Sal·lus Herrero i Gomar
No puc evitar esmentar la segona part de l’assaig de Gustau Muñoz, Un lloc al món en un món destarotat tot i que siga de passada pel gran interés que té també l’apartat final sobre les Perplexitats valencianes que no us deixen mai de sorprendre i sovint inclús espantar:
Un cert tipus de valencinans: molts valencians que s’han castellanitzat i acumulen un odi i mnyspreu cap a la llengua història i pròpia del seu país, com una síndrome neuròtica aguda que els duu a voler deestruir l’espill que reflecteix la seua deslleialtat, la seua traïció… Amb l’ajut del «Tio Canya» d’Al Tall, Lluís V. Aracil i Rafael L. Ninyoles, sobre l’autoodi de la psicologia social de Kurt Lewin, al·ludeix Muñoz, com són aquells «valencians» que mai parlen en valencià, que encara volen marcar la «distinció social» amb l’ús del castellà, tot i que al anys setanta del segle XX el valencià, el català de tots, recobrà dignitat cultural i social; vingué, als anys vuitanta una època de reacció en clau asprament anticatalanista, perquè llavors es feia difícil anar contra ell valencià des d’un caastellanisme obert i declarat. Després del parèntesi del govern del Botànic (2015-2023), una dreta dura i agressiva, ha tornat a llançar-ho tot per l’aire. Ara imposen des de les més altes institucions del País Valencià el seu odi i menyspreu per la llengua dels valencians i la resta de catalans, amb ajjuts impensats d’alguns antics valencianistes-catalanistes que aporten nous conflictes i pseudoarguments per a desviar l’atenció i mitigar la neurosi culpable dels qui han traït la llengua, la cultura i la identitat del seu país.
Les dues transicions culturals (1995 i 2023), fa un anàlisi punyent de l’ús instrumenal de la llengua i la cultura durant el govern de Zaplana (Olivas-Camps-Fabra) i el govern de Mazón-Llorca, les diferències, estratègies i mesures entre uns i d’altres; com Zaplana «mai va fer barbaritats en el tema de la llengua», va posar a Ferran Villalonga de conseller de Cutura, a la Diputació de València, comandada per Manuel Tarancón (de Borriana), partidari de les Normes del 32, hi hagué estralls com la disrupció amb males maneres – sempre perillloses- a la Sala Parpalló (cesament d’Artur Heras (Xàtiva), -que ha traspassat fa poc- enmig d’una roda de premsa, a càrrec de l’ex-membre de l’Organizació de Izquierda Comunista (OIC), Antonio Lis Darder i de Manuel Muñoz Ibañez) o la destitució del prestigiós director del Museu de Prehistòria, Bernat Martí Oliver (també ja traspassat). Però a l’IVAM hi posaren com a director a Juan Manuel Bonet, a la Filmoteca, que aquest estiu passat, 2026, va programar les activitats de l’estiu amb una projecció de films en valencià, de manera molt marginal (només tres en valencià, per 12 en castellà i 5 en versió oiginal en anglés), on es nota el profund menyspreu i l’odi que niua en la Diputació presidida per Vicente Mompó, en temps de Tarancón-Lis Darder a la Filmoteca mantingueren en el càrrec a Ricardo Muñoz Suay, en típic excomunista anticomunista disposat en nom de l’anticomunisme a servir a la dreta o l’extrema dreta de torn. A la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI), nomenaren director a Agustín Adreu -un excapellà, filòsof i teòleg molt peculiar- i director de Publicacions José Luis Villacañas Berlanga, encara en actiu, però en altres singlatures. En aquell temps de governs del PP, els qui volien demostrar que «ells» ho farien millor que els dirigents socialistes anteiors. Fou un miratge. Tot anà de mal borràs, molt pitjor, en un procés irreversible de declivi i empobriment enmig de l’espectacle -o l’orgia- de la corrupció i el balafiament. L’aportació estel·lar del nou conseller de Cultura Paco Camps, va ser dissoldre la IVEI, l’IVAM acabà en mans de la senyora Consuelo Ciscar, la restaurada Institució Alfons el Magnànim en mans de Ricardo Bellveser, lacai de la