Els valencians no podem sinó veure amb interès i simpatia el procés cap a la independència que ha engegat el Principat. Primer, perquè és un procés democràtic i pacífic que, si finalment, a pesar de totes les dificultats, que no en seran poques, aconsegueix arribar a bon port, serà gràcies al suport majoritari de la població, que és com es legitimen avui dia les sobiranies nacionals. No és tant –que també– la llengua, la cultura o la història el que legitima el present i el futur nacional d’un país, sinó –sobretot– la voluntat política dels seus habitants, la voluntat de ser i de continuar sent. Una voluntat lliurement expressada en un referèndum o consulta popular, que és com s’autodeterminen avui els pobles, i a la qual no es pot oposar ningú, ni tampoc, òbviament, els valencians. I segon, pels indubtables efectes positius que tindria per al conjunt de la nació –de la nació també dels valencians, que és la mateixa que la dels catalans– el que una part aconseguís la plena sobirania i es pogués dotar d’estructures d’estat. Per limitades que estiguen avui, en el marc de la Unió Europea, les sobiranies jurídica, política i econòmica. Qualsevol altra actitud –com la de plànyer-se, la de remugar que els valencians serem la torna, en cas que els catalans s’independitzen i que, sense el Principat, l’ofensiva espanyolitzadora serà imparable i definitiva– no deixa de ser poruga i derrotista. I, sobretot, desconfiada. Recelosa de la força de la democràcia, de la política i de les energies del País Valencià per a construir el seu propi futur, que coincidirà –políticament– o no amb el de la resta de la nació, sense que això últim, en tot cas, fos cap obstacle insalvable per a un futur nacional compartit.
Antoni Furió
