Sal·lus Herrero i Gomar
Després de llegir-me el llibre La batalla de las cerezas. Mi historia de amor con Hannah Arendt, de Günther Anders, el 12 de febrer del 2013, escrivia un article al L-El Mercantil Valenciano, titulat“Hannah Arendt, Günther Anders (i Joan Fuster)”.
En aquell article indicava, que, al meu parer, Arendt i Anders eren, són encara, al segle XXI, dos dels filòsofs més importants del segle XX, si més no, els que més s’han esforçat per tal de fer abaixar el pensament metafísic de l’Ull de Déu i fer aterrar la filosofia per enfangar-se en els afers humans més decisius enmig de les societats del risc. Dels ‘filòsofs’ que més han fet per reflexionar sobre el totalitarisme, la condició humana actual, l’obsolescència de l’home, el temps de la fi arran la bomba atòmica d’Hiroshima i Nagasaki, la possibilitat d’extermini total dels humans i no humans.
¿Per què vaig posar en escena, enmig de la relació amorosa i intelectual d’aquests filòsofs alemanys d’origen jueu a Joan Fuster? Perquè començava a arrencar la reivindicació pel democràtic dret a decidir, la participació i la implicació irrenunciable dels afectats, que diria Habermas. La implicació en qualsevol afer que ens pertoque i afecte, posem per cas, les conseqüències del canvi climàtic i l’afectació a l’Hort Sud en forma de barrancades i 230 morts per extrema negligència, la pavimentació i la destrucció de l’Horta, i ara una reconstrucció en funció dels interessos de les empreses corruptes al servei del PP i Vox…
Tot allò fou durant el «pre-procés» a Catalunya, després que la “justícia espanyola” es carregués la reforma de l’Estatut impulsada pel president, Pasqual Maragall, acordada en els dos parlaments, català i espanyol, i aprovada, per majoria, en referèndum; ara, aquest procés, és atacat per les dretes i el jacobinisme i inclús renegat per alguns que més el «defensaven»; aleshores sentia «crítiques» i desqualificacions falses, desmesurades, deshumanitzadores contra Joan Fuster, contra Catalunya i contra el País Valencià atiant la valenciano-fòbia (la catalanofòbia) i el vaig incloure. La seua obra i la seua vida, va ser i encara ho és, un dic de contenció davant un règim de feixisme totalitari i supremacista del nacionalisme espanyol de la dictadura i del ‘povincianisme’ que encara persisteix en algunes de les institucions ‘governades’ pels hereus i marmessors d’aquell règim franquista (en bona part, ‘reproduït’). Sovint, ara, van més enllà en negar la unitat de la nostra llengua i de la literatura catalanes, en voler castrar-la i amputar-la. Ves per on, els meus manuals de literatura espanyola, d’Angel Lacalle, a principis dels anys setanta del segle XX, reconeixien plenament, el valencià com una variant del català (Ramon Llull, Ausiàs Marc, Ramon Muntaner, Joan Maragall…); ara, defensen que el valencià és un bolet que naix per generació espontània, sense cap reelació amb el conjunt del català que engloba la diversitat d’una llengua parlada en l’antiga corona aragonesa, en realitat, catalano-valenciana-balear.
