Amb motiu de l’ exposició que es pot visitar al Centre La Nau de la Universitat de València, he pogut assistir al conferència Jordi Font centrada sobre la qüestió de la memòria històrica, i, en tant que director del Museu Memòria del l’ Exili de la Jonquera, també, ens va mostrar el contingut de l’ esmentada experiència museística. L’ acte , entre altres coses,em va servir per tornar de nou a pensar en una tema realment important : que a hores d’ ara, continua estant una assignatura pendent.
La transició va implicar un pacte de silenci, i ,que la consigna de la “reconciliació”, significà més aviat claudicació. El fet és que s’ ha interpretat per la praxi conservadora el rencontre entre uns i altres com negació de l’ història. Com Font va assenyalar la llei de 2.007 atén sols a un criteri formal, o a una part del problema, puix esta orientada a indemnitzar a reparar a les víctimes en abstracte, sense establir cap compromís clar per restablir la història real del passat.
Hi ha, doncs, una necessitat ètica, sense negar altra que seria la reparadora, la de recuperar una part del patrimoni, com és l’ història, la veritat, o les aportacions que una part de la ciutadania va fer i que ha estat ignorada, ocultada, i’,fins i tot, negada pel franquisme. Els moviments o les iniciatives per recuperar les restes de gent afusellada, per exemple, nascut en la quasi gran majoria al marge de les institucions, ha aconseguit una certa continuïtat ,i, aleshores, ha restituït una part de la veritat, al meu parer, però,cal, igualment, ampliar l’ abast, anant més enllà.
Hi ha molts casos concret d’ oblits, tal seria el cas de la tasca investigadora, cultural literària, artística, o social, d’ una part dels perdedors de la guerra de 1939, o d’ opositors al regim, en sentit ampli. Hi casos que no han pogut ser marginats o oblidats, per tractar-se de persones excepcionals. Com ocultar a Picasso, Machado o Lorca?. Al nostra cas, salvant-ne excepcions exemplars, tenim una llarga nomina d’ aportacions a recuperar com part de la memòria històrica, tanmateix, trobaríem molt a treure en relació a col·lectius, o entitats cíviques. És cert, però, que hi ha, com he dit excepcions, per citar un exemple citaria la tasca feta i que esta fent-se sobre el paper dels educadors durant la República.
Que un científic com fou el castellonenc Royo Gómez siga quasi desconegut entre nosaltres, quan alguns museus de Centreamèrica porten el seu nom, resulta cridaner, i que conste que com aquest cas en trobar citar un fum. Una cultura no pot ignorar les aportacions de la seua gent, per ètica,així, com, igualment, per enriquir-se d’ un ric bagatge.. I què dir de casos no tant llunyans com és el de Fuster, estigmatitzat encara no sols a la ciutat de València?
La veritat és que em reafirme en una consideració: allò de la reconciliació significà, com seguim observant, que uns oblidarem la llarga nit del franquisme, en tant que altres, mai han oblidat que havia guanyat.
Vicent Àlvarez
