Jordi Pujol i Soley
Recentment hi ha hagut a Barcelona un simposi sobre la relació entre Catalunya i Espanya. La relació a través de la història fins a arribar al dia d’avui. Amb la participació d’historiadors catalans del més alt nivell acadèmic. Un simposi que un cop fet ha estat qualificat positivament i que no ha provocat un especial enrenou. Cosa que no és d’estranyar, atesa la gran qualitat professional i l’actitud constructiva i dialogant dels participants.
I tanmateix, durant tres o quatre dies hi ha hagut reaccions crítiques, sobretot en mitjans intel·lectuals i mediàtics. Molt especialment fora de Catalunya. Unes crítiques que han anat molt més enllà de la discussió entre historiadors. Pel títol: Espanya contra Catalunya.
Abans que es fes públic aquest títol, des d’aquest butlletí més d’un cop ens havíem referit a la necessitat de preservar un clima de respecte en el debat sobre la independència. Editorials, entre d’altres, com “La força serena i tranquil·la de Catalunya” (12 de setembre de 2013) i “L’exigència cívica i humana d’un gran repte” (20 de novembre de 2013) anaven en aquesta direcció. I d’acord amb això, diem que el títol Espanya contra Catalunya no ens va agradar. Es pot entendre perquè és veritat que aquesta història ha estat dura, sovint agressiva. I ara mateix ho torna a ser molt. I és per això que hi ha hagut un tomb molt fort en el pensament i la sensibilitat de Catalunya. En una part molt important, cap a la reclamació d’independència. Té tota la lògica i tot el dret, vista la voluntat de l’Estat espanyol d’anar convertint Catalunya en quelcom de definitivament residual.
De portar-la cap al gradual esborrament.
Però la reacció de la defensa de Catalunya –també quan no veu altra manera de salvar-se que optant per la independència– s’ha de conduir amb pulcritud democràtica, amb actitud respectuosa i serena, amb reconeixement i respecte dels valors de l’altra part. I per tant evitant com es pugui els riscos de crispació i de negació de l’altre.
És d’acord amb aquest criteri que hem dit que no trobàvem encertat el títol del simposi. No perquè no sigui veritat que hi ha molts episodis i fins i tot períodes –i períodes molt llargs– de la història d’Espanya molt marcats per la voluntat de produir l’esborrament de Catalunya. Gradualment o dràsticament segons els casos. De fet molt clarament com a tònica dominant. Però fins i tot des d’un punt de vista independentista cal saber i valorar i respectar els valors d’Espanya. I per això cal que la confrontació que hi ha es faci molt més en termes d’afirmació catalana que de radical rebuig.
Aplicat al tema d’avui –era encertat o no el títol del simposi, “Espanya contra Catalunya”– ja hem dit que al nostre entendre no era l’indicat perquè ajuda a tancar portes a una entesa i a una col·laboració que serà necessària. Fins i tot si Catalunya esdevingués independent. Com ha passat tants cops en situacions semblants. Des de Suècia i Noruega, o a Txèquia i Eslovàquia ben recentment.
En tot cas cal saber apreciar i respectar els valors de l’altre. Aquesta ha de ser la norma de la reclamació nacional de Catalunya. Repetim-ho: també en termes independentistes.
Això no treu que efectivament durant períodes molt llargs d’ençà de 1714, la tònica de l’Estat espanyol ha estat el gradual esborrament de la personalitat de Catalunya. Des de les institucions fins a la llegua i la cultura. I amb un fort condicionant econòmic. I ara més. Amb especial acarnissament. Ara ens diuen que, amb la política que d’uns anys ençà van imposant, “dentro de dos generaciones, del Estatuto y de la lengua no ser acordará nadie”.
Però la nostra actitud ha de ser d’afirmació i no de negació o de ressentiment. Ve molt a tomb aquests dies el record de Nelson Mandela. De qui s’ha dit que va ser un home molt fort i molt fidel al seu poble i a la seva identitat i alhora un home capaç de respectar els seus oponents. I els seus valors i la seva llengua. Nosaltres també hem de ser capaços de combinar el rebuig fort, radical si cal, del propòsit d’anar-nos residualitzant i una actitud oberta i respectuosa de convivència i de futur.
Publicat a El Punt Avui, dimarts, 24 de desembre del 2013