Un règim de més de 40 anys de tarannà autoritari i feixista que amenaçava (i els seus reproductors encara amenaçen) d’aniquilar la condició valenciana (o siga catalana), ja que fan tot el que poden per invisibilitzar i exterminar el valencià/català; des de Vox (i PP) tracten d’aïllar i d’ofegar, econòmicament, l’AVL; ara diuen que volen tancar-la. Fan servir les estratègies que veiem en Trump i Putin; amb pressions i amenaces perquè els actuals membres, perden la seua pròpia dignitat (com la perderen, en bona part, davant del conseller Font de Mora, un ínclit integrista, antivalencià, que no diu mai ni piu en valencià, quan els va prohibir que relacionaren el valencià/català, en contra del que va certificar l’informe del Consell Valencià de Cultura per a la creació de l’AVL i que és d’obligat compliment per tal de defensar la unitat de la nostra llengua i literatura catalanes, sencera i completa); aquestes amenaces, insults, prepotències i agressions, feixistes, les fan perquè els acadèmics s’adapten, submisament, als requeriments secessionistes, al servei d’una mena de règim totalitari que vol arraconar i exterminar el valencià/català; com fan també la RACV i Lo Rat Penat, per tal de rebre subvencions, en fer servir diners públics per a fer secessionisme lingüístic contra el valencià, el nostre català, destruir la normalització i l’ús social de la nostra llengua, a tots els àmbits, en favor del castellà/espanyol… Si aquesta extrema dreta, aconsegueix fer realitat els seus deliris aniquiladors contra el valencià i tancar l’AVL, quan guanyen electoralment les forces polítiques democràtiques, podrem recuperar l’autoritat i el prestigi de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i de l’IEC per tal de desplegar la nostra llengua i literatura sense censures, prohibicions i aniquilacions pròpies de règims autoritaris, dictatorials, corruptes i fanàtics. Generen aquestes notícies contra el valencià perquè no estiga sobre la taula el repartiment de cases de promoció pública entre els polítics d’Alacant, per tapar que Mazón encara és diputat a les Corts amb uns privilegis i una remuneració extra per a recompensar la seua gestió de la DANA, per les corrupcions que ha generat la “reconstrucció” de milions d’euros cap a empreses condemnades per corrupció i lladrocini, perquè no es denuncie als ninots incompetents que hi ha a l’actual Consell i les dependències d’un president titella posat a dit en el seu càrrec per Feijóo i Abascal, des de Madrid, com si el País Valencià fos una sucursal, una terra colònial, conquerida, assimilada… Perquè no denunciem l’asfalt i la pavimentació de l’Horta que augmentarà el risc de morts i destrucció davant els aiguats devastadors.
Hi ha publicat en català, de Günther Anders, L’home dalt del pont. Diari d’Hiroshima i Nagasaki, traduït per Joan Ferrarons amb un Postfaci excel·lent de Stefania Fantauzzi, ‘Hiroshima com a estat al món’, del Club Editor, 2023, de la primera versió original, 1959, Der Mann auf der Brücke. Tagebuch aus Hiroshima und Nagasaki (1958). Aquest títol és una metàfora de la conclusió del parlament pronunciat per l’autor al IV Congrés Mundial contra les Bombes Atòmiques i d’Hidrogen i a favor del Desarmament (Tòquio, 20 d’agost de 1958):
«Dalt d’un dels ponts d’Hiroshima hi ha un home que canta mentre toca un instrument de corda. Mireu-vos-el. Allà on esperaríeu veure-li la cara no hi trobareu cap cara, sinó un vel; ja no té cara. I allà on esperaríeu veure-li la mà no hi trobareu cap mà, sinó una grapa d’acer: ja no té mà.
Mentre no aconseguim el que ens hem reunit per aconseguir és a dir, mentre no conjurem el perill que, la primera vegada que va esclatar, es va endur dues-centes mil persones-, aquell robot continuarà cantant dalt del pont. I mentre continuï dalt d’aquell pont continuarà dalt de tots els ponts que ens han de guiar al nostre futur comú. Com un oprobi. Com un missatger.
Deslliurem aquell home d’aquesta comesa! Fem el que calgui per poder-li dir: «T’has tornat innecessari. Ja te’n pots anar!»
En l’Epíleg, Fantauzzi ens explica com aquell que van veure el seu passat destruït, entre els quals, Hannah Arendt i Günther Anders, la destrucció del món europeu, que Anders va viure en primera persona: com a jueu i com a exiliat, com a refugiat i apàtrida, desconcertat en veure que el seu món desapareixia sense deixar cap traça. En el viatge a Japó, contra les armes nuclears, en una experiència que persisteix en una mena de metamorfosi de l’exili, que per a Anders es tradueix en la determinació de donar veu tant als que es van extingir com als que poden extingir-se… com nosaltres mateixos i els nostres descendents. A través d’aquesta veu, Anders busca una nova comprensió de la condició humana que s’obri a la revelació d’un futur incert, en el qual s’ha d’aprendre a viure a partir del final.
