Antoni Furió
Una exposició recent, inaugurada fa una setmana, traça la història del valencianisme, tant cultural com polític, des dels seus inicis, a mitjan segle XIX, fins a l’aparició de Nosaltres els valencians el 1962. L’exposició, que estaria bé que pogués ser visitada per un gran nombre de valencians, tant a València com en la seua itinerància posterior pel país, no sols mostra l’existència d’una tradició valencianista anterior a Joan Fuster –dins la qual se situa l’escriptor de Sueca–, sinó també la maduresa que havia anat adquirint el valencianisme, que havia deixat de ser patrimoni d’unes voluntarioses però minoritàries elits intel·lectuals a comptar amb un cada vegada major suport popular en els anys republicans.
Fins arribar ací, el valencianisme havia recorregut un llarg i no sempre fàcil camí. Per començar, els valencianistes de finals del segle XIX i començaments del XX no sols havien hagut de prendre consciència de la seua valencianitat, de la seua “identitat diferenciada” –reduïda a poc més que la llengua, totalment subordinada i apartada de l’escola i dels usos cultes–, sinó que havien hagut de “reinventar-se” el país. Derrotat en la guerra de Successió, privat de les seues lleis i institucions, esquarterat en tres províncies que havien anat creant la seua pròpia consciència diferencial, a penes quedava res, a mitjan segle XIX, que recordàs l’antic regne de València ni cap institució conjunta –llevat de la Universitat– que se superposàs a la divisió i fragmentació provincial i provincialista. I llevat també de la voluntat de continuar sent, de la fidelitat obstinada a la llengua, que de Josep Maria Bonilla i Josep Bernat i Baldoví a Teodor Llorente i Constantí Llombart, portava poetes i escriptors a continuar emprant la llengua de Marc i Martorell, de Roig i sor Isabel de Villena. Quasi immediatament, el contacte amb els escriptors del Principat i les Illes els portaria a la consciència d’unitat de la llengua –si bé el nom d’aquesta estaria en l’origen de no poques discòrdies posteriors– i a retrobar-se en una cultura i una història compartides.
La història del valencianisme, com en general la del País Valencià, és la d’una successió de “renaixences” i “fracassos”, de “represes” bruscament interrompudes i de nous intents per tornar a ser. De reinvencions constants. Mirant sempre més cap endavant que cap endarrere, més cap al futur que cap al passat. La història, naturalment, ajuda, i, sobretot, contribueix a explicar la “diferència”, la “singularitat amarga” dels valencians. Però el que importa, sobretot, és el futur, la voluntat de continuar sent. Amb aquesta intenció es van escriure Nosaltres els valencians i, molts anys abans, De regionalisme i valentinicultura del doctor Faustí Barberà, la Síntesi del criteri valencianista d’Eduard Martínez Ferrando, el Concepte doctrinal del valencianisme de Joaquim Reig o El País Valencià de Felip Mateu i Llopis (tots ells, llibres que incorporarem a la biblioteca d’aquesta pàgina web). El valencianisme polític de començament del segle XX, molt vinculat des del principi als moviments nacionalistes a Catalunya i Mallorca, es va veure abruptament avortat amb la Dictadura del general Primo de Rivera, però només per a renàixer amb una força renovada i un vigor desconegut en els anys de la república i la guerra, quan el valencianisme assolí una relativament important representació política i la campanya per l’estatut d’autonomia un gran ressò popular. No cal exagerar les coses, però tampoc minimitzar-les: el valencianisme no arribà a crear mai un partit de masses, és cert, però ni tingué temps per a desenvolupar-se –la democràcia republicana va tenir una vida molt curta– ni es pot menystenir la seua influència sobre les altres forces polítiques i sobre una societat valenciana cada vegada més receptiva a les seues propostes.
L’ominosa ombra del franquisme arrasà una vegada més el país. No sols van ser els afusellaments, l’empresonament, la depuració o l’exili –exterior i interior– de molts valencians i valencianistes, que a més d’acabar i destruir vides humanes desmantellà tot el que s’havia aconseguit fins aleshores, sinó també la repressió de qualsevol dissidència i la misèria moral i intel·lectual –a més d’econòmica i social– imposada a tot un país. Tot i així, la voluntat de continuar sent no s’extingí, i una vegada més el valencianisme renasqué de les seues cendres. Un valencianisme que, sense trencar amb la tradició anterior, la qual continua, s’adaptava als nous temps i, en particular, a les noves preocupacions socials, culturals i polítiques del moment. Als anys seixanta i setanta, el valencianisme d’inspiració fusteriana és, sobretot, una aposta decidida per la modernitat. I la formidable reacció que s’organitzarà en contra seua no serà sinó el reflex de les pors –al canvi, al futur– d’una societat conservadora i ancorada en el passat i d’unes elits dirigents compromeses amb el règim franquista. L’anticatalanisme dels anys de la transició, atiat per aquests sectors ultres d’un règim que es resistia a morir i aprofitat per una dreta feréstega que volia neutralitzar la majoria electoral de les esquerres, dotà al catalanisme d’una dimensió política i social i d’una capacitat d’influència que certament no tenia, però amb la seua maniobra de condemna i distracció aconseguí escindir la societat valenciana i fertilitzar les llavors de l’odi i la violència.
