Cocentaina i el Comtat

Cocentaina

Nèstor Novell

Tot just acabe la baixada del port d’Albaida arribe a Muro de l’Alcoi.  Passada l’ermita de Sant Antoni, ofegada al si d’una redona, continue cap a la capital del Comtat per l’antiga carretera dita “nacional”. Ací, tot i la construcció de l’Autovia Central, el trànsit sempre és dens. Des la Foia d’Alcoi fins a Muro tot és un continu industrial i residencial encaixonat entre la Mariola i el riu d’Alcoi. Si cap a la part del riu es troben preferentment les fàbriques i empreses -polígons de Muro, Alqueria d’Asnar i l’Alcúdia-, a la part de la Mariola tot són camps de secà plens de petits, mitjans i grans xalets disseminats per tot arreu (no arriba a ser el camp d’Ontinyent però se li assembla). Molts d’ells són d’alcoians que començaren a comprar aquests terrenys de les Planes als anys 60-70. A tocar de Cocentaina les dues parts de la carretera ja són industrials. Arribe a l’altura de la Pujada a l’estació nord, on trobarem el Restaurant l’Escaleta -una estrella Michelin-. És massa matí per pensar en dinar. Un poc més avant, l’empresa Moltó Reig i la Pujada a sant Cristòfol. Prenc el desviament perquè abans d’entrar al poble vull anar, Mariola amunt, cap el castell, l’elegant torre medieval que presideix tota la comarca des del cim de la Penya Blanca. Pel camí em deixe l’ermita i paratge natural de sant Cristòfol i el seu recomanable restaurant. Ben a prop del cim aparque el cotxe i per un caminet, més que empedrat, entaulellat, m’enfile cap al castell. L’edifici és gòtic de finals del segle XIII i reconstruït en el XIV, però per tot arreu s’han trobat restes d’edificacions iberes, romanes i àrabs. Des d’ací es veu esplèndida tota la comarca. A l’hivern, entre la humitat de les aigües del riu d’Alcoi, que travessa la comarca longitudinalment, i les muntanyes de considerable altura que encerclen el Comtat, és estrany que la boira no enterbolesca el paisatge. Però avui fa un dia clar, fred i ventós que permet veure en detall cada poble, cada vall i cada serra: Benicadell, Montdúver, Safor, Albureca, Almudaina, Alfaro, Serrella, Aitana, l’Ull de Moro, Menejador… estem a la Mariola. Definitivament les serres són l’element més genuí del paisatge del Comtat.

La torre vista de prop és d’una gran solidesa. A sota del penya-segat, la ciutat rodejada de polígons industrials. Cap a la dreta Alcoi, cap a l’esquerra Muro, com si foren el cap i la cua d’una ciutat industrial lineal que serpenteja el riu d’Alcoi. A la nostra esquena el Montcabrer i les seues caves de gel. M’assec en una pedra contemplant la comarca i cercant llocs coneguts: el barranc de l’Encantada, el castell de Penella, la Font Roja… i pense en la quantitat de persones que s’hauran assegut en aquesta mateixa pedra des de fa milers d’anys. Gent de cultures i tensions vitals ben diferents a les nostres.

Una ullada a la història

El conjunt de coves d’art rupestre esquemàtic del Comtat està declarat Patrimoni de la Humanitat. Cocentaina era el centre iber de la Contestània i els jaciments d’aquestes èpoques són abundants, com és el cas del poblat-monestir de la Serreta, declarat Monument Historicoartístic en 1931. En les èpoques iberoromana  i musulmana, la vila va ser un important centre econòmic i polític – es calcula que va arribar a tindre 15.000 habitants- d’un territori que anava des del Vinalopó a la Serra Grossa i des de Gandia fins a Villena.

Jaume I conquerí Cocentaina el 1245 i després hagué de fer front a les sublevacions d’al-Azraq en 1247 i 1275. En 1304 va ser saquejada i incendiada pels musulmans de Granada. D’ací li ve el malnom de Socarrats.

El primer senyor de Cocentaina va ser l’almirall Roger de Llúria que va construir l’alcàsser –ara Palau comtal- i obtingué del rei el privilegi de fer fira anual per Tots Sants. El 1488 la vila va ser comprada al rei per Eixemen Peres Roís de Corella i de Santacoloma, el qual obtingué el títol de comte i construí el Palau actual sobre l’alcàsser dels Llúria. Joan  Fuster[1] ho resumeix així:

“Cocentaina va ser capital del seu comtat, feu primer de l’almirall Roger de Llúria, i després de la família Roís de Corella: noms de gran volum històric. Encara s’hi conserva el castell del senyors –amb un convent adjunt, de la seva fundació-, obra del segle XV, avui convertit en casino i en fàbrica d’alguna cosa: els Medicaneli, últims propietaris nobles, el van vendre per a aquests usos”

Al convent adjunt del segle XV, en una capella barroca, s’hi troba el petit quadre de la Mare de Déu del Miracle. El 1448 els Corella la dugueren des de Roma i, el 19 d’abril de 1520, va plorar 27 llàgrimes de sang que són molt venerades. La verge és la patrona de la vila, i el seu patró sant Hipòlit.

Després de la Conquesta, Cocentaina, i a diferència de Biar, Bocairent i Alcoi, va conservar una important població musulmana, unes 130 cases de les 600 de la població, i la seu del cadí del col·lectiu morisc de la comarca.

Una industria forta i arrelada des de l’edat mitjana

Els nostres avantpassats ben aviat aprofitaren l’aigua dels rius per construir molins i encetar una interessant indústria de la llana en consonància amb la resta de les viles de les Muntanyes. Al segle XIII ja tenia 5 molins  i, al segle XVI, dels 112 molins fariners i drapers de la regió de les Muntanyes, 30 n’eren de Cocentaina. Segons Antoni Llibrer[2]:

“A Cocentaina, només entre els anys 1424-1426, i en un sol protocol notarial, hem documentat 50 artesans del sector de la llana. Posteriorment, entre els anys 1470-1504, hem arribat a localitzar una comunitat manufacturera de 350 artesans del tèxtil (que conformarien gairebé una quantitat molt semblant d’obradors), i també un conjunt de 20 drapers i 24 mercaders. Si la vila tenia aleshores unes 600 cases, podem descobrir la importància social d’aquest col·lectiu artesanal”.

En un altre text d’Antoni Llibrer[3] hi ha una interessant descripció del procés d’elaboració de draps així com una anàlisi de la importància i les  ramificacions econòmiques i socials de la indústria

“Este grupo de paraire-drapers, junto a algunos mercaderes, aparte de suministrar a los otros artesanos de la villa la lana necesaria para su actividad y de vender el producto acabado en los mercados regionales, asumían también el papel de abastecedores de aceite, cereales –y a veces de carne- para el espacio contestano (…)  El mercado de paños contestanos no solo implicaba un primer radio de acción local-comarcal (…), se extendía hacia la comarca de l’Alcoià (…) la Foia de Castalla (…) la Vall d’Albaida (…) y las zonas montañosas del interior de las Marinas (…) generando ya un segundo ámbito supracomarcal de amplio radio (….)  Hay que hablar de un tercer ámbito que implicaba otras comarcas más alejadas (…) la ciudad de Xàtiva (el 12% de los paños que salían de Cocentaina) (…) e incluso Valencia (….). Era hacia el sur del reino por donde crecía el mercado textil de Cocentaina: Xixona. Biar, Sax, Elda, Asp, Petrer e incluso Oriola configuraban el espacio mercantil interior, mientras que villas como Polop, Finestrat, la Vila Joiosa o Alacant, configuraban un mercado costero. Hasta un 25% de los paños vendidos fuera de Cocentaina, iban hacia estas dos áreas del sur del país (…)

En Cocentaina, el colectivo de quince artesanos de la seda supone ya un importante núcleo: conformaba algo más del 4% de los artesanos del textil. En total seis sederos, junto a siete terciopeleros (velluters según la documentación)”.

