L’embranzida sobiranista de Catalunya, des de més avall del Sénia, la contemplem amb expectació. Però al pacient i resignat almogàver valencià l’incomoda la perspectiva regional del procés. No és que se’n van sols els de més amunt de la ratlla, és que majoritàriament els fem nosa. ¿Què fer, doncs? No hi valen –no em convencen, si més no– les retòriques posades en escrits pomposos que només serveixen per a apaivagar males consciències. Ací baix, com que sovint vegetem en la prepolítica i el reducte d’independentistes té la consistència del paper de fumar, cal anar al gra. Vull dir, refermar tots i cada un dels ressorts que sostenen la nació política, cultural i econòmica: val més, posem per cas, la connexió d’ample ferroviari, coordinar empresaris entorn de la compartida extorsió fiscal, veure la TV3 o llegir La Vanguardia (en català) i l’Avui amb normalitat arreu del territori, que la possible concessió de nacionalitat als valencians en un presumpte estat català, i no sé quantes declaracions, manifestos i propòsits més o menys voluntaristes. No es tracta tant d’imaginar virtualment i poèticament els Països Catalans com fer-los dia a dia, una la tasca en la qual solem posar el carro davant dels bous. I els ressorts encara inexistents caldrà que ens els inventem, inclosos els de la política.
Ferran Garcia-Oliver
