Rosa Peris
La victòria de Syriza a les passades eleccions gregues del 25 de gener ha generat una allau d’informació a tots els mitjans de comunicació. Articles i notícies que van des de l’alarma per la caiguda de la borsa i l’augment de la prima de risc després de la victòria de “l’esquerra radical”, fins a l’esperança d’uns altres de que aquesta victòria siga el punt d’inflexió que marque l’inici d’un vertader canvi en la política econòmica europea. I entre mig, declaracions creuades entre els membres del nou govern grec i de l’executiu alemany: Si Yanis Varufakis, nou ministre de finances grec, manifesta que no reconeix la troika de creditors com a interlocutor vàlid, el seu homòleg alemany rebutja la possibilitat d’una quita del deute, i altres membres del govern alemany fan a Tsipras únic responsable d’una possible sortida de Grècia de l’euro.
Uns intercanvis de declaracions que, després de la momentània i potser ingènua il·lusió causada per la victòria de Syriza, ens fan tornar a la incomprensible realitat, cada vegada més allunyada del sentit comú: La major part dels socis europeus de Grècia, encapçalats per Alemanya i incloent també l’actual govern espanyol, no semblen disposats a cap canvi en la política econòmica, un canvi que hauria d’eliminar la política de l’austeritat per passar a potenciar el creixement mitjançant la despesa. I si parle de realitat incomprensible és per, com a mínim, dues raons.
Incomprensible, en primer lloc, perquè en nom de l’euro i de suposades lleis econòmiques inamovibles, bona part dels ciutadans europeus, sobretot als països perifèrics afectats per la crisi, fa vora 6 anys que no tenen ja res a dir pel que respecta a la política econòmica que volen per als seus països. La societat queda privada de poder de decisió, en una situació en què els països de la perifèria europea s’han de plegar a allò decidit per uns organismes (FMI, BCE, CE, Eurogrup…) amb nul·la o molt poca legitimitat democràtica i que responen als interessos del capital financer. Aquestes institucions basen la seua argumentació en l’endeutament dels països perifèrics, obviant que la causa primera d’aquest deute no és sinó el disseny de la unió monetària, amb països d’estructures productives tan diferents. En definitiva, ja no importa allò decidit a les urnes, l’economia queda per damunt de la política, i les decisions es prenen a Brussel·les i Berlin.
Incomprensible, també, l’obstinació de la Troika per continuar amb les polítiques d’austeritat com a estratègia per a que Europa puga tornar a un camí de recuperació de l’activitat econòmica, i més concretament com a estratègia per a que Grècia puga pagar el seu deute. En el cas concret d’aquest país, els resultats de 5 anys de polítiques d’austeritat dictades per la Troika han sigut, com ja sabem, desastroses: El PIB nominal (el que no elimina els efectes dels preus i que s’utilitza per a mesurar el percentatge de deute) ha caigut quasi un 25% entre el 2008 i el 2013, ja que a les mesures d’austeritat cal sumar l’efecte de la caiguda de preus. Pel que fa al deute públic, tant en termes absoluts com en relació al PIB va créixer de manera espectacular entre el 2008 i el 2012, any en que es produeix una quita als inversors privats, i en que passa d’estar en mans privades a majoritàriament en mans públiques. A partir d’aquest any el deute creix però de manera més suau, degut a les brutals mesures d’austeritat imposades, i actualment es situa al voltant dels 300.000 milions d’euros. La ràtio deute/PIB, del 175%, ha continuat creixent amb força en bona part també degut a aquestes mesures d’austeritat, que encara que contenen el deute, deprimeixen l’activitat econòmica.
| Font: Eurostat, elaboració pròpia. |
Com veiem, Grècia és actualment un país totalment asfixiat econòmicament parlant, amb l’estat amb molt poc de marge de maniobra, perquè els seus ingressos fiscals cauen i a més un percentatge considerable cal destinar-lo a pagar els interessos del deute. Vista la trajectòria dels últims anys, no sembla de cap manera que l’estratègia austericida siga la més apropiada ni per a la recuperació del país ni per a que siga capaç de pagar el deute, menys encara si tenim en compte que el deute grec se sap impagable des del 2010, com així ho han manifestat en diverses ocasions economistes de qualsevol bàndol. És per tot això que, com ja he dit, l’obstinació de la Troika sembla incomprensible.
La gran pregunta aleshores és, al meu parer, si Syriza té o no té la capacitat d’enfrontar-se a les exigències europees. En altres paraules: podrà Grècia imposar un gir en la política econòmica europea, o almenys ser l’inici d’aquest gir?
Personalment, trobe que Europa, més prompte que tard, haurà de cedir a les reivindicacions gregues, ja que hi té molt a perdre i molt poc a guanyar, just al contrari que Grècia. És evident que els governs europeus tracten d’evitar les conseqüències a nivell electoral de cedir ara per ara davant els grecs: per una banda, l’èxit de Syriza podria donar ales a Podemos i a altres partits d’esquerra a l’estat espanyol i a altres estats perifèrics, i per altra banda, als ciutadans dels països del nord no els agradarà córrer amb les despeses del que ells veuen com el balafiament del veïns del sud.
No obstant, Grècia té molt més marge de negociació del que sembla. Està clar que necessita sí o sí el recolzament de la resta d’estats europeus per a reestructurar el deute i portar a terme una política fiscal expansiva d’augment de la despesa i la inversió (que seria molt més útil si es fera conjuntament a tota la UE). Però també està clar que no es pot permetre seguir com fins ara. En el cas que Europa no es mostrara disposada a recolzar a Grècia d’alguna manera, no seria descabellat que els grecs optaren per una suspensió unilateral del pagament del deute, que comportaria la seua sortida de l’euro. Aquesta opció, tot i dolorosa econòmicament parlant per a la població, no seria pitjor que la situació actual, i pel que fa al finançament del país, no seria difícil trobar-lo en poc de temps d’altres països fora de la UE.
Per a Europa, en canvi, una possible sortida de Grècia de l’euro (molt improbable ara mateix) suposaria una derrota importantíssima. Suposaria reconèixer, finalment, l’error de la creació d’una moneda única i el fracàs total i absolut del projecte d’integració europea. No s’ho poden permetre. Caldrà veure fins a quin punt pot Grècia aprofitar aquesta situació per a aconseguir unes polítiques al seu favor, i fins a quin punt poden fer que les polítiques d’austeritat abandonen la Unió Europea.