Antoni Llibrer hi destaca la importància de la població morisca, no només com a ma d’obra barata per a l’agricultura, sinó també com a subministradors  de primeres matèries per a la indústria tèxtil:

“La relación entre artesanos –pelaires casi siempre- y musulmanes se articula también a través de contratos  para el cuidado y mantenimiento de las cabañas propiedad de los grandes artesanos o drapers contestanos (…)

Por lo que respecta a los vendedores, nos encontramos, como ocurría también en el mercado de ganado, con el importante papel desarrollado por el colectivo mudéjar, tanto de la propia morería de Cocentaina y de sus alquerías vecinas (Alcocer, Gorga, Gaianes, Torballos, Alcoleja, Fraga, Benilloba) como de comunidades más alejadas, sobre todo de los valles interiores de Seta, Travadell, Gallinera y Guadalest. En estas comunidades mudéjares se produce con claridad una desfavorable balanza comercial: venden lana a los artesanos de Cocentaina, a quienes posteriormente compran paños. En total, en el conjunto de vendedores de lana, los musulmanes suponen más de la mitad de la nómina, exactamente el 51,25%.”

Amb l’expulsió dels moriscos Cocentaina perdé 1.000 habitants, un terç de la població, però pitjor encara, moltes de les alqueries i pobles de la comarca, entre elles Muro, quedaren deshabitades. Tota l’economia del Comtat es va ressentir molt, tant l’agricultura com la indústria. No seria fins a finals del XVIII que la vila es recuperaria en consolidar un sistema de petites i mitjanes parcel·les agràries i la tradicional indústria tèxtil, encara que a partir d’ara molt depenent de la indústria d’Alcoi.

Un motiu que sempre s’ha adduït per explicar el desenvolupament industrial del Comtat, a banda de la disponibilitat d’aigua per al molins i per a la realització de diverses operacions tèxtils (ram de l’aigua), ha estat la seua debilitat agrària, agreujada pel un fort minifundisme que encara perdura:

Núm.Explotj. >0,1 a <5 >=5 a <10 >=10 a <20 >=20 a <50 >= 50
Benilloba 174 146 16 6 3 3
Cocentaina 1.117 1.051 33 12 14 7
Muro 715 675 20 11 3 6

Font: Cens Agrari 1999. INE, 2010.  (Ha.)

Segons la informació de F.M. Nipho (1769-1771), arreplegada per Ismael Vallés[4],

“A Cocentaina hi havia 3 mestres que feien tafetans i mocadors de seda i consumien 400 lliures de seda als seus tallers. Hi havia també 3 fabricants de drap que consumien 600 arroves de llana. Els draps eren d’inferior qualitat que els alcoians. A l’any, entre seders i drapers es treien respectivament 1.500 i 1.300 sous”.

Vallés també aporta un quadre de la producció de llana, seda, cànem i lli “als pobles de la Governació d’Alcoi” segons Nipho, i entre els quals destaquen:

Municipi Arroves de llana Lliures de seda fina Lliures de seda basta Lliures de lli o cànem
Agres 715 34
Alcoleja 67 420
l’Alqueria d’Asnar 30 200 40
Benasau 40 63 6 74 cànem
Beniarrés 522 64
Benilloba 270 233 52 25 cànem
Benimarfull 100 192
Cocentaina 600 1.300 200
Muro+Turballos+ Setla 850 2.400 440 600 lli
Planes 378 392

Cavanilles[5] ens va descriure, cap a 1797, la importància de la  producció industrial de la vila i la seua dependència manufacturera d’Alcoi

“5.200 almas. Ni las calles ni el caserio responden al número y riqueza de sus moradores, más aplicados á aumentar las subsistencias con la agricultura y fábricas, que á hermosear el pueblo: ocupados todos sin distincion de edat o sexô en las fábricas de la vila, donde se texen 300 paños de 30 á 40 varas cada uno; y mucho más en las de Alcoy, que emplean los brazos débiles de mugeres y niñas, y los de los hombres que sobran para el cultivar los campos. Vense en les calles y las casas embarazadas con multitud de tornos, que mueven sin cesar aquellas gentes, recibiendo en recompensa cada semana  al pie de 600 pesos de la villa de Alcoy”

Mig segle després, Pasqual Madoz,[6] en parlar de la indústria de Cocentaina és mostra més contingut:

“Los trabajos á que se dedican en general los hab. del part., son los agrícolas, sin que por ello se descuiden otros ramos de la ind. bastante productivos. En otro tiempo ocupábanse muchos, especialmente de Cocentaina, en el hilado de la lana, para lo que se veian innumerables tornos en medio de las calles, que es donde generalmente trabajaban los vec.; pero el progreso de las máquinas en Alcoy ha destruido esta ocupación, en las que se empleaban centenares de personas de ambos sexos. Quedan sin embargo algunos telares de lienzos ordinarios, que abundan mas en la v. de Muro y se estrae regularmente para Andalucia. También se encuentran algunas fábricas de aguardiente, otras de papel, alguna que otra máq. de paños, que aunque de capitalistas de Alcoy, como ya dijimos, emplean bastantes jornaleros de Cocentaina y otros pueblos; diferentes molinos harineros y de aceite, elaborándose en Benilloba las mantas rayadas que á estilo árabe usan los naturales en vez de capas. (…) FERIAS y MERCADOS Dura unos 8 dias, y es bastante el tráfico y especulaciones que se hacen, particularmente en ganado mular géneros de la ind. catalana; pues á mas de lo que se vende a particulares, se proveen todos los comerciantes del pais”.

Durant el segle XIX es consolidà el procés industrial, esperonat per l’arribada, en 1893, del tren Alcoi-Gandia, cosa que facilitaria l’adquisició de matèries primes i carbó. El desenvolupament tèxtil –i també el de la indústria del paper- vindria induït per l’èxit i els capitals de les empreses alcoianes. Però a més del tèxtil, als inicis del segle XX, Cocentaina es va convertir en un dels nuclis més importants de fabricació de sabates. En 1912 les fàbriques de sabata mecanitzada al País Valencià es reduïen a 2 indústries a Cocentaina, 2 a Elda i 3 a València. La producció de calcer de cuir a Cocentaina[7] era de 700 parells de sabates al dia i la de Novelda, 600 parells al dia. Els altres grans centres productors de l’estat eren: Barcelona, 5.680 parells al dia; Almansa 2.200; Sitges 1.410; Maó 620; i Bilbao 500.

Les dues empreses del Comtat amb processos mecanitzats eren Venancio Riera i Bonifaci Pérez. Aquestes dos produïen, segons José Miranda, 210.000 parells a l’any, molt per damunt de les dos fàbriques d’Elda.

