Maria Dolors Renau
Entre les moltes qüestions que va tractar Hannah Arendt al llarg de la seva creativa vida, tan sols algunes apareixen de forma explícita en la pel·lícula dirigida per Margarethe von Trotta. D’altres, prou importants, a què va dedicar un cabal de pensament de gran riquesa, serveixen per puntejar i aclarir-ne la trama: el seu testimoni sobre el judici a Eichmann.
La seva dita més explosiva i la mes coneguda en l’àmbit del pensament públic es refereix a la banalitat del mal. No es tracta solament d’una forma de qualificar el mal. Introdueix a l’escenari dels eterns debats sobre el mal, la violència i la destrucció, nous ingredients que relliguen complexes aspectes de la condició humana mentre posa en qüestió una colla de creences que van des de l’explicació de la maldat humana com a tret substancial de tota persona, fins a l’existència d’un mal encarnat en un ésser banyut, passant per la culpa individual i el feixuc pes del pecat. Apunta aleshores en una altra direcció, cap a explicacions més a l’abast de tota persona, a la quotidianitat viscuda. I fa, amb això, una gran trencadissa. Ens obliga a repensar quin és el pes i responsabilitat de les conductes individuals en contexts ideològics, socials i polítics que tendeixen i justifiquen la inhumanitat i l’oblit dels drets fonamentals de tota persona.
La segona porta que ens obre Arendt i la que més escàndol social i dolor personal va generar, té a veure amb l’ anterior: és la seva denúncia sobre la complicitat d’alguns dirigents jueus en les operacions d’extermini. L’escàndol s’alça quan es tem perdre –en tant que col·lectiu– el tret de víctima total per deixar espai a la sospita que hi ha hagut conductes que amaguen complicitats. Humanament comprensibles, explicables, ben segur. Però que assenyalen, un cop més, l’estret nexe que uneix les nostres vides individuals, subjectives, amb els vents i els corrents perversos que en un moment determinat empenyen la història. El nivell de l’escàndol que fou viscut com un atac frontal al fet de ser jueu i no a determinades conductes humanes es pot comparar, ara i aquí, al que practiquem quan en la nostra realitat no volem mirar ni veure. Per incòmode que ens resulti, en canvi, aquesta és una qüestió crucial; tots transigim, callem, col·laborem en alguns aspectes de la nostra vida que tenen repercussions col·lectives. Som fills del nostre temps i del nostre espai, amb el que això implica de relació estreta entre el que creiem i pensem i sentim i els potents i sovint uniformes missatges públics, les ideologies dominants, els prejudicis i els judicis… La mateixa noció d’obediència a les regles ha de ser, sembla doncs, posada en qüestió.
Així i tot, Arendt, en el film, deixa anar algunes frases que vénen a ser, enfront de les grans i pràcticament insalvables qüestions que planteja, una altra porta que s’obre en direcció a la dignitat humana. Deixa anar una frase (potser inexactament expressada aquí) desesperançada i alhora esperançadora. Diu en referència a la complicitat d’alguns jueus: “Tal vegada no es pot fer gran cosa per resistir, potser no es pot canviar el curs dels esdeveniments, però vull creure que entre la resistència total i l’obediència resta un espai, encara que sigui petit, on establir la nostra disconformitat i la nostra negativa, en tant que éssers humans.”
Cada una d’aquestes qüestions anomena, obre un espai d’anàlisi i reflexió que depassa allò estrictament polític institucional per contemplar la realitat de la vida en comú com un entramat complex, en què l’existència individual, els sentiments, les maneres de fer i creure, i les etiquetes que hi posem, actuen. Més enllà de les grans xifres i de les grans anàlisis estructurals, les persones vivim, convivim, interactuem, construïm i destruïm. I encara que aquests ingredients no ens facilitin l’anàlisi simple de la realitat potser sí que ens ajuden a obrir portes cap a noves perspectives de vida en comú
Publicat al Punt Avui, dimarts 6 d’agost de 2013