La biografia de Günther Anders ajuda a entendre en què consisteix aquesta privació del passat, ens adverteix Fantauzzi. És una privació que comença amb un canvi de cognom: Anders, que en realitat es deia Stern, va néixer a Breslau el 1902 i era fill de dos coneguts psicòlegs de l’època, William i Clara Stern. Va estudiar filosofia amb Cassirer, Husserl i Heidegger. Des de molt jove es va ocupar també de l’art i de la música; l’estètica de la música va ser el tema de la seua tesi per accedir a la docència de la Universitat de Frankfurt; en no aconseguir l’acreditació acadèmica, va abandonar la carrera universitària i, gràcies a Bertolt Brecht, va començar a treballar de periodista al Börsen-Courier de Berlín i a demanda del director va triar un pseudònim perquè més de la meitat dels articles venien signats per Stern. Va triar «Anders» (‘diferent’); la seua ètica cívica i moralitat no eren gens convencionals, sinó extraordinàries. Les seues relacions amb l’art, l’estètica, la filosofia i el periodisme constitueixen els referents complexos i originals de les seues reflexions i del seu activisme antibel·licista i antinuclear.
Els anys trenta van ser decisius en la seua vida: es va casar amb Hannah Arendt, com conta en La batalla de les cireres, havien sigut alumnes de Heidegger i companys de filosofia, en una festa de carnestoltes es van enrotllar i van començar una aventura filosòfica, afectiva i vital que va finalitzar amb la mort de Hannah Arendt.
Perquè malgrat separar-se d’Arendt el 1937, van continuar una relació d’amistat i d’intercanvi d’idees fructífera que va durar tota la vida i es recull a Dona’m notícies teves. Cartes i escrits, 1939-1975 (Arcàdia, 2025) de Hannah Arendt i Günther Anders, pròleg de Stefania Fantauzzi, traducció de Marisa Presas. [Títol original: Hannah Arendt / Günther Anders, Schreib doch mal hard facts über Dich. Briefe 1939 bis 1975. Texte und Dokumente]. En aquells anys trenta, durant l’ascensió de Hitler al poder, va freqüentar ambients comunistes i el cercle de Brecht, i va exiliar-se a París després de l’incendi del Reichtag el 1933. Així començava per a ell una nova pèrdua del passat, conclou Fantauzzi. El ressó d’aquestes experiències es poden trobar a les pàgines de la seua novel·la Die molussiche Katakombe (‘La catacumba de Molússia’), que va començar aleshores i no publicaria fins al 1992; és una història de presoners que, en un país dominat pel totalitarisme, intenten transmetre la veritat narrant-se els seus records els uns altres, per salvar la memòria que ha de tornar a la llum per a la creació d’un món que pugui tirar endavant…
El 1936 va emigrar as Estats Units, on va viure en condicions precàries fins al 1950, treballant d’obrer, d’encarregat de magatzem d’accessoris i vestuaris de Hollywood i de professor particular. Aquestes condicions el van empènyer a elaborar un plantejament crític: després del totalitarisme, la guerra i els camps de concentració i extermini, analitza l’expansió de la tecnologia i la seua repercussió a nivell humà, i tot plegat determina les seues reflexions antropològiques i les modalitats d’activisme antinuclear, pacifista i antimilitarista que se’n van derivar.. Per això, de retorn a Europa, concretament a Viena, va col·laborar intensament amb el moviment antiatòmic i pacifista. En aquest context va reelaborar la seua nova identitat amb propostes orientades a la fusió entre teoria i praxi, que les posicions filosòfiques del moment reclamaven cada cop més; l’exemple significatiu de l’hermenèutica de Gadamer, les del seu amic, Hans Jonas, que remarca la responsabilitat humana en les catàstrofes més greus, de les guerres i els desastres ecològics, i les dels seus companys i opositors Horkheimer i Adorno, que a les pàgines de la seua Dialektik der Aufklärung (‘Dialèctica de la Il·lustració’) denunciaven la dominació de la natura per la raó instrumental i utilitarista del que ha esdevingut finalment neo-liberalisme o capitalisme salvatge que fa servir la força bruta de les armes per apoderar-se dels recursos i de les terres, amb una mena de neoimperialisme bel·licista desfermat.
