Gustau Muñoz
La perspectiva d’un nou Govern a la Generalitat Valenciana el 2015, després de vint anys de monopoli absolut del poder per banda del PP, amb la seqüela de corrupció, indecència i ruïna econòmica que tots coneixem, i patim, ha de ser necessàriament esperançadora. Una ventada d’aire fresc destinada a renovar a fons un entramat polític corcat. Que fa aigües i no dóna més de si.
Potser el marge de maniobra serà escàs, segur que els poders de sempre, i els seus altaveus mediàtics, posaran moltes pedres al camí. Però no pot haver-hi cap dubte que un Canvi, amb majúscula, és necessari, més encara, imprescindible, per al benestar i fins i tot la supervivència del poble valencià.
També cal que el fem possible. I ací té molt a dir el sentit de la responsabilitat, la mirada històrica i l’ambició de futur. Sentit de la responsabilitat per a posar per davant els interessos col·lectius, mirada històrica per a no caure en paranys, ambició de futur perquè la societat valenciana necesita un nou relat i una nova proposta que mobilitze les seues grans energies adormides i malbaratades.
Un Canvi, per a fer què? Per a repartir misèria? ¿Com es pot afrontar una tasca de govern amb cara i ulls amb la factura brutal d’un deute de 30.000 milions d’euros (o de 40.000, segons càlculs), amb una càrrega d’interessos descomunal, sense possibilitat a curt termini de reversió de les privatitzacions, falcades per clàusules lleonines de rescissió, sense mitjans per satisfer moltes reivindicacions totalment justes en els camps més diversos, els serveis socials, la sanitat, l’ensenyament, la dependència, la recerca, la cultura, els mitjans de comunicació, la política industrial, etc., etc.?
D’entrada caldrà posar ordre en el caos de l’Administració pública valenciana i racionalitzar l’estructura d’agències, fundacions, empreses i instituts, tot d’organismes creats expressament per a eludir controls i fer clientelisme, i que ara el PP, davant l’escàndol, mira de retocar tan sols cosmèticament. Caldrà refer-la a fons per aconseguir que siga el màxim d’operativa i eficient. I caldrà recuperar la moral i insuflar un nou esperit de servei públic a unes plantilles de funcionaris i empleats públics maltractades, desmoralitzades, dimonitzades. Cap a les quals tot sovint s’ha derivat, injustament, el malestar de la població.
I caldrà deixar molt clar, amb autoritat democràtica, que s’ha tancat una època. Que s’ha acabat el favoritisme, la parcialitat, la submissió a interessos privats i corporatius. Perquè els darrers vint anys han sigut anys de supeditació de l’Administració valenciana -de la representació institucional del bé públic i comú- als interessos privats d’uns quants, a canvi de suport polític o directament de compensacions crematístiques il·legals i immorals. La història començà de seguida, el 1995, amb les privatitzacions de les ITV,
repartides entre empresaris afins. I continuà amb tot un devessall posterior de privatitzacions i adjudicacions, contractes i favors de tota mena. Tots hi han participat, tots hi han sucat. Les ITV les privatitzà Zaplana. El repartiment de freqüències de TDT el cuinà González Pons. L’abús de més gran entitat és el que van cometre càrrecs del PP, amb Olivas i Camps, al capdavant de Bancaixa i la CAM, un rosari d’irregularitats que avui investiga el FROB i la Fiscalia Anticorrupció. Però el cas és que els valencians ens hem quedat sense institucions financeres pròpies, que tenim les ITV més cares de l’Estat, que la nostra Sanitat Pública està ferida, que l’Ensenyament Públic és relegat en benefici del privat i concertat, que no hi ha recursos per atendre la dependència i altres necessitats socials peremptòries. Això sí, la Universitat Catòlica dispara el seu creixement i escampa per tot arreu locals i més locals. D’on ixen els diners?
La primera inflexió cabdal que cal esperar d’un nou Govern a la Generalitat Valenciana el 2015 serà la transparència. S’haurà acabat el temps de l’ocultisme, de no retre comptes, d’amagar el rastre de tantes malifetes. Una auditoria a gran escala que desvele què ha passat aquests anys i una gestió pública transparent, dient tothora la veritat i retent comptes. Això i la fi de la subjecció a interessos privats i corporatius marcarien ja un gran canvi.