Producció de calcer mecanitzat per parells i tipus de calcer. 1912

Empreses Clavetejat Cosit Mac Kay Cosit Mixt Cosit Goodyear Espardenyes Total
2 DE COCENTAINA: 90 105 15 210
Bonifaci  Pérez 60 45 105
Venancio Riera 30 60 15 105
2 D’ELDA 75 75 30 180
3 DE VALÈNCIA 45 30 30 43,5 148,2
TOTAL PV 210 210 45 30 43,2 538,2

En aquests anys, les comarques del sud valencianes i les Illes anirien absorbint la producció de sabata de Catalunya en poder disposar d’una abundant ma d’obra amb certa cultura industrial -a banda de la tradició tèxtil, cal no oblidar la importància de la fabricació i de l’exportació d’espardenyes-  i amb uns nivells salarials molt més baixos.

L’estadística de Vallés sobre els principals nuclis productors de calcer, segons nombre de fàbriques el 1923, mostra que la indústria s’havia consolidat a Cocentaina però als pobles del Vinalopó, no només hi havia crescut més, sinó que, a més, comptaven amb fàbriques de maquinària.

Municipi Fàbriques calcer Fàbriques maquinària per a calcer
Elda 39 2
Villena 39 2
Cocentaina 14
Elx 11
Petrer 9
Novelda 3
Callosa de Segura 2

El paper jugat per la maquinària va ser molt important. Les e màquines s’introduïren cap a 1870 i eren les de repuntejar i cosir que no eren més que l’adaptació de les màquines Singer. Després aparegueren les de clavetejar i cosir. Les de calcer més econòmic utilitzaven la Mac Kay i les de calcer més sofisticat la Goodyear. Una mica més tard s’introduí la màquina de muntar. Es calcula que les màquines multiplicaven per 7 la productivitat dels operaris.

A partir de 1910 l’empresa nord-americana United Shoe Machinery Company Coonecticut de Nova York[8], la ciutat destinació de tants valencians de les Comarques Centrals emigrats als Estats Units durant els anys 20, iniciaria el lloguer de maquinaria per al calcer que incrementaria de manera substancial la mecanització de la indústria sabatera. Al Comtat, el lloguer de maquinària de la USMC es disparà durant els anys 1911-1915 (fins 50 màquines de lloguer) -la Gran Guerra va permetre vendre sense la competència europea al mercat interior i fer exportacions a Marroc, França i Amèrica-. Es mantingué elevada durant els anys 20, i tornà a ser molt important els anys 1931-1932 (65 màquines de lloguer). Durant la guerra d’Espanya es va produir la concentració d’empreses per la via de la col·lectivització: Industrias Socializadas del Calzado de Cocentaina la formaren les fàbriques de Miquel Sempere, Francesc Vidal, Vicent Soler i Vicent Faus. Després de la guerra Cocentaina mantenia diverses empreses importants de cicle complet (pell i calcer) dedicades a la sabata de cavaller. Una cançó popular[9] del treballadors del calcer de postguerra deia:

Som operaris de la Casa Riera / i a divertir-nos del poble se’n hem anat / i les paelles com les hem fetes tan bones / i la fam era tan llarga / ni un gra que se’n hem deixat.

Eren els anys de l’estraperlo, del qual es conten innumerables anècdotes i succeïts al Xitxarra (el tren Alcoi-Gandia), dels estraperlistes fugint del control de la Guàrdia civil. Una altra cançó arreplegada per Picó diu:

Ara està de moda l’estraperlo / i molts llauradors s’han fet burgesos  / hi ha qui ha fet els diners a cabassos / i no saben ja com demostrar-ho.

A Cocentaina i la Vall d’Uixó la indústria va estar vinculada a unes poques grans empreses mentre que al Baix Vinalopó l’estructura industrial era molt més flexible i més activa a l’hora de mecanitzar la producció. Vicent Riera va construir en 1930 un modern edifici obra de l’arquitecte Aracil (fins ara era la seu de Textiflok), i Bonifaci Pérez es va introduir en la fabricació de soles de goma (d’ací el nom de barri de la Goma). La indústria reviscolà als anys 50, però a Cocentaina es va anar extingint a finals dels anys 60.

Una altra indústria de molta importància local i comarcal va ser el paper. Segons els treball d’Ana Botella[10], Al segle XVIII ja hi havia molins de paper  a Bocairent, Banyeres, Alcoi i Cocentaina. El 1862, l’àrea d’Alcoi (Bocairent, Banyeres, Muro, l’Alqueria d’Asnar, Cocentaina, Benilloba i Alcoi) representava el 29,8% de la producció de paper valencià i el 50% dels seus treballadors. A les darreries del segle XIX el riu paperer per excel·lència era el riu d’Alcoi, amb fàbriques a Alcoi, l’Alqueria d’Asnar, Cocentaina, Muro, Potries i Vilallonga (a més hi havia les fàbriques de Banyeres de Mariola). Als anys 80 del segle passat continuava havent-hi fàbriques de paper a Alcoi, Cocentaina, l’Alqueria d’Asnar, l’Orxa, Vilallonga, Gandia i Banyeres, sent les fàbriques de major grandària -més de 150 treballadors- les d’Alcoi i l’Alqueria d’Asnar, seguides de les de Cocentaina i Vilallonga (entre 50 i 150 treballadors) i una producció de paper, en totes elles, de més de 5.000 Tm.

El desenvolupament exponencial de la producció de paper es va deure a l’obertura del mercat americà a les darreries del segle XVIII i a la gran demanda interna de paper de fumar. Des de l’estat espanyol s’introduiria el costum de fumar cigarretes a tota Europa. La indústria es va centrar bàsicament a Catalunya i el País Valencià. Si abans del decret de lliure comerç amb Amèrica els dos països concentraven entre el 40-45% dels molins de paper, els darrers anys del segle ja en suposaven entre el 70-75%. De mica en mica, les regions de Capellades a Catalunya i d’Alcoi al País Valencià es convertiren en els dos gran centres productors de tot l’estat, amb una especialització molt acusada, en el cas d’Alcoi, en paper de fumar.

La importància de la fabricació de paper de fumar convertí a les empreses de l’Alcoià-Comtat i de Capellades en líders en els mercats internacionals d’aquest producte. Segons Miquel Gutiérrez[11]:

“El núcleo catalán se distinguía del valenciano por la mayor versatilidad de sus molinos ya que éstos, además del papel de fumar, fabricaban papel florete o fino de escritura, mientras que los valencianos estaban centrados casi en exclusiva en el primero. (…) El papel manual, con un fuerte protagonismo del de fumar, mantuvo una trayectoria expansiva en España hasta 1880. (…) En 1890 a escala regional destaca el declive valenciano en favor de la centralidad catalana. (…)El País Valenciano reorientó su modelo tecnológico en función de la realidad del mercado interior de consumo masivo y profundizó su relación con el mercado del papel de envoltorio de cítricos. Cataluña la opción mayoritaria fue la continuidad de su apuesta tecnológica, pensando en el tipo de demanda existente en el mercado latinoamericano.

A inicios de la década de 1920 todavía dominaba la producción valenciana (el 54,5% frente al 38,2% catalán). Cuando el proceso de mecanización ya se había completado, durante la década de 1930, se confirma el predominio catalán y valenciano. Atendiendo a la totalidad de la capacidad productiva de papeles de bajo gramaje (fumar, sedas y manilas) en 1934 prácticamente el 85% se fabricaba en el País Valenciano (…) La producción anual en Alcoy (papel de fumar) era estimada en 1930 en unos 300 millones de libritos con valor entre 10 y 12 millones de pesetas

Los problemas en las exportaciones de cítricos a inicios de la década de 1930 arrastraron a la fabricación de papel seda. La réplica alcoyana a la crisis en el papel seda y a la preponderancia catalana en el de fumar pasó por una reorganización empresarial. El 22 de diciembre de 1934 se constituyó “Papeleras Reunidas S.A.” (PRSA) con un capital nominal de 40 millones de pesetas. Su vida efectiva se inició el 1 de enero de 1935. Su objeto social era la “fabricación y manipulación de papeles de todas las clases, especialmente papeles de fumar en libritos, sedas y manilas”. PRSA era resultado de un proceso de fusión entre empresas tanto de fabricación como de manipulados o comercialización. Esta unión suponía 8 fábricas y 15 máquinas con el 21% de la capacidad española de “papel de fumar, sedas y manilas” y una plantilla de 1.600 operarios. Su producción se concentraba en el papel de fumar (36%) y seda (32%). Con todo, también elaboraba estucado (12,8%) y de escribir-impresión(19,2%).

A Cocentaina, durant l’època daurada del calcer, el tèxtil encara significava prop del 50% de la indústria contestana. La irrupció de la maquinària tèxtil, a partir de 1818, va anar acabant amb el obradors dels baixos dels habitatges (i del carrer) i la concentració dels llocs de treball en la fàbrica. Alcoi apostà decididament per la mecanització i s’acabà configurant com una veritable ciutat industrial capitalista. Tot i els períodes de crisi (pèrdua del mercat andalús, guerra del Marroc, pèrdua de les colònies, postguerra espanyola i II Guerra Mundial) la industria tèxtil no deixaria d’augmentar. Les fortes comandes de la Gran Guerra foren decisives per consolidar el sector.

La indústria des de mitjan segle XX fins a la crisi

La recuperació europea a partir del meitat dels anys 50 del segle passat orientà la indústria cap al tèxtil-llar. Aquest producte es beneficià de la forta demanda de milers de nous habitatges que es construïren com a conseqüència de la forta concentració urbana que produí el desenrotllisme espanyol. Les empreses del tèxtil-llar tendiren a l’especialització en cada fase del procés productiu. Així aparegueren les empreses especialitzades en el teixit o en els acabats (tint i estampació).

Per altra banda, Alcoi ja era una ciutat congestionada territorialment i amb dificultats de planificar nous espais industrials amb les condicions tècniques i ambientals que ara es requerien. Moltes empreses alcoianes, cercaren sòl més barat, millor comunicat, i en llocs on les condicions laborals foren més flexibles i menys conflictives (mà d’obra més barata). D’aquesta manera crearen empreses a Cocentaina, Muro i Banyeres de Mariola. Del document inicial de l’Estratègia Territorial de Cocentaina[12] és la següent i eloqüent citació:

“Como ejemplo y punto de partida del proceso de difusión y deslocalización industrial, entre 1960 y 1965, fueron quince las empresas que se trasladaron al vecino municipio de Cocentaina, con trabajo para unos 600 obreros (Jordá Bornell, 1976)”.

A aquestes empreses de capital i tècnics qualificats alcoians cal sumar les empreses locals preexistents i la dinàmica emprenedora de poblacions amb llarga cultura industrial. L’informe sobre el tèxtil de la Generalitat Valenciana[13], és molt clarificador en aquest sentit:

“Municipios como Cocentaina, Muro, Banyeres y Benilloba, vieron, desde ese momento, muy favorecido su desarrollo industrial, planificando, aprovechando los ejes de comunicación, polígonos industriales con el objeto de acoger a las mercantiles dedicadas a dicho fin.

A dichos efectos, destacan los ámbitos industriales planificados desarrollados en torno a los ejes viales que unen las poblaciones de Alcoi-Cocentaina-Muro y, por otro lado,  Ontinyent-Agullent-Albaida. En este sentido, en el primero de los casos sobresalen los ámbitos industriales de Santiago Payá, Sant Bonet, Cotes Baixes, Algars, Llaona, San Cristófol, Alcudia, Jovades y El Pí; mientras que, en el segundo de los corredores configurados, son los ámbitos de Casas Balones, El Plá, Agullent y Pla del Comte los más significativos. Así mismo, las importantes inversiones que están cristalizando en el trazado de la A-7, desdoble de la CN-340 y otros viales tales como la CV-795 (Alcoi-Banyeres), CV-81 (Bocairent-Ontinyent) y CV-700 (Muro-Bocairent), van a ir configurando nuevos espacios industriales paralelos a la mejora en movilidad interna y externa de todo este espacio funcional. (…)

La importancia de la concentración de la actividad textil en esta zona, conocida como Comarques Centrals Valencianes, sigue siendo muy elevada en la actualidad”.

La crisi de 1970 i l’entrada de les fibres sintètiques provocaren una reestructuració espacial, però també productiva. Les relacions dintre l’eix Alcoi-Cocentaina-Muro (com també a l’altre eix del districte industrial del tèxtil: Ontinyent- Agullent – Albaida) , vindran determinades pels serveis de subcontractació dels processos productius, el transport, la ma d’obra especialitzada, el manteniment, el subministrament de maquinària, i la prestació de serveis financer i d’assessorament.

Alcoi s’ha anat constituint en el centre funcional i de difusió de tot l’eix industrial del tèxtil de la Mariola en un procés evident de terciarització, assumint les funcions financera, administrativa, formativa (Universitat Politècnica, formació professional, empresarial i sindical), prestadora de serveis a la indústria,  i innovadora (AITEX i CEEI-Alcoi)  A Cocentaina com a Muro, el sector industrial absorbeix un percentatge al voltant del 45% de l’ocupació, mentre que a Alcoi el sector terciari hi significa el 61,5%.

Percentatges de distribució de l’ocupació i de les empreses, per sectors, a l’eix industrial de la Mariola (2008).

Municipis Sector 1 Sector 2 Construcció Sector 3
Treball. Empr. Treball. Empr. Treball. Empr. Treball. Empr.
Cocentaina 1,23 0,97 44,23 29,34 11,13 14,42 43,41 55,27
Alcoi 1,07 1,03 26,39 19,42 11,03 12,51 61,51 67,04
Muro 2,47 1,27 46,16 28,10 15,54 15,70 35,83 54,94
Benilloba 14,29 5,00 17,65 25,00 17,65 15,00 50,41 55,00
Banyeres de Mariola 0,43 0,87 59,43 43,90 5,27 9,01 34,87 46,22
Bocairent 0,93 1,05 50,74 32,98 10,44 14,14 37,89 51,83
País Valencià 0,60 0,80 18,70 12,50 9,70 13,80 71,00 72,90

Font: Datos económicos i sociales. Caja España, 2010.

Les xifres de les empreses amb major facturació també ens demostren la importància del tèxtil en l’estructura industrial de cada municipi del Districte Industrial. A Cocentaina el tèxtil és 47,62% de totes les manufactures.

Nombre d’empreses tèxtils i la seua relació amb el nombre total d’empreses (2007).