malaurada directora de Las Provincias Maria Consuelo Reyna; Tarancón va crear el MuVIM (Museua Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, una mena d’onvi cultural per a aparentar que es donaven una pàtima «il·lustrada» arrelats amb monarquies medievals i anti-il·lustrades, com demostra la infàmia de traduir, «Cogito ergo sum sum» de Descartes, al «valencià» («de poble») per «Pense, després existesc», segons denunciava en una piulada el professor Anacleto Ferrer, disposat a acudir en defensa de la cultura fins al Tribunal Internacional Penal de la Haia davant aquestes ignominies…
Esmenta, Gustau Muñoz, la pleiada d’erudits, disposats a servir a la dreta del govern de Zaplana (Manuel Angel Conejero, Manuel Muñoz Ibañez, l’escultor Ramón de Soto, Joaquín Calomarde, José Sanmartín Esplugues, Rosa Mª Rodríguez Magda, Josep Carles Laínez i un llarg ectètera). La cultura sembla que importava, fins i tot es buscaven espais de trobada i entesa, al Consell Valencià de Cultura i en el procés de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua… Tot això va saltar pels aires quan en el pacte PP-Vox, Mazón va nomenar conseller de Cultura a l’ex-matador de toros Vicente Barrera, que després deixaria el càrrec per ordre del seu líder de Madrid, sembla que «a contracor»,tot i que amb la mentalitat submisa, autoritària i jeràrquica que ostenten i en l’abducció als cabdills, potser obeeixen « a gust», per idolatració i masoquisme. Aquest nomenament de Barrera indica «El menyspreu més absolut». Una mostra de l’odi acarnissat que tenen contra tot el mon valencià, amb descaradura, sense cap tipus d’escrupol, com el nomenament de conseller d’Educació a l’exconseller Rovira, l’actual conseller d’Economia i Hisenda, un personatge sinistre dedicat a degradar el sistema públic i potenciar l’ensenyament privat concertat, en mans de l’esglèsia. Actualment, sembla que el programa de «Cultura» és deteriorar i derrocar les fons de coneixement i reconeixement, empobrir la societat civil, que esdevinga agònica, que renuncie a la projeccció exterior i a l’articulació interior, que genere conflictes creat d manera banal, «artificial» i «superflua» per expandir una estlticia i una ignorància a la major part de la població possible. Ernest Urtasum, actual ministre de Cultura, adverteix, anota Muñoz, que la cultura és avui un “baluard”, que cal defensar-la amb ungles i dents, posem per cas, les obres romàniques al MNAC, perquè no es traslladen a Sixena. Tots els experts pronostiquen la seua destrucció assegurada…
A Desventures d’una identitat, analitza les dificultats per parlar d’una identitat col·lectiva enmig d’un individualisme feroç; el feminisme, l’autodetermnació individual, social i col·lectiva; els enganys de fons d’informació i anàlisi sovint subministrades pel CIS, sense un CEO a Catalunya que analitza el moment de manera més acurada i científica; la reproducció dels tòpics i formes «performatives» en parlar de la identitat valenciaana des de la metròpoli, com va fer als anys 90 del segle passat Garcia Ferrando, on els «valencians» es consideraven «més espanyols» que els «espanyols» (castellans, andalusos o extremenys), per tal de reduir-nos a una minoria irrisòria, espitjar cap a l’arraconamnet i la marginalitat, a l’extrem l’anul·lació, la liquidació de qualsevol petja de valencianisme i de la nostra llengua com el signe d’identitat més valuós a negar… I tamateix, la presència social i cívica de la valencianitat persisteix en molts àmbits lligada a moviments socials, defensa de la terra i de l’Horta, corrents culturals i entitats cíviques, l’empenta de la literatura, de l’alta cultura valenciana, estudis, universitat, investigació, publicacions… Esmenta el llibre d’Antoni Ferrando Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (Universitat de València, 1980), que no s’ha reeditat mai i que és del més gran interés, anota Muñoz.
