Lluís Falgàs
Dóna mala imatge veure als jutjats expolítics, les cares dels quals durant molts anys han estat familiars i de referència per a moltes persones. És el cas de Narcís Serra. Imputat per presumptes irregularitats a Catalunya Caixa. Fins ara, Serra, malgrat haver estat ocell fàcil d’abatre, havia aconseguit escapar-se d’imputacions. Mai l’havien enxampat en res. Ni per Filesa, ni pels GAL, ni per les escoltes del Cesid… i va dimitir als anys noranta com a vicepresident del govern espanyol, perquè els serveis secrets de l’Estat havien espiat el rei i personalitats polítiques. Ara, Serra és imputat, en el moment de la seva jubilació de luxe, i qüestionat per tots aquells que es consideren estafats per bancs i caixes.
Narcís Serra argumenta que les pujades de sou van ser legals, lleials i fins i tot convenients, i demana que amb la situació de crisi actual quedi clar ben aviat que ha complert la llei. El jutge té l’última paraula. Quan hi hagi judici sentenciarà allò que sigui més convenient. Perquè Serra fins ara és només un presumpte, i no fóra encertat que ningú li faci el judici abans d’hora.
Lluny de la justícia, allò que preocupa ara mateix és la imatge que deixa tot plegat. Personatges que fins ara tenien un cert prestigi han caigut del pedestal. Narcís Serra va tenir, en els seus millors anys, l’Estat a les seves mans. Va ser alcalde de Barcelona quan es van gestar els Jocs Olímpics i ministre de Defensa després del cop d’estat del 23-F. “Un català amb barba” que no havia fet el servei militar. Tot un aval progressista que el feia El Valido, com el va batejar el periodista G. Palomo. Una operació semblant la va fer Zapatero amb Carme Chacón, “la ministra catalana de Defensa i prenyada” fent formar la tropa. Una imatge que no va tenir la mateixa vàlua que la de Serra en la seva època, que enviava rams de flors a les dones dels militars quan celebraven esdeveniments.
Serra va fer aquestes feines i d’altres sense despentinar-se, amb un to d’home tranquil i aplicat que mai havia trencat res. Es va mirar de lluny l’afer Filesa, que va patir en primera línia Josep Maria Sala, sostingut fins a l’últim minut per Raimon Obiols.
En política, Narcís Serra no va ser un bon orador. Era un fontaner, amo dels seus silencis. Home culte, intel·ligent i vàlid per ocupar llocs de presidència en els moments d’eufòria econòmica i quan no passava res per mirar cap a un altre costat. La Trinca cantava: “No passa res, no passa res… senyora baronessa”, mentre es cremava el castell… Quelcom li deien, a Serra, a Caixa Catalunya.
Publicat al Punt Avui, divendres 25 d’octubre del 2013