Municipis Nombre Emp. tèxtils Nombre Total empreses % Empreses tèxtils / total
Cocentaina 40 84 47,62
Alcoi 75 217 35,56
Muro d’Alcoi 24 38 63,16
Benilloba 1 1 100,00
Banyeres de Mariola 41 66 62,12
Bocairent 12 19 63,16
Ontinyent 50 165 30,30
Agullent 19 26 73,08
Albaida 22 32 68,75

Font: Base de Dades d’Empreses Ardán. 2010.

La importància, per nivell d’ocupació o per nombre d’empreses, del sector és molt diferent entre localitats i entre les dues variables. A Cocentaina la major concentració d’empreses eren les del codi CNAE 171, la filatura, i el 172, teixit tèxtil (172). Però si ho mirem en termes d’ocupació, les més importants n’eren les del 173.

Distribució (%) de les empreses i de l’ocupació per  CNAE i municipis (2003).

171 Filat de fibres 172 Teixits tèxtils 173 Acabats de tèxtils 174 Confecc. excepte vestit 175 Altra indústria tèxtil 176 +177 Teixit de punt 182 Confecc. vestit
Ocup. Emp Ocup. Emp Ocup. Emp Ocup. Emp Ocup. Emp Ocup. Emp Ocup. Emp
Cocentaina 17,5 24,4 7,05 16,3 44,9 24,4 24,0 19,3 1,99 4,08 2,41 7,14 1,99 4,08
Alcoi 21,9 13,0 18,7 25,1 23,3 12,9 23,1 25,1 4,76 9,30 7,15 9,77 1,00 5.58
Muro 13,8 16,0 4,96 8,92 29,9 17,8 35,1 23,2 8,97 17,8 3,76 8,93 3,39 7,14
Banyeres 41,6 15,8 23,4 18,2 4,67 7,32 18,3 35,3 5,97 14,6 3,08 4,88 2,83 3,66
Bocairent 5,87 8,57 3,02 8,57 34,5 8,57 51,2 51,4 5,34 22,8 0 0 0 0

Font: La innovación en el sector textil-confección en la Comunidad Valenciana” (2008).

Fins l’arribada de la crisi els ajuntaments han tingut una acció molt decidida en defensa del model industrial dels seus municipis. Cal posar de relleu l’important esforç inversor en el sector industrial del ajuntaments de Cocentaina i Muro.

Inversión pública industrial. Mariola Empresarial, 2003.

Municipi InversióIndustrial Municipal InversióTotal Municipal % InversióIndustrial Comarcal %
Alcoi 4.062.024 4.313.855 94,16% 11.457.910 35,45%
Cocentaina 17.441.942 17.585.836 99,18% 34.745.829 50,20%
Muro 15.031.812 15.088.886 99,62% 34.745.829 43,26%
Ontinyent 11.504.905 11.566.533 99,47% 28.867.610 39,85%

Font:: Conselleria d’Empresa, Universitat i Ciència. Gabinet Tècnic, en IVE (2005).

Segons les dades que Jordi Tormo[14] arreplega de Camerdata 2005, la majoria de les empreses de Cocentaina són microempreses i PIMES. El 37% de la empreses tenen entre 1 i 5 treballadors; el 19% entre 6 i 10; el 21% entre 11 i 25; el 14% entre 26 i 50; el 6% entre 51 i 100; i el 3% entre 101 i 250.

A més, a Cocentaina, i més encara a la resta del Comtat, hi ha una certa tendència a la diversificació productiva que amb la crisi s’ha mantingut.

Empresas industriales según actividad. El Comtat, 2004.

Tipus d’indústria Altes %
Tèxtil 198 53,80%
Fusta, suro i mobles 38 10,33%
Productes metàl·lics 27 7,33%
Calcer, vestit i altres confeccions tèxtils 20 5,43%
Construcció de maquinària 16 4,35%
Paper 15 4,08%
Producció d’aliments 13 3,53%
Cautxú i matèries plàstiques 11 2,99%
Arts gràfiques i edició 6 1,63%
Extracció i transformació de minerals no energètics i Química 6 1,63%
Altres indústries 18 4,90%
Total 368 100%

Fuente: Observatorio Ocupacional de Alicante (2005). Datos a 31 de diciembre de 2004.

Cocentaina acull la majoria de les grans empreses tèxtils del Comtat: Moltó Reig SA, dedicada a serveis per a fabricants tèxtils com ordit i tint, amb 181 treballadors el 2002; Textiflok, d’acabats del tèxtil: fabricació i venda de teixit florejats, plastificats, etc, per a confecció, tapisseria i decoració; F. Jover SA, fabricant i comercialitzadora de tot tipus de teixits per a tapisseria, cortines i tèxtil-llar en general; Comersan, dedicada a productes de tapisseria i decoració, roba de la llar i fibres sintètiques, aquesta empresa ha llançat la franquícia de tèxtil-llar Celia, la Confortsan de fibres d’estalvi energètic i la Focusan Alfa de fibres d’absorció del soroll; i Encotor de filatura i filats industrials. La crisi actual ha estat molt severa amb aquestes empreses. Textiflok acaba de tancar, Encotor es troba en procés de liquidació i les altres ara tenen la meitat dels treballadors que abans de la crisi. Com diu Jordi Tormo:

“La actividad textil se encuentra en una situación de crisis (a partir 2005) a causa de diversos factores, entre ellos, el descenso de las exportaciones a países europeos como Alemania y Francia, el aumento de las importaciones de países asiáticos, sobretodo, China, etc. Todo esto ha tenido como consecuencia una drástica reducción del número de empresas textiles y la disminución en la generación de empleo en el sector.”

A escala comarcal destaca la població de Muro en acollir una important diversitat d’empreses de diferents activitats i les industries papereres i les dels drapaires que es situen en els pobles i pedanies del voltant dels dos principals ciutats comarcals. Les empreses més importants fora de Cocentaina i Muro són les del sector del paper i cartró (ús industrial i envasos): Papelera de la Alquería SL d’Alqueria d’Asnar; Muro Papel SAL de Gaianes; Servipapel SL i Impresos y Manipulados Sanchis SL de l’Orxa; Manipulados de Papel Lorcha SL de Beniarrés; Envaplast SL de Benimarfull i envasos metàl·lics Eurobox SL de Benassau.

Un futur obert

En aquesta aproximació in situ al Comtat, he quedat per parlar sobre Cocentaina i Muro amb Joan Jordà. Ell és murer però fa 30 anys que viu a Cocentaina i a més es membre del Centre d’Estudis Contestans i li pregunte com veu l’economia de Cocentaina.

“El tèxtil és el sector majoritari i molts dels altres sectors depenen de ell. El declivi és evident i encara que l’empresari d’ací sempre s’ha sabut adaptar a les demandes del mercat, ara sembla que la crisi és més complicada per les dificultats de competir en un món global. Les empreses importants d’ací varen nàixer a principis dels anys 70, coincidint amb la desaparició de la sabata, de mans d’empresaris alcoians que es traslladaren al Comtat. D’aquella època són Tèxtils Pasqual, León Grau, Jover i altres empreses del polígon de la Lleona que encara està a mig desenvolupar. Després moltes petites empreses locals s’agafaren al sector.

