Toni Infante
Problemes al si de qualsevol societat hi ha molts. Interessos i antagonismes també. Nosaltres al País Valencià tenim els nostres. L’escala d’importància que li donem a uns o altres és d’una gran subjectivitat, doncs depèn sempre del punt de vista particular. Així, per a una persona aturada (28% al PV) trobar treball és més important que per altra ocupada, que es preocupa més de les condicions laborals; o per a una persona que està acabant els seu estudis li preocupa més que opcions de futur tindrà que per a una persona que està començant, etc. Els exemples podrien no acabar mai i tots estarien en funció de la realitat de cada persona condicionada per aspectes col•lectius com la classe social de la qual formes part, o el gènere o el País, etc.
L’habitatge, les relacions socials i familiars, el medi, la salut, els transports són aspectes que ens ocupen i ens preocupen a la majoria. N’hi ha d’altres però, que normalment no apareixen a les enquestes però que per a moltes persones solen ocupar moltes més hores que els anteriors. Em refereixo a qüestions com els grans esports mediàtics com el futbol, les Olimpíades, o també com ocupem el temps de l’oci: eixides, escapades, vacances, viatges, anar a centres comercials…Hi ha també molta gent que participa de la pràctica de l’esport, o que el seus viatges procuren que siguen ecològicament sostenibles o solidaris, que li agrada la natura, els animals, les protectores, el senderisme…hi ha també qui fa un poc de tot.
Des de un punt de vista racional pot semblar un bogeria com milions de persones invertim molt més temps en uns problemes o activitats que a la vista d’altres són secundaris i a l’inrevés. La majoria que es preocupa i ho pensa, segurament acceptarà que l’arrel de gairebé tots els problemes són socials i molts induïts, i que les possibles solucions o són socials i per tant polítiques o no ho són. Aquesta constatació fa que molta gent participem de les maneres més diverses en els afers socials i ens crida poderosament l’atenció que altres persones no ho facen.
Davant els grans problemes socials, que són els que ens afecten a la majoria, resulta paradoxal que per a poder trobar vies de solucions depenguem de tenir una massa critica suficientment ampla com per a fer els canvis necessaris i, generalment, aquesta massa crítica depèn de la implicació de les persones que habitualment no es preocupen en el dia a dia de tals qüestions.
Els gestors dels estats capitalistes moderns i els seu aparells jurídics, mediàtics, ideològics, polítics, saben ben bé com ens han de mantenir ocupats en coses que per importants que siguen no posen en qüestió els poders establerts. De tant en tant però, sorgeix un tema, com si d’una espurna es tractés que fa coincidir una massa critica suficient, una majoria social capaç de trencar l’agenda dels aparells de poder. És quan el poble passa de ser un “poder en potencia” a convertir-se en un poder real i, com si fos una riuada, és capaç d’arrossegar tot el que troba al seu pas. La major part dels debats, matisos i diferencies de la gent que opinem i participem públicament té a veure implícita o tàcitament amb la recerca dels ressorts que possibiliten aquestes confluències massives, crítiques.
“Cap tributació sense representació” va ser el lema de revolució nord-americana. “Llibertat, Igualtat, Fraternitat” va ser el crit del sans culottes, que van fer la revolució francesa. “Terra i llibertat” cridaven a Mèxic darrere d’Emiliano Zapata, Pancho Villa i Madero. “Pau, Pa i Terra” i “Tot el poder als soviets”, era els lemes que van unir milions de persones en la revolució soviètica. “El poder naix del fusell” va ser la gran consigna del Partit Comunista Xines. “Pàtria o mort” s’escolta per tota Cuba a cada atac del imperialisme.
Darrere de cada lema hi ha/havia un programa, unes organitzacions, una tàctica i estratègia, però sobre tot estava l’imaginari col·lectiu que sintetitzava cada lema. No és objectiu d’aquest article d’entrar a valorar com han evolucionat cadascuna d’aquestes grans gestes de la humanitat treballadora en l’historia del seus respectius països, sinó de valorar que paral·lelament a les preocupacions quotidianes i a les visions individuals o grupals sempre parcials, els grans episodis de masses requereixen uns mínims comuns que puguen ser compartits per molta i molta gent.
I quin serà el lema que farem servir al País Valencià? I quin és el programa? Quines les organitzacions o els moviments? Fer fora al PP serà suficient? Crec que en la ment de moltes persones està la convicció que cal construir alguna cosa més que fer fora al PP, per important que això siga. Allò que hem de construir però, per a garantir no caure en un perillós desànim posterior, en tot cas haurà d’estar al voltant de la recuperació del dret a decidir per nosaltres mateix, ja siga en aquesta formulació o altra. Tant se val però, això ho sabrem quan estiga passant. Podrà ser un lema, un eslògan, un crit. Però el que si podem fer des de ja és treballar per a que puga sorgir. És a dir treballar per crear les condicions on puguen aparèixer un i mil lemes, programes, propostes, a condició que complisquen la missió de situar la centralitat de tota activitat al País Valencià i el seu dret a decidir col·lectivament.
Fa ja massa temps que vivim en una espècie d’alienació col·lectiva. Estem fora de nosaltres. Molt a sovint tenim un subjecte com a referent que no som nosaltres mateixos, mirant permanentment a Madrid, a Espanya. Això per a la dreta, per a la burgesia provinciana amb mentalitat colonial i els seus gestors polítics és normal. Per a nosaltres però, és un gran problema. Si analitzem cadascuna de les coses que fem mirant a Madrid, segurament que trobaren arguments per a fer-ho. El problema esdevé quan una vegada rere altra sempre ho estem fent. Són “ells” els que ens marquen l’agenda una i altra vegada.
A l’època que ens ha toca de viure, amb una Catalunya enfilant afortunadament cada dia que va més cap a la seva independència i una Espanya cada dia més centralista i espoliadora, amb una concepció de la democràcia cada volta més esquifida, sols ens queda fer la nostra: situar al País Valencià com a eix de la nostra centralitat política. Si l’alienació ens situa fora de nosaltres mateixos, la presa de la consciencia és la via que ens retornarà a la nostra centralitat. Som País Valencià. Un País Valencià que hem d’omplir de contingut social, igualitari en els dret i els mitjans, a l’hora que profundament respectuós de la diversitat, radicalment democràtic i conscient i orgullós de la seva cultura catalana.
Publicat a Llibertat.cat (9 de març del 2014)