L’enfrontament entre valencians ha retardat la plena normalització de la societat valenciana. Ha retardat –i en molts casos ha fet retrocedir– la normalitat de l’ús social del valencià. Ha consumit energies en disputes estèrils –però no del tot gratuïtes, perquè han aconseguit el propòsit que pretenien: enterbolir i confondre– sobre les senyes d’identitat dels valencians: el nom de la llengua, els colors de la senyera, l’himne… Hem perdut molt de temps en aquestes divisions, que, insistesc, no han estat mai espontànies, sinó hàbilment dirigides i utilitzades, amb profitosos rèdits electorals, que han contribuït en bona mesura a consolidar l’hegemonia política de la dreta. Més de vint anys ja de govern a l’ajuntament de València i quasi altres tants al govern de la Generalitat. Quant de temps més podrà suportar el País Valencià una política que es fa substancialment –en tots els dominis: econòmic, social, cultural, urbanístic…– en contra seua?
El País Valencià, un país que s’ha reinventat ell mateix constantment. Que ha calgut pensar i repensar una i altra vegada. Que ha calgut i cal reconstruir. Un país que ha canviat enormement en els últims anys, que ha duplicat i gairebé triplicat la seua població, que ha modificat substancialment el seu paisatge social i humà –a més de l’econòmic i l’urbanístic. Al segle XIX i durant bona part del XX, encara la gran majoria dels valencians empraven el valencià com a vehicle de comunicació. En molts pobles, només parlaven castellà els mestres –a l’escola, no sempre al carrer–, la guàrdia civil i les monges del convent. A les ciutats, el castellà era la llengua dels funcionaris i de les elits socials i polítiques: una minoria. Els immigrants –i el País Valencià ha estat sempre un país d’immigrants, des de la seua mateixa fundació– se socialitzaven de seguida en valencià, la llengua de les classes populars, la llengua dels valencians, i esdevenien de seguida, ells també, valencians. I això ha estat així, encara, durant la major part del segle XX. Però en el últim terç del segle, les noves onades migratòries –als anys seixanta i setanta, en connexió amb la industrialització, i als anys noranta i la primera dècada ja del XXI– no sols han estat massives, sinó que s’han produït al si d’un país debilitat nacionalment, tot dificultant la seua integració –si més no, lingüística. Quin al·licient podia tenir per als nouvinguts conèixer i, sobretot, emprar una llengua minoritzada i menyspreada fins i tot pels seus usuaris naturals, els valencians, i, especialment, pels seus dirigents polítics? I tot i així, encara hi ha fe a Israel… Encara hi ha valencians que estimen i usen la seua llengua, encara hi ha nouvinguts que s’esforcen per aprendre-la i usar-la, encara hi ha mestres que l’ensenyen, xiquets que l’estudien, escriptors que l’escriuen, polítics que la defensen, valencians que volen viure en valencià.
L’actual crisi –que és una crisi general, no sols econòmica o financera, sinó també política, social i fins i tot moral– no posa les coses més fàcils. Però permet pensar que el canvi, més que mai, és possible. El canvi a millor, naturalment. El canvi a una societat més lliure i més justa, més democràtica i més valenciana. Els importants resultats electorals que ha obtingut el valencianisme i la “valencianització” de l’agenda política dels partits progressistes permet pensar que alguna cosa està canviant ja. En un sentit positiu, és clar.
I a això vol contribuir també aquesta pàgina web que naix avui, País Valencià, segle XXI. Una pàgina que és de tots, perquè no és de ningú. Darrere no hi ha cap partit, institució o grup, sinó una extensa llista de col·laboradors que supera ja, el primer dia, el centenar de noms. Però que no és una llista tancada, sinó que està oberta a nous col·laboradors, tant als qui no hem pogut contactar encara com als qui vulguen fer-nos arribar les seues reflexions i propostes. En aquest sentit, la pàgina no té opinió pròpia, sinó que expressa les opinions dels seus col·laboradors, procedents de tot l’espectre del valencianisme. Òbviament, no hi haurà censura, i tothom podrà expressar lliurement la seua opinió, que anirà sempre signada. La pàgina guanyarà en interès i projecció si és capaç de reflectir la pluralitat d’idees i posicions dins del valencianisme, i si aquestes es poden expressar de la forma més correcta i civilitzada, sense innecessaris i poc elegants atacs personals.
La pàgina es presenta amb un format, pensem, molt atractiu. Un article del dia, que recollirà els textos més elaborats, més llargs i més formalment estructurats, que passaran a formar part de l’arxiu de la pàgina; un bloc, amb posts més curts, més espontanis i, per tant, no tan formals com els articles, però igualment signats; una secció amb materials audiovisuals; una altra de llibres, amb el pdf de volums clàssics i altres més moderns, entorn del país; una altra de convocatòries, amb l’agenda d’actes –de naturalesa política, cívica o cultural– que se celebren a la ciutat de València i al conjunt del País; i una altra d’enllaços amb altres pàgines afins o més especialitzades. Una empresa ambiciosa que necessitarà del suport i el concurs de molta gent. Dels col·laboradors que ens envien els seus textos, però també de tots aquells que puguen ajudar a millorar la pàgina amb els seus suggeriments, amb materials audiovisuals, amb notícies sobre activitats passades o futures, amb més enllaços… En definitiva, una empresa en construcció, que volem que siga col·lectiva, de totes les valencianes i tots els valencians i que, per tant, obrim des d’avui mateix, des del primer dia, a tots els que vulguen col·laborar-hi.
I apareixem en una data emblemàtica per als valencians, el 25 d’abril, que no mirem tant en clau de passat com de futur. El 25 d’abril ha de ser sempre una ocasió per a repensar de nou el país, per a reflexionar sobre com hem de construir el futur. I a això vol contribuir, modestament, aquesta pàgina. A aportar materials i idees, a incitar a la reflexió i al debat. A servir de lloc de trobada entre tots els valencianistes, que continuem una tradició de més de cent anys i que ja no som unes poques desenes, uns pocs centenars o uns pocs milers. Som i serem cada vegada més per a transformar aquesta societat i construir un país més lliure, més just, més democràtic i més valencià.