Anders, però, es va distanciar d’aquest ambient intel·lectual plantejant el que ell mateix defineix com una «filosofia de l’ocasió» (Gelegenheitsphilosophie) per poder ampliar i dramatitzar els seus objectes de reflexió amb una anàlisi sòbria i directa, lluny de les dissertacions acadèmiques. Es tracta de recuperar el sentit originari de la filosofia: pensar per viure realment en el món i poder intervenir-hi i transformar-lo. És gràcies a la filosofia de l’ocasió que Anders va alertar del perill de la nova condició humana, l’anàlisi de la qual té molts punts en comú amb la de Hannah Arendt. Segons Anders, el llançament de la bomba atòmica és l’esdeveniment decisiu per analitzar-la. A partir d’aquí, el repte de la filosofia és comprendre les raons per les quals va tenir lloc aquest esdeveniment que sembla que sigui ineluctable. La nova condició humana dibuixada per Anders tanca el cercle obert pel totalitarisme amb un exili que no s’acaba mai: amb el llançament de les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki, tota la humanitat es troba alienada de les condicions necessàries per a la seua existència. Si l’exili significa la pèrdua del món, l’amenaça nuclear implica la possibilitat d’un món sense éssers humans, i per tant, la fi de la història i la desaparició definitiva del passat. Tot això té a veure amb l’entramat de messianisme jueu i messianisme revolucionari que havia caracteritzat els cercles culturals i filosòfics en els quals Anders s’havia format i es va moure ens els anys de l’emigració. Amb el seu cosí i amic Walter Benjamin s’entén millor aquest context. De manera que és ací que cal emmarcar el compromís d’Anders de buscar les respostes a les preguntes sobre el present i el futur. El testimoni d’aquest compromís són les cartes que va escriure al fill d’Eichmann, un dels organitzadors del transport dels jueus als camps d’extermini (Wir Eichmannsöhne) en aplicació de la “Solució Final”, i la correspondència amb Claude Eatherly, el pilot que va determinar quin era el millor objectiu per a la bomba atòmica (Off limits für das Gewissen). També n’és testimoni l’original síntesi de teoria i praxi que caracteritza la reflexió andersiana en els dos volums de Die Antiquierheit des Menschen i a Gewalt -ja oder nein. Eine notwendige Diskussion [La obsolescencia del hombre, trad. de Josep Monter, València, Pre-textos, 2011, Vol. I Sobre el alma en la época de la segunda revolución industrial; Vol. II Sobre la destrucción de la vida en la época de la tercera revolución industrial], on reivindica la necessitat de l’acció i es planteja el paper del pacifisme i la seua relació amb l’eventual recurs a la violència. Anders es mou, com Gramsci, entre el pessimisme de l’anàlisi de la condició humana i l’optimisme d’una voluntat guiada per una consciència moral incombustible davant l’opció que s’impose «el temps de la fi» que requereix una ‘nova ètica’ ecològica i no antropocèntrica a l’alçada dels greus reptes a la que s’enfrontem davant una tecnologia militar-industrial que posa en perill l’existència humana i la supervivència de l’espècie.
