Els fills de puta de Benimaclet: un afer lamentable

fills de puta

Ignasi Muñoz

Encara me’n faig creus. Com en tot accident, ací hi ha circumstàncies imprevisibles, però també dosis significatives d’imprudència temerària, negligència i mala fe. La concatenació d’esdeveniments que portaren a què un fals documental (1) sobre els descendents de les prostitutes d’un bordell de Benimaclet acabara sent notícia de diari a plana sencera frega l’absurd. Les conseqüències han esdevingut un autèntic drama.

L’afer demostra la imprevisibilitat de la vida humana. Qui hauria imaginat que un divertiment quasi infantil desembocara en una baralla entre la principal institució acadèmica i el diari més llegit del nostre país? Doncs, això ha passat amb la Universitat de València i Levante-EMV.

La broma comença la vesprada del passat 17 de març amb l’enviament d’un comunicat de premsa des de la productora Barret Films on s’informa de l’estrena del documental i s’aporten tota mena de dades que atorguen versemblança al producte, principalment la participació de la Universitat de València. El document inclou un enllaç a la pel·lícula. La visió dels 17 minuts de metratge no deixa massa dubtes que ens trobem davant d’un fake més evident que l’Operación Palace de Jordi Évole. Els autors, però, no ho aclareixen explícitament.

El correu arriba a la redacció de Levante-EMV on, després de passar per diverses mans, acaba a càrrec del periodista Sergi Pitarch. El redactor decideix confirmar-ne l’autenticitat i contacta per correu electrònic amb el cap de comunicació de Barret Films, Salva Giménez, qui no desmenteix la veracitat de la història i li facilita el contacte del promotor del documental, el professor universitari Pau Rausell.

Davant de la demanda d’aclariments del periodista, Rausell actua com si es tractara d’una història real. La notícia apareix com a certa a l’edició del 18 de març.
Pitarch s’assabenta de la monumental badada per un tuit del cap de premsa de la Universitat de València, Francesc Bayarri.
Francesc Bayarri ‏@FBayarri 18 de mar.

@levante_emv ha donat per cert el ‘fake’ de @barretfilms sobre els ‘Fills de puta de Benimaclet’. Han fet un ‘fake’ del ‘fake’?@sergipitarch

La nit anterior, Bayarri ja ha advertit de la vertadera natura del film.

Francesc Bayarri ‏@FBayarri 17 de mar.

Ni ‘Guerra del mons’ ni ‘Operació Palace’. Ací: ‘Els fills de puta de Benimaclet’: http://vimeo.com/89204337

El cas és que a la redacció de Levante-EMV esclata una tempesta. Se senten enganyats i enceten una campanya de desgreuge contra tots els implicats, amb la Universitat de València al bell mig de la polèmica. Entre ells hi ha el promotor del documental, Pau Rausell, els actors protagonistes i historiadors Anaclet Pons i Justo Serna, el codirector, Víctor Serna, fill de l’anterior, i el cap de premsa de la Universitat, Francesc Bayarri.

L’ofensiva dura una setmana. Tant Pau Rausell com Barret Films intenten minimitzar els efectes de la deflagració amb disculpes, insuficients a parer del diari(2 i 3). La Universitat es manté en silenci. Justo Serna atia el foc amb articles al seu bloc d’El País (4) tot qualificant de forma sarcàstica el reportatge de Levante-EMV de “crònica exhaustiva a la qual, pot ser, li manque algun contrast”.

Tot i el seu càrrec, Bayarri hi ha intervingut a títol personal. No té res a vore amb la producció ni participa en l’estratègia de comunicació. No pot evitar, però, l’esguit, i es dóna de baixa a la Unió de Periodistes, atés que Sergi Pitarch n´és el president.

Vist amb perspectiva hi ha coses incomprensibles o, si més no, sorprenents. Per què Barret Films envia una nota de premsa amb una total aparença de versemblança? Com és possible que Levante-EMV s’empasse la humorada? Cal dir que Sergi Pitarch va vore el documental sencer i que no fou l’únic de la redacció que ho va fer. De la ingenuïtat, miopia o ignorància dels periodistes del diari es podrien traure moltes conclusions, però no que actuaren amb lleugeresa o manca de diligència.

Per què el cap de comunicació de Barret Films, Salva Giménez, deixa que rode la roda quan Pitarch acudeix a ell per tal de contrastar la informació? I, sobretot, en què estava pensant Pau Rausell quan conclou la conversa amb el redactor de Levante-EMV sabent que es dirigeix a tota velocitat cap al precipici? Humanament, com el pot deixar que s’hi estavelle? Què volia demostrar? Que els periodistes són imbècils o incompetents? Esta és la idea, si més no, que traspuen, a més d’una destacable supèrbia, els articles de Justo Serna des del dia 18 de març, amb erudites referències a Joseph Pulitzer i Pío Baroja.

Les primeres reaccions irades del diari es poden comprendre, però no la insistència a crear la impressió que darrere de l’engany hi ha una estratègia coordinada contra el Levante-EMV ordida per gent vinculada a la Universitat de València.

Ara, el mal ja està fet. Si d’alguna cosa ha de servir un afer tan lamentable se m’acut que els periodistes, malgrat les penoses condicions de la cadena de producció informativa, hem d’estar més alerta que mai contra els intents de manipulació i intoxicació. A l’acadèmia caldria una reflexió al voltant d’esta mena de jocs entre realitat i ficció. S’hi poden esgrimir tota mena d’arguments teòrics més o menys abstractes, però els danys d’una plana sencera de paper amb un relat fals té unes conseqüències ben concretes i tangibles que ens fan mal a tots.

(1)http://vimeo.com/89204337
(2)http://www.uv.es/econcult/pdf/FDPB
(3)http://barretfilms.com/fdp.pdf
(4)http://blogs.elpais.com/presente-continuo/

(Publicat a La Veu del País Valencià, 3 d’abril 2014)

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER