verdaguer, Antoni M. Alcover, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Ferrà, Blai Bonet, Miquel Martí Pol, Miquel Àngel Riera, Josep Palau i Fabre, Marià Manent, Joan Vergés, Pere Quart, Josep Maria Llompart, Vicent Andrés Estellés, Joan Vinyoli i Salvador Espriu.
De Maria Antònia Salvà em vénen sovint a la memòria aquests versos d’una elegància serena que reflecteix, per a mi, tota l’essència de la Mediterrània que he volgut cantar:
Sota el cel d’horabaixa que l’empara
natura tota se condorm en pau,
només mon cor és dolçament esclau
d’un remoreig que no s’apaga encara,
d’un remoreig que vol tornar cançó,
i és prop i és lluny, i és calma i passió.
De bell nou la vida m’ha duit a Mallorca, i aquests anys que vénen tenen per a mi una importància molt gran. Vull contemplar immutable i sense destrosses la nostra serra de Tramuntana. Vull continuar sentint com es parla aquí la nostra llengua, la catalana, esponerosa i portadora de bellesa ara i sempre. Vull veure com surten d’aquesta universitat noves generacions de ciutadans ben formats per mantenir viva i cohesionada la nostra societat. I jo hi vull contribuir encara amb uns quants discs que esperen damunt la taula i amb la pintura de totes les imatges de la nostra terra que guard dins els meus ulls meravellats.
Moltes gràcies.
Maria del Mar Bonet i Verdaguer»