Davant el “principi esperança” d’Ernst Bloch, que veu en el futur la dimensió fonamental de l’ésser humà i considera la utopia com la categoria filosòfica més important, Anders, en canvi, parteix del principi de desesperació i la crítica de la utopia del progrés davant la por improductiva, una mena de pànic davant d’una civilització amb una omnipotència negativa (Hiroshima) i impotent alhora que sembla que només dona cabuda a estratègies de dissimulació, d’escapisme o de fuga. La bomba atòmica i l’energia nuclear permet als humans produir la seua pròpia destrucció; com que aquestes armes posen el nostre món davant de la tria entre existir o no existir, la situació mundial es defineix pel fet atòmic. En aquest sentit, Hiroshima és la síntesi de l’estat del món («Hiroshima és a tot arreu», Txernòbil també). Perquè hem arribat al temps de la fi. La filosofia ha de copsar els supòsits implícits, les condicions que han fet possible una situació determinada, l’ocurrència d’un esdeveniment o la construcció d’un producte; i les conseqüències que causen.
El viatge que Günther Anders relata en aquest Diari d’Hiroshima i Nagasaki és podria definir, seguint la terminologia de Screcko Horvat, a Després de l’apocalipsi, trad. Anna Llisterri, Barcelona, 2021 com un viatge post-apocalíptic, perquè mostra tot allò que fa que la nostra època siga realment la darrera, l’eventualitat d’un final que podria esborrar tots els possibles finals del món. Les conseqüències de l’era atòmica poden afectar no només a tots els llocs en l’espai sinó també tots els punts en el temps: els humans del present, els avantpassats i els humans del futur no hauran existit mai, per això s’anul·la qualsevol llunyania, perquè cada dia del present i del futur vivim en un sol espai i temps, en el veïnatge mortal. El control, el domini i l’estranyament davant la destrucció ecosistèmica generalitzada, són elements que, combinats, poden permetre matar qualsevol ésser viu amb total indiferència i irresponsabilitat.
En contraposar-se al domini, a l’estranyament, a la invisibilitat i a l’oblit, el viatge de Günther Anders a Hiroshima és post-apocalíptic perquè indica de quina manera es pot fer que el temps de la fi siga practicable: mitjançant la memòria, la comunicació, les llengües, les relacions humanes, es pot combatre la indiferència, assumir responsabilitats i buscar alternatives a una fi que ja està escrita. A Hiroshima, «l’aniquilació també va ser aniquilada», en no deixar cap petjada de la catàstrofe atòmica, el 1958, després de tretze anys de causar-la, el 1945. El problema és la voluntat de no recordar, la convicció que tot pot continuar normalment. Però en la dimensió post-apocalíptica no es pot tornar a la normalitat perquè la resistència a noves destruccions també desapareixen. Les víctimes i testimonis de les catàstrofes d’Hiroshima i Nagasaki es converteixen en elements històrics, representen un antídot contra l’oblit i els enganys, expressen la consciència del perill imminent. S’ha escoltar el crit d’alarma.
El viatge al Japó revela a Anders la importància de la comunicació i el paper que hi juguen les llengües. A partir de la seua experiència com a exiliat, Anders considera que l’absència d’una llengua comuna no impedeix la comunicació i subratlla que la solidaritat és un fet pre-lingüístic. En aquesta «Babel de la cordialitat» cadascú ha de fer l’esforç de parlar la seua pròpia llengua de manera traduïble a priori. Així les llengües poden tenir la funció d’ampliar horitzons i empènyer cap a una sobirania compartida, que es realitza amb acords i controls recíprocs, formulant mesures comunes per enfrontar-se al perill atòmic; per imposar-se als potentats del món i plantejar una gestió directa de les seues decisions. En aquest espai compartit gràcies a la comunicació, la narració i la solidaritat, les víctimes poden tornar al centre de les conseqüències. Traduir la filosofia en una praxi filosòfica perquè el coratge de tenir por ens faça capaços de posar en dubte el model actual de desenvolupament suïcida. Resistir, actuar i compartir per poder fer del futur el problema fonamental; davant la instauració d’una ‘normalitat’ fictícia o de l’escapisme nihilista, Anders, hi contraposa la necessitat de desconfiar de la seguretat i transformar l’angoixa en un recurs positiu.
El llibre sobre la correspondència entre Günter Anders i el pilot d’Hiroshima, Claude Eatherly, El piloto de Hiroshima. Más allá de los límites de la consciencia, Paidós, 2010, traducció al castellà de Vicente Gómez Ibañez, de l’original publicat en alemany, «Off limits das Gewissen, el 1995, en Hiroshima ist überall, per Verlag C. H. Beck, Múnic; hi ha un Prefaci de Bertrand Russell, que cerca reparar la injustícia que s’ha comés, on qüestiona el diagnòstic dels metges que declararen la demència del pilot d’Hiroshima. «L’únic error d’Eatherly fou penedir-se de la seua participació relativament innocent en la brutal massacre […] Els seus contemporanis estaven disposats a honorar-lo per la seua participació en la massacre, però quan es mostrà penedit, l’envestiren en contra seua, en reconèixer en aquest penediment la seua condemna». Hi ha també una Introducció de Robert Jungk, periodista i historiador berlinés que durant tota la seua vida es va oposar, de manera molt ferma, a la proliferació de les armes nuclears; la seua obra, Més brillant que mil sols és un dels textos fundacionals del moviment anti-nuclear. En aquest llibre, Jungk escriu: «Demà -si és que hi ha algún demà – els qui avui s’armen per a una guerra nuclear i la seua matemàtica de l’extermini massiu seran jutjats davant el tribunal de la Història com ho foren Hitler i les seues doctrines, a les que avui tots consideren delirants. Però aquest judici arriba sempre massa tard. És incapaç de retornar la vida a les víctimes. Abans que el camp i la ciutat siguen devastats a conseqüència d’una errada en la política de dissuació, abans que la Terra. Si és que no es converteix en un cementeri, esdevinga un hospital d’invàlids, hem de saber que l’efecte retroactiu de les bombes atòmiques sobre l’esperit humà ha fet embogir als seus propietaris en el sentit més literal del terme, i la seua bogeria és més perillosa quan els seus representants més semblen parlar raonablement i comportar-se com a persones normals, civilitzades i responsables”… I és pregunta: “Què podem fer nosaltres, la ciutadania, els endolats del demà, per tal d’evitar que el deliri d’una catàstrofe nuclear d’aquests «freds calculadors» es precipite sobre nosaltres?” I assenyala el comandant Eatherly, com un referent per la seua culpabilitat en l’intent de reparar i oposar-se a l’armament nuclear. En aquestes lletres de correspondència entre Günther i Claude, Anders oposa la figura d’Eatherly a la d’Eichmann, ja que es situa sincerament en favor de la pau i contra les guerres i denuncia, Anders, com la tecnificació de l’existència, que sense saber-ho i indirectament, com peces d’una màquina, podríem veure’ns implicats en accions els efectes de les quals seríem incapaços de preveure i que, de poder preveure’ls, no podríem aprovar, aquesta tecnificació ha canviat la nostra situació moral. La tècnica ha portat amb si mateix la possibilitat que siga’m ‘innocentment culpables’ d’una manera que no existia en temps dels nostres pares, quan la tècnica encara no havia avançat tant… Considera al pilot d’Hiroshima un exemple paradigmàtic, inclús un ‘precurssor’ d’una ‘nova moral’ que s’ha d’oposar a les bombés atòmiques capaces de fer desaparèixer la vida humana sobre la Terra. Per tant, Anders, anima a Eatherly en el camí de treballar pel «No more Hiroshima». En aquesta qüestió moral i en altres afers, Anders, coincideix amb l’enfocament de Hannah Arendt; ambdós comparteixen una perspectiva semblant, en analitzar el fanatisme, els totalitarismes, la tècnica, el progrés, l’imperialisme nacionalista estatal, la destrucció, la liquidació, la mort massiva industrialitzada, la condició humana situada, la consciència moral, la possibilitat d’extermini total, les amenaces actuals a les societats humanes, els riscos, les catàstrofes, els desastres i els naufragis humans…
(Primera part de l’article sobre Günther Anders i Hannah Arendt)