Descriu la composisió bigarrada, plural, multinacional, d’origen estranger i de composició diversa i variada de molts valencians vinguts d’altres països i les difficultats per fer pronòstics i assenyalar cap a on va la identitat valenciana, per analitzar l’autopercepció dels valencians nadius i dels que viuen al País Valencià, treballen o estan jubilats, però, en realitat, “no són valencians”, no tenen sentiments de pertinença, d’arrelament, de voluntat d’inclusió, de formar-hi part, d’adscripció nacional valenciana, de voler entendre i aprendre el valencià/català, tret d’algunes minories o els fills i filles dels nouvinguts; perquè manca una consciència lingüistica i identitària més forta per a no deixar de parlar-los en valencià a la gent que ha vingut de fora (Manuel Sanchis Guarner,deia que la responsabilitat de parlar en valencià és dels valencianoparlants, els nouvinguts no el saben encara i menys si els parlen en altres llengües)… La descripció de Joan Fuster, a Nosaltres, els valencians, 1962, els valencians ‘fallem´en tant que poble normal, quan ens preguntem què som, i per què som com som [els valencians]; es referia a dèficits profunds de «constitució col·lectiva», de «complexió de societat»… Va mirar d’explicar aquests dèficits, aquesta insuficiència en tant que poble normal, contra la dissolucó i la indiferència per poder continuar essent poble valencià… Hi hagué una transició violenta i decebedora, especialment al País Valencià, el programa de la dreta espanyolista d’atiar la ignorància i la fosca consciència, la discòrdia, la ruptura de la convivència democràtica, la zitzania de l’antivalencianisme/anticatalanisme, la subordinació de la identitat valenciana als designis dels dictats de la metròpoli (madrilenya)….
Davant les enormes adversitats i circumstàncies dificils, també hi ha, «sense himnes, sense banderes, sense visques» (Joan Fuster), sense exageracions o exasperacions simbòliques, una certa consciència civil incipient de poble, de societat civil democràtica, plural, no excloent, s’ha obert pas, malgrat tot. A pesar de les exasperacions ultres que tracten d’arraconar i liquidar el que resta de valencianisme polític, lingüístic, social i cívic… Però, avisa, «no hi ha cap certesa. […] La darrera fase de la política valenciana no convida precisament a l’optimisme. Però el futur no està escrit». No està mai escrit. No podem deixar que l’escriguen aquells que ens voldrien exterminats.
El factor humà, en darrer terme, en ell sentit de l’última instància enmig del material de les circumstàncies; amb esment de les Biografies parcials, de Xavier Serra (Afers) que restitueixen la memòria d’alguns homenots del país, entre els quals, de Manuel Boix, que acaba de morir fa uns dies; també un llibre molt important de Francesc Viadel, Valencianisme, l’aportació positiva (PUV, 2012), i altres de Viadel com No mos fareu catalans (PUV, 2009) i La gran depuració (PUV, 2015); Vicent Flor al seu llibre, amb una aportació substancial producte d’una tesi doctoral, Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana (Afers, 2011)… Vides exemplars d’un «bestiari valencià» que no s’acaba mai, ironitza, tot i que el temps esborra episodis significatius i personatges, en realitat i a la llarga, el temps ho esborra tot o quasi tot, inclús si agafem el darrer trajecte, des de 1962 fins al present. Una trajectòria de valencianitat política i social ascendent, però estroncada per etapes. Remarca, Muñoz, «Sobretot estroncada» «Cal recordar estructures, i conjuntures, sí, analitzar determinants de fons, econòmics, socials i polítics, en un país tan dependent de factors externs. Però res d’això hauria de difuminar o fer oblidar el factor personal, les responsabilitats d’uns i altres». Ni les deficiències, irresponsabilitats, mancances, dèficits, falles, inèrcies, enfocaments destarotats, errades pròpies, rebrots neuròtics i malvestats radicals, que dificulten la possibilitat de poder ser un país normal i la confederació amb la resta de les comunitats amb les que compartim llengua, cultura, ecosistemes, mercats, tecnologia, interessos, passat, present i futur viable.
M’he deixat un munt de textos que mereixerien comentari, especialment els que tracten sobre l’experiència històrica del comunisme i sobre el conflicte Israel/Palestina. Potser un altre dia…
Un lloc al món en un món destarotat, diu el colofó del llibre, acabà d’imprimir al País Valencià, el dia 11 de setembre del 2026.