Però de seguida s’ha de notar un canvi de to i d’exigència. No sols en matèria de finançament, on s’ha de lliurar una gran batalla per aconseguir un finançament just, la consignació del deute històric i la condonació de determinades partides que caldrà especificar. No sols en matèria de corredor mediterrani, que s’ha de reivindicar i potenciar (i no només en el cas de les mercaderies). S’ha de notar també, i de manera especial, un canvi de to i d’exigència en tot allò que fa referència al disseny de l’Estat i a la ubicació dels valencians en la nova estructura política que s’albira. Probablement el contenciós actual tindrà una resolució intermèdia. Es pararà el colp de la recentralització que pretenen el PP i amplis sectors d’opinió de les elits privilegiades de Madrid. I el procés sobiranista de Catalunya –és una hipòtesi- serà derivat cap a un nou estatus més o menys assumible.
Els valencians no haurien d’acceptar i no acceptaran mai pagar el preu de cap reconducció. No som moneda de canvi. L’autonomia valenciana no és artificial, no entra en el paquet del “cafè per a tothom” de la Transició. No és com la de Múrcia o La Rioja. Ja el 1936 hi havia un potent moviment autonomista i s’estigué a punt de votar un Estatut, procés interromput per la guerra civil. I el 1976-1982, la reivindicació autonomista era massiva, present en tota la societat valenciana, tenia una força extraordinària, i només pogueren reconduir-la i apartar-la de l’article 151 i d’una autonomia de màxims a base d’atiar un greu conflicte intern, altament desestabilitzador, amb intervenció de poders fàctics i ingerències brutals.
Les enquestes s’han d’analitzar amb cura. El desprestigi actual de les autonomies té molt a veure amb una gestió desastrosa, i per descomptat també amb una forta campanya interessada, instigada des de Madrid (les elits privilegiades i els seus canals d’opinió somnien a recuperar el terreny perdut). Però davant la papereta d’acceptar un retrocés competencial i d’institucions, mentre altres augmenten la quota d’autogovern, l’actitud majoritària dels valencians, em sembla, està clara. Hi hauria mobilització i un suport molt majoritari al nostre autogovern, que d’altra banda cal tornar a prestigiar amb una bona administració i la vinculació directa a les necessitats i interessos dels ciutadans. Tot el contrari del procés que hem viscut els darrers anys.
Aquesta comesa complexa i històrica l’hauran d’encapçalar les generacions joves d’esquerres, progressistes i valencianistes. Per això el Canvi haurà de comportar un component generacional notable. Amb la política i la deriva actuals els joves valencians no tenen futur. Enfonsats l’agricultura, la indústria, el comerç (assetjat per les grans superfícies), la banca i les caixes, l’administració pública i els ajuntaments, amb un turisme low cost, amb restriccions en ensenyament, sanitat i recerca/innovació, on s’han d’ubicar personalment, laboralment? Quines perspectives de futur se’ls ofereixen? L’emigració? Fer de cambrers i cambreres a temps parcial? Fer d’autònoms emprenedors condemnats, en un percentatge molt alt, a la fallida? El Canvi ha d’apostar pels joves com a prioritat, i els majors hi seguiran, sense cap mena de dubte.
La dignificació de l’administració, la defensa de l’autogovern, la reivindicació d’un nou finançament, la dinamització econòmica general i l’aposta per un nou model productiu, la reindustrialització, la priorització dels interessos públics i comuns, la transparència, el diàleg, la fi del sectarisme, la reconciliació dels valencians amb la seua llengua, cultura i història, la recuperació de l’empenta cultural i d’uns mitjans de comunicació públics com cal, la redefinició del nostre lloc a Espanya i al món… I per descomptat, l’ampliació dels marges d’actuació a còpia de racionalització de l’ús dels recursos disponibles, de renegociació del deute, de lluita resolta pel deute històric i per un canvi en el finançament injust que patim, per l’obtenció de més fons per via fiscal, de l’Estat o d’Europa. La Política en primer pla, i amb majúscula, una política reivindicativa (allunyada de la submissió del passat recent i no tan recent…) pemetria relativitzar la significació de càlculs comptables apocalíptics, i tal vegada interessats, que només condueixen a la resignació.
Una tasca certament imposant, difícil, que demanarà esforç intel·ligent, energia, responsabilitat, aprendre dels errors del passat i una gran dosi de coratge cívic. Però a l’abast. El present, i sobretot el futur, no ha de ser esclau del passat!