L’empresa més important és Moltó Reig que fa filat i tint. Després de les reduccions de plantilla en tindrà uns 100 treballadors. Moltes altres empreses han desaparegut. Allò que aguanta millor és el mantell i els cortinatges i la fibra especial. La confecció pràcticament ha desaparegut (i amb ella l’economia submergida) i les empreses importants col·laboren amb AITEX per treballar la innovació en filats i cercar noves estratègies comercials. La majoria d’empreses petites van perdudes. D’iniciatives innovadores i de sectors emergents no en conec cap. Això és dóna més a Muro.

Del calcer només ens queda l’edifici de la fàbrica de Riera i els xalets modernistes del barri de la Goma. El paper també és història. Prop d’ací es fa paper a l’Alqueria d’Asnar. A l’antiga fàbrica de paper de fumar Bambú, s’han reestructurat les naus i s’ha muntat una mena de polígon industrial on una de les empreses encara fa paper, una altra és una fàbrica de productes de fusteria i una altra fa bufandes!”

La conversa ens porta a parlar del caràcter dels contestans. Ell veu que Cocentaina és una població “bipolar” en el sentit que en tot està dividida, la meitat a una banda i l’altra meitat a l’altra:

“Si sumes els vots de les dretes i els vots de l’esquerra, veuràs que des d’inici de la democràcia sempre s’ha mantingut el mateix percentatge. És una vila de capelletes i on l’església sempre ha tingut un pes important.”

Però aquesta divisió és dóna en tots els àmbits de la vida del municipi, entre la Vila i el Raval, entre els Moros i els Cristians. Si un grup de gent fa una filà, de seguida l’altre grup en fa una altra. Si un barri fa una coral o una banda, l’altre també fa una altra banda i una altra coral. Si uns fan un grup de teatre, immediatament els altres en fan un altre, de grup. En tot el que organitzen sempre es generen dos pols.

Però altra banda Cocentaina sempre ha viscut a l’ombra d’Alcoi. La relació amb Alcoi és una mena d’amor-odi. Tan important que és Cocentaina en el Comtat no fa altra cosa que imitar a Alcoi, inclús en el fet de no exercir de capital comarcal però, per altra banda, sempre està enfrontada a Alcoi, encara que és evident que no mai arribarà a ser com Alcoi. Els únics que a Cocentaina tenen una certa visió territorial són els del Centre d’Estudis Contestans.

La Mancomunitat Alcoià-Comtat la conformen Alcoi, Cocentaina i Muro i la presideix l’alcalde de Muro. L’Alqueria d’Asnar i 8 o 10 pobles més s’han despenjat, en primer lloc perquè ja pertanyen els pobles rurals a la mancomunitat del Xarpolar, i en segon lloc perquè no hi ha cap política de generositat territorial per part dels municipis grans. Les activitats de la Mancomunitat es centren en la programació cultural. Li faig la reflexió de la necessitat d’encetar polítiques de col·laboració industrial entre les tres ciutats del tèxtil que són quasi veïnes , i em diu:

“La Mancomunitat havia decidit fer un polígon industrial ben dotat en el terme de Muro que té bon sòl i ben comunicat, però finalment el tema s’ha paralitzat davant de les pressions de l’empresa d’olives la Española i d’altres empresaris alcoians de fer el polígon a la Canal, cara a Ibi, una zona d’alt risc de contaminació dels aqüífers i que no s’entén si no és degut a interessos especulatius.”

Joan Jordà i persones d’altres pobles del Comtat m‘han comentat que a nivell econòmic Muro està menjant-se Cocentaina. Muro és molt més dinàmic i Cocentaina és una ciutat conservadora que no exerceix de capital comarcal. Actualment la gent que emigra del món rural de la comarca se’n va a viure a Muro

“Muro és pla i va fer un bon polígon, mentre que Cocentaina va fer a la pujada de sant Cristòfol un polígon molt irregular i mal programat als anys 60 i un altre, igual de malament,  a l’Alcúdia. L’únic polígon ben programat ha estat el de la Lleona cara al terme d’Alcoi.”

La població de Cocentaina el 2014 és de 11.519 habitants, el 40,5% de la població del Comtat. Els creixements poblacionals tenen el seu origen en les onades immigratòries de castellans dels anys 60-70 i la dels anys 2000 de població estrangera. Entre 2003 i 2009 l’augment hi va ser del 9%, des d’aleshores la població està estancada. Els estrangers són 1.024 persones, el 8,64% de la població (l’any 2000 només significaven el 0,9%). La piràmide de població és romboïdal, acumulant-se la població en les edats entre 45 i 60 anys.

Els estrangers són principalment del Marroc (476), del Regne Unit (209) i Romania (64). Amb menor importància, i per aquest ordre, xinesos, argentins, búlgars, equatorians i colombians.

Cocentaina té 4.555 habitatges principals i 1.612 no principals (916 buides).

L’atur, entre l’any 2008 i 2009, es va duplicar i actualment ja arriba a les 1.595 persones (18,5% de la població activa), de les quals, el 52,08% correspon als serveis, el 26,11% a la indústria, el 13,8% a la construcció, 6,9% sense activitat i l’1,1% a l’agricultura. En els darrer anys el 80% de les contractacions s’han fet en el sector serveis i en la industria el 18%.

L’oferta d’hostaleria és de 12 pensions, una casa rural i 2 hotels amb 135 places. El nombre de restaurants és de 20, amb 3 de molt bona qualitat.

La Fira de Tots Sants té una certa importància econòmica, amb uns 300.000 visitants. S’hi venen productes de tota mena i és un bon mostrador per als venedors. Segons ens diuen a l’oficina de turisme:

“La Fira de Tots Sants creix cada any, així com la secció dedicada al turisme d’altres municipis i CC.AA. veïnes. El gros del turisme és a la primavera i durant la Fira, la majoria és turisme de parelles de gent de la costa i turisme de cap de setmana. Hi ha al Comtat una bona oferta de cases rurals associades a la Muntanya d’Alacant.

Abans de la crisi venien a l’oficina molts anglesos per comprar cases al poble. Ara això s’ha aturat. Eren parelles majors i la majoria dels que compraren, amb l’edat han acabat tornant-se’n al seu país.”

A Cocentaina des de l’arribada de la democràcia l’alcalde ha estat del PSPV. El pressupost mitjà per habitant és de 194,98 € per habitant el 2012, un 25% menys que abans de la crisi.

Durant els primera anys de segle les inversions municipals varen ser molt fortes, de prop de 5 milions d’euros anuals. Després ja es reduïren a la meitat i a partir del 2010 les inversions són mínimes, només el 4,79% de les inversions a euros constants de les de 2002. En el 2012, eren 317.500 €.

El deute està totalment controlat, 274,61 €/hab., de fet, en euros constants, significa un 8,5% menys que el 2008. Per la seua banda, els ingressos s’han mantingut nominalment per damunt del 9 milions d’euros (en euros constants són el  57% dels que eren el 2002). El que és preocupant són les despeses de personal, per damunt del 4 milions d’euros, que suposen el 44% del pressupost d’ingressos.

 

Segons l’Anuari Econòmic d’Espanya[15] 2013 de la Caixa, les activitats industrials són 362, de les quals 189 són manufactureres. Les activitats relacionades amb la construcció suposen el 34% de les activitats industrials. Durant els anys de crisi (2007-2012) Cocentaina ha perdut un 14% d’activitats industrials, una mica per damunt de Bocairent (-10%) i Banyeres de Mariola (-12,7%) i per sota de Muro (-22%). L’índex industrial del servei d’estudis de la Caixa la posiciona en el quant lloc de la regió de les Muntanyes, després d’Ibi, Alcoi i Xixona, i per aquest ordre. L’índex d’activitat econòmica la situa en tercer lloc després d’Alcoi i Ibi.

