Sobre el procés sobiranista a Catalunya (2)

Manifestació

Els valencians no podem sinó veure amb interès i simpatia el procés cap a la independència que ha engegat el Principat. Primer, perquè és un procés democràtic i pacífic que, si finalment, a pesar de totes les dificultats, que no en seran poques, aconsegueix arribar a bon port, serà gràcies al suport majoritari de la població, que és com es legitimen avui dia les sobiranies nacionals. No és tant –que també– la llengua, la cultura o la història el que legitima el present i el futur nacional d’un país, sinó –sobretot– la voluntat política dels seus habitants, la voluntat de ser i de continuar sent. Una vo­luntat lliurement expressada en un referèndum o consulta popular, que és com s’autodeterminen avui els pobles, i a la qual no es pot oposar ningú, ni tampoc, òbviament, els valencians. I segon, pels indubtables efectes po­sitius que tindria per al conjunt de la nació –de la nació també dels valen­cians, que és la mateixa que la dels catalans– el que una part aconseguís la plena sobirania i es pogués dotar d’estructures d’estat. Per limitades que estiguen avui, en el marc de la Unió Europea, les sobiranies jurídica, políti­ca i econòmica. Qualsevol altra actitud –com la de plànyer-se, la de remu­gar que els valencians serem la torna, en cas que els catalans s’independit­zen i que, sense el Principat, l’ofensiva espanyolitzadora serà imparable i definitiva– no deixa de ser poruga i derrotista. I, sobretot, desconfiada. Recelosa de la força de la democràcia, de la política i de les energies del País Valencià per a construir el seu propi futur, que coincidirà –política­ment– o no amb el de la resta de la nació, sense que això últim, en tot cas, fos cap obstacle insalvable per a un futur nacional compartit.

Antoni Furió

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER