Vicent Sanchis
La mort i la canonització d’Adolfo Suárez ha servit perquè, una vegada més i des d’instàncies de tota mena, la transició espanyola a la democràcia hagi estat reivindicada com a “exemplar”. Encara pitjor, perquè són els més cínics els qui més murtra han enramat per perfumar la desaparició d’un líder polític que van maltractar en vida. La catarsi funerària ha servit per tornar a presentar el “providencialisme” de l’expresident o del rei Joan Carles com a determinants en el procés de reforma democràtica. Providencialismes, a l’Espanya posterior a Carles V, n’hi ha hagut de ben pocs. I no és el cas.
El monarca va actuar com ho va fer perquè, hàbilment, va entendre que la institució que tot just acabava de recuperar només prosperaria en un estat homologat a les democràcies occidentals. Qualsevol altre intent estava condemnat al fracàs. A la curta o a la llarga. Suárez es va limitar a servir-lo lleialment. Si Joan Carles I li hagués demanat una altra actuació, una altra estratègia, ben segur que aquell jove i ambiciós polític encetat amb el franquisme hauria fet d’una altra manera. Fins i tot contradictòria. Tenen raó els que proclamen que allò que compta són els fets, els resultats, i no pas les intencions amagades. D’acord. Compta, doncs, que Espanya va mudar d’una dictadura a una democràcia pretesament homologada, però no cal canonitzar ningú per això.
Adolfo Suárez va ser un polític hàbil, conciliador, audaç i expeditiu potser per tarannà, però, també i sobretot, perquè, si volia complir els objectius que li havia fixat el rei, havia d’actuar amb totes aquestes presumptes virtuts polítiques. D’estadista, en va tenir ben poc. Els bocins justos per fer que l’Estat –franquista– pervisqués en l’Estat –democràtic–. No cal ser gaire temerari per afirmar que, si Suárez va aguantar tant, és perquè tenia el rei al darrere, que el mantenia perquè considerava imprescindibles els canvis que exigien les seves pretensions. Quan Joan Carles I li va retirar la protecció, el president del govern va haver de dimitir. L’episodi va ser amarg. I fosc. Perquè Suárez va afirmar que se n’anava per evitar un cop que al final es va perpetrar, i els papers d’aquella auca, civils i militars, no han quedat del tot aclarits encara que se n’hagin escrit mil llibres.
Hi hauria hagut transició a la democràcia sense el paper “providencial” de l’un i de l’altre? Les ucronies sempre són absurdes. Vés a saber. Potser hi hauria hagut ruptura i no reforma. Potser hi hauria hagut més sang. Potser hi hauria hagut, al final, un canvi molt més dràstic que hauria passat els comptes necessaris després d’una ignomínia com la que va viure Espanya durant quatre dècades. En tot cas, si la democràcia va ser possible, no va ser només per la “providencial” actuació d’Adolfo Suárez, sinó per la implicació, el compromís i el sacrifici de centenars de milers de demòcrates. A diferents nivells, amb responsabilitats graduades. La majoria en van quedar decebuts. I no es poden establir comparacions entre les cessions que van fer ells amb les dels franquistes.
I en tot cas també aquella transició no va ser gens “exemplar”. Es va fer entre gravíssimes convulsions i va deixar centenars de morts. En mans de grups d’extrema esquerra i d’extrema dreta, de botxins de l’Estat i d’“incontrolats” ben fàcils de controlar. Comparar les renúncies que van fer els demòcrates sincers amb les dels franquistes desbocats és enormement injust. I trampós. Si Espanya és avui dia un dels estats en aquesta part del món de més baixa qualitat democràtica és degut, en gran part, a aquelles pressions i a aquelles cessions.
La corrupció de totes les instàncies de l’Estat, la liquidació de la separació de poders, l’intervencionisme del govern en totes les instàncies, la involució autonòmica, la cultura del màxim profit i de la subvenció, la irresponsabilitat social, la violència com a darrer recurs per imposar opcions… tot això és també conseqüència dels condicionants d’aquell moment històric. D’una tristíssima transició.
Publicat a El Punt Avui, dissabte, 29 de març del 2014