El comerç a l’engròs el compon 78 activitats. Són significatives les que se’n dedica al sector tèxtil/calcer/articles de cuir, en total 31 (Alcoi en té 36).

Cocentaina ha fet un fort desenvolupament del comerç al detall. La superfície que hi dedica és de 50.691 m2, dels quals prop de 35.000 són de no alimentació. La superfície comercial al detall és de 4,4 m2/hab. (la mitjana de les ciutats de l’àrea és de 2,1). En hipermercats té 10.000 m2, quasi tant com Alcoi i té un centre comercial de 16.812 m2

Si el sòl artificialitzat als anys 90 eren 199,7 Ha, el 2006 ja havien pujat a 486 Ha i, el 2011, a  555,4 Ha. Tot i que no han parat de créixer, els percentatges de sòl urbà i urbanitzable no són elevats.

Les normes subsidiàries de 1979 preveien un creixement poblacional important, cosa que es va corregir al PGOU de 1982. Al PGOU de 1993 es va incrementar substancialment el sòl Industrial i Mixt i es va declarar una important quantitat, en termes relatius, de sòl urbanitzable residencial, la majoria de creixement en disseminat.

Evolució de la qualificació del sòl NNSS 1979 PGOU 1982 PGOU 1993  Homolog. 2002-2005
Sòl urbà 173,16 101,50 296,30
Sòl Urbanitzable Residencial 12,60 130,30
Industrial 6,68 33,40
Mixt 6,69 22,00
Total SU 5.074, 34 25,97 185,70
Sòl No Urbanitzable Protecció Especial 3.983,50
Comú 833,70
Rural 39,00
Total SNU 4.766,20
TOTAL 5.247,30 5.247,30 5.247,30

L’estructura de la ciutat és una franja allargassada que uneix els municipis d’Alcoi i l’Alqueria d’Asnar, ja prop de Muro. Els polígons industrials es reparteixen bàsicament entre els situats a l’eixida cap a Muro (sant Cristòfol, l’Alcúdia i Jovades) i els situats amb la connexió amb Alcoi (Llaona, Algars i Altet) i de més recent desenvolupament.

Les àrees de protecció estan a la Mariola (1.831,6 Ha  del parc natural) i a les riberes fel riu d’Alcoi. El sòl residencial ha crescut cap a Alcoi (Beniassent) i amb les urbanitzacions que s’han desenvolupat vora els nous polígons industrials i mixts (l’Altet, Llaona, Gomaig i sant Rafael)

L’estructura urbana de la població està contemplada en les directrius definitòries de la Estratègia d’Evolució del Territori (DEUT) de l’homologació de 2002-2005 a la LRAU

“…la propuesta actual se centra en una estructuración urbana amparada por cuatro elementos organizadores lineales, la vía del ferrocarril, la carretera nacional 340, la futura circunvalación Alcoy-Cocentaina y el río Serpis. Dichos elementos lineales no empiezan ni acaban en nuestro término municipal, sino que lo hacen en otros términos, por lo que las relaciones con otros municipios son de vital importancia. Estos elementos muy claros en su definición y su visualización son los que nos van a estructurar el desarrollo urbano del término municipal, las dos carreteras marcando las áreas de expansión y desarrollo industrial creando una ciudad entre dos vías de comunicación, una convertida el día de mañana en una vía urbana de relación Alcoy-Cocentaina-Muro (la actual CN), y la otra, la futura circunvalación, como una vía de tráfico pesado, industrial y rápida.

Sobre éstas y sus conexiones internas se localizará todo el planeamiento urbanístico. A partir de estos elementos, el río nos define la zona de huerta y el ferrocarril la línea de la Sierra de Mariola. Dicho esto quedan establecidos los cuatro elementos configuradores del Plan: la circunvalación, el suelo industrial, la Sierra de Mariola y el suelo agrícola”.

A la zona de l’Altet, a l’eixida del casc antic i passat el poliesportiu, Cocentaina ha desenvolupar una important àrea comercial on fa de locomotora Carrefour, amb Sprinter, Feuvert, etc., i una altra àrea comercial a Llaona, aquest al voltant de Decathlon.

El desplegament de la barreja comercial, industrial, residencial cap al terme d’Alcoi presenta intervencions de difícil justificació, com és el cas de la urbanització vora la Llaona, on viuen molts alcoians; la urbanització de xalets vora l’Altet que és diu Gomaig;  i una altra que la crisi va parar la seua aprovació,  la de l’Altet vora el Carrefour. Segons Joan Jordà:

“Molts terrenys vora l’autovia van ser comprats per La Pedrera, Moltó Reig, Tèxtils Pasqual i Pasqual Botella per a urbanitzar, però no s’ha arribat a aprovar el Pla d’Urbanització”

Per la seua banda el creixement del casc urbà a partir dels anys 80 ha esta el lògic, desplegant el barri de la Riera i l’eixample a l’Avinguda del Comtat i els equipament culturals, tots ells seguint les carreteres de Cocentaina a Alcoi i la de Cocentaina a Benilloba. En referència al patrimoni cal ressenyar la compra del Palau Comtal per part de l’alcalde Marcet, el qual des de 1982 està en un procés constant de recuperació i reforma i també el cuidat casc antic de la vila.

La pregunta que en la majoria dels llocs resulta de difícil resposta és aquella que plantegem sobre el futur de la indústria de la localitat.

Hi ha hagut un procés comú a tot el districte del tèxtil. Les empreses amb la crisi amb optat per reduir dràsticament la seua grandària. Les empreses de filatures ocupen de mitjana la dècima part dels treballadors que tenien. Les petites empreses amb un alt grau d’especialització en processos molt concrets quasi han desaparegut. Les indústries de confecció s’han deslocalitzat cap a Andalusia i la Manxa i després cap a països emergents; les que han perdurat ho han fet contractant ma d’obra immigrant en condicions laborals ínfimes. Moltes empreses de fabricació de tèxtils i de confecció s’han reconvertit en empreses purament comercials d’aquests productes procedents de la Xina o d’altres països on els preus (i fins ara la qualitat) són més baixos.

Si les activitats submergides han pràcticament desaparegut, hi ha crescut el treball informal. Microempreses de caràcter familiar especialitzades en processos productius, però sense producte final, que subcontracten els seus excessos de capacitat productiva a la resta d’empreses del districte. Són els drapaires. També es fa molt d`ús de les hores extres no reconegudes. Davant aquesta situació els joves millor preparats i amb estudis fugen del sector, cosa que dificulta qualsevol procés innovador. Segons l’informe de la Generalitat[16]:

“parece que la orientación al mercado de los productos y de las innovaciones en los mismos, requiere de un profundo proceso de reestructuración organizativa, productiva y de los procesos de comercialización, que abarque aspectos hasta ahora considerados irrelevantes como la elección de alianzas estratégicas regionales, nacionales e internacionales, cooperando o fusionándose con otras empresas, delimitando el alcance de los mercados, el modo de penetración en los mismos, etc.”

Por su parte, en el caso valenciano el modelo de internacionalización de la empresa textil, además de tardío, se ha basado en la gestión mediante agentes comerciales (…)  La debilidad de esta estrategia es evidente, puesto que el nivel de fidelización de estos agentes resulta muy bajo. De hecho, en la actualidad son muy pocas las empresas textiles valencianas que han llevado a cabo la apertura de una red de tiendas propias o en franquicia que supere su ámbito local de actuación”.

En els darrers anys, els empresaris del districte industrial del tèxtil han desenvolupat un pla d’adaptació i impuls del sector, el Pla d’Acció Tèxtil de les Comarques Centrals Valencianes, el qual hauria de ser complementari al Plan de Competitividad Textil de la Comunidad Valenciana.

Els empresaris de les CCV basen la seua estratègia en agrupar tots els agents econòmics, social i polítics per a desenvolupar un pla d’acció local. Entre les principals mesures que plantegen estan: l’aplicació de mesures de flexibilitat laboral, aconseguir un pla especial de finançament, portar a terme iniciatives de diferenciació de producte basades en la qualitat i la marca, i estudiar noves línies de producció adreçades a les noves aplicacions tècniques del tèxtil.

Evidentment que la iniciativa és lloable especialment si aconsegueix generar en tot el districte un autèntic pla d’acció conjunt, però vistes les deficiències estructurals del sector: baix nivell de diferenciació productiva en el producte final i escassa penetració en grans mercats, no podem més que reclamar  una mirada més decidida cap a la  innovació de processos o de formes d’organització que facilite la integració/cooperació vertical, des del procés productiu fins a la comercialització del producte.

En acomiadem de Joan Jordà parlant de les dotacions culturals i socials:

“Els equipaments culturals de Cocentaina són molts i de qualitat: Centre Cultural, Biblioteca, Centre Polivalent, Poliesportiu. Té al Palau Comtal una seu universitària de la Universitat d’Alacant i compta amb la seu del Centre de Desenvolupament Rural Aitana. La gent participa molt de les manifestacions culturals que parlen de la vila o estan fetes a Cocentaina, però a les coses de fora, encara que siga gent important, no li fan massa cas. Les persones de Cocentaina no se solen desplaçar a altres pobles per qüestions culturals, com a molt a Alcoi. Les principals vies de comunicació són l’A7 i el ferrocarril Xàtiva-Alcoi.

El gran impulsor de la Cocentaina actual va ser el primer alcalde democràtic, Joan Cortell, que també va donar molt de suport a les associacions de veïns. A nivell de poble i a nivell escolar el valencià és la llengua d’us comú. A Cocentaina els xiquets immigrants (magrebins, sud-americans i romanesos) parlen valencià, encara que des de que els musulmans tenen un Imam, s’ha començat a detectar alguna resistència a la llengua.”

Cocentaina com a bon poble fester té bona gastronomia i bons restaurants, però també personatges il·lustres de tota mena. Ja n’hem parlat dels pintors, ara parlarem del músics, com el compositor i director d’orquestra, José V. Egea, i de molts altres compositors de música festera, entre d’altres, Justo Sansalvador, Pepito Insa i Gustau Falcó, l’autor de Paquito el Xocolater. També tenen l’historiador i jesuïta Agustí d’Arqués i Jover, el ciclista Vicent Belda i el bisbe integrista Juan Antonio Reig Pla.

Deixem la capital del Comtat i el seu gran patrimoni musical i marxem de Cocentaina camí de Muro. Agafem la carretera que va per l’Alqueria d’Asnar a veure la reconversió de l’antiga fàbrica Bambú en un petit nucli empresarial. Minyana m’explica la importància que ha tingut per aquestes empreses l’arribada del gas natural:

“No només per l’estalvi energètic directe (per a  moltes d’aquestes industries l’energia significa una part important dels seus costos de producció), sinó especialment perquè moltes n’han introduït la cogeneració, cosa que els hi permet fabricar energia i, si més no, utilitzar el vapor per les operacions de secat dels acabats tèxtil o del paper.”

El desmuntatge de l’IMPIVA, la baixada terrible en processos d’I+D, la fi de les polítiques d’estalvi energètic, els costos de l’autopista AP-7 i la inexistència d’una política de comercialització i distribució exterior l’IVEX, són moltes coses a afegir a la crisi i que defineixen la desídia en política industrial de la Generalitat Valenciana durant els governs del PP.

 

 

 

 

[1] Joan Fuster. Viatge pel País Valencià. Edicions 62. 1984

[2] Antoni Llibrer Escrig. La gestió dels batans i el desenvolupament de la indústria tèxtil al segle XV. El cas de l’àrea Alcoi-Cocentaina. Estudis d’Història Agrària, núm. 23 (2010-2011), p. 231-248. Universitat de València .

[3] J. Antoni Llibrer Escrig. Industria textil y crecimiento regional: la Vall d’Albaida y el Comtat en el siglo XV. Universitat de Valencia. 2014

 

[4] Ismael Vallés. Els il·lustrats i la indústria a la regió d’Alcoi (Vall d’Alcoi i Vall d’Albaida). Conferència donada el 29 de novembre de 1983 en la Casa de Cultura d’Alcoi

[5] Antonio Josep Cavanilles Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, poblaciones y frutos del reyno de Valencia. Albatros ediciones. 1981.

[6] Pascual Madoz. Diccionario Geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valéncia. Institució Alfons el Magnànim. 1982

[7] José Miranda Encarnación. La industria del calzado en España (1860-1959). Tesi doctoral. Universitat d’Alacant. 1996

[8] Juli Esteve. Del Montgó a Manhattan. Valencians a Nova York. Infotv. 2014.

[9] Miguel Angel Picó Pasqual. Las canciones populares contestanas de la postguerra (1940-1950). Revista de Folklore. Tom 15a. Núm 171. 1995.

[10] Ana Botella Gómez. La industria papelera: su localización en el País Valenciano. Cuadernos de Geografía, núm 29. 1981

[11] Miquel Gutiérrez i Poch. Papel de fumar y mercado exterior: la historia de un éxito. Los casos de Capellades y Alcoy (1800-1936) IX Congreso de la “Asociación Española de Historia Económica” (Murcia 9 al 12 de septiembre de 2008)

 

[12] Pérez Segura Asociados – Cota a cota. Versión Preliminar de l’Estratègia Territorial de Cocentaina. Ajuntament de Cocentaina. Tomo I Anàlisis y diagnóstico.. 2011

[13] Alto Consejo Consultivo en I+D+i sobre diversas actividades económicas de la Comunidad Valenciana. La innovación en el sector textil-confección de la Comunidad Valenciana. Presidencia de la Generalitat. Fundación premios rey Jaume I. 2008.

[14] Jordi Tormo Santonja. Tendencias actuales del sector industrial en la comarca ‘el Comtat’. V Jornadas del Grupo de Trabajo de Desarrollo Local de la Asociación de Geógrafos Españoles (AGE). Editorial Club Universitario, 2008

[15] http://www.anuarioeco.lacaixa.comunicacions.com

[16] Alto Consejo Consultivo en I+D+i sobre diversas actividades económicas de la Comunidad Valenciana. La innovación en el sector textil-confección de la Comunidad Valenciana. Presidencia de la Generalitat. Fundación premios rey Jaume I. 2008.

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER