Sal·lus Herrero i Gomar
El 5 d’abril proppassat, al Centre l’Octubre de València es va presentar el llibre coordinat i editat per Gustau Muñoz i Vicent Olmos País Valencià. Present i futur, Editorial Afers, Catarroja, desembre 2021, 228 pàgines.
A principis de gener me’l vaig llegir en una seguida, però vaig decidir deixar-lo reposar abans d’escriure res. Em va semblar un llibre molt interessant perquè fa una mirada crítica, analítica, diversa, plural, polièdrica i calidoscòpica al País Valencià, semblant a la que va fer Joan Fuster el 1962 en escriure i publicar Nosaltres, els valencians; l’avantatge és que, a més a més, aquesta anàlisi, està feta no per una sola persona, sinó per un equip de 13 especialistes en la matèria objecte d’estudi. Per explicar quina és la situació actual del nostre País Valencià, les insuficiències i virtualitats, i sobretot, com construir un futur més falaguer.
S’interroguen sobre què cal fer per guanyar-lo, aquest avenir, i no restar en una subalternitat i marginalitat, causada en part per les recialles -sovint intenses- derivades dels «conflictes interns», ‘minúcies’ en realitat «davant un procés de globalització -d’homogeneïtzació i simplificació cultural a escala planetària, que va engolint com una piconadora la singularitat valenciana -i catalana, en general»; aquesta globalització capitalista i depredadora en marxa «triomfal» ens condemna a la irrellevància si no som capaços, des del País Valencià, de cooperar amb la resta dels Països Catalans, en tots els terrenys. Entre altres coses, per superar les febleses econòmiques, mediambientals, culturals, editorials, comunicatives, tecnològiques, científiques, malgrat les inèrcies, la precarització, els llasts del passat, la manca de cohesió social i la manca d’un projecte clar acceptat i assumit per una àmplia majoria social. Aquesta és la Introducció feta per Gustau Muñoz i Vicent Olmos: Una història (i un futur?) compartits. L’interrogant sobre el futur, entre parèntesi, és clau i dona el to de les anàlisis. Una lletra, una música i un to, al meu parer, escaient, davant els riscos del nostre País de quedar aïllat, isolat, fragmentat, arraconat per les tendències globals i estatals tan ‘hostils’ i les mentalitats provincianes tan submises, maldestres i inoperants. Ens cal la major intel·ligència col·lectiva per saber triar els millors camins i no perdre el rumb de la cooperació, la solidaritat, l’ajuda mútua per resoldre els problemes, reptes i oportunitats que tenim als Països Catalans a tots els àmbits; si fa no fa, amb algunes ‘particularitats’, les mateixes circumstàncies, necessitats i reptes.
Eva Gisbert, de la llibreria Fan set, va presentar als coordinadors de l’acte que estaven assegut a la tarima del saló d’actes; va agrair a ACPV la cessió de la sala, va remarcar la mirada crítica i analítica dels dos activistes culturals tan importants per a descriure, analitzar i proposar alternatives a la situació actual del PV.
Gustau Muñoz, després d’agrair a la llibreria Fan set i a ACPV que ens hagueren acollit, va celebrar l’enorme presència de públic a pesar de les adversitats climatològiques, la pandèmia… Va dir que després del franquisme, vingueren temps complicats, aspiracions d’autogovern frustrades, autonomia retallada i mediocre, condicionada per «la batalla de València»; una autonomia lluny de les aspiracions de la República i del valencianisme dels anys seixanta; després els 20 anys de penitència i corrupció del PP, ben lamentables; després vingué la mirada valenciana, dels joves de la «Primavera valenciana», que va ser el pròleg d’un canvi polític quan els senyals de decrepitud política del Govern del PP es van fer, cada volta més evidents.
Pensar el present, per a no renunciar al futur: cal aprofundir en les qüestions que estructuren la manera de percebre les realitats, les mentalitats, les intervencions crítiques coordinades pels dos editors, un literari i l’altre, l’”autèntic”, perquè és qui es juga els diners, Vicent Olmos. En anglès hi ha una distinció entre ‘editor’ i ‘publisher’, que és útil… Va agrair als autors i va remarcar que el País Valencià compta amb grans analistes compromesos amb el present i amb el futur. N’hi ha, d’altra banda, que encara li tenen un cert odi al País Valencià. Però el País no es deixarà esborrar ni diluir, tot i que cal estar alerta. Entre el conjunt d’autors i autores que han escrit en aquest llibre sobre el present i el futur del PV hi ha pluralitat generacional, ideològica i d’adscripció, una diversitat d’accents, una diversitat innegable i saludable.
Després de l’entrada, Gustau, donà veu als autors que havien vingut perquè en feren cinc cèntims de la seua aportació i excusa els que no han pogut venir, Adolf Beltran, Antoni Rico, Francesc Viadel, Violeta Tena, Anna Esteve. Vicenç M. Rosselló, present a l’acte als seus 90 anys, ha fet la seua aportació per escrit (la llegirà Vicent Olmos). Analitzar la realitat valenciana i allò que condiciona el seu futur. Perquè el PV no és un ens separat de les realitats que l’envolten, forma part d’un àmbit català evident, diguen el que vulguen aquells que es dediquen a negar les evidències. També forma part de l’estat espanyol que ens condiciona i afavoreix o dificulta la realitat de present i de futur. I de la Unió Europea.
Miquel Nicolàs, filòleg, professor a la UV, va pujar al faristol per explicar el seu escrit: «Vuit reflexions sobre la llengua/les llengües amb introit i coda», va dir que la seua era una aportació transversal, una reflexió en veu alta, amb tres eixos:
1) No podem parlar de la llengua en singular sinó de les llengües; als anys seixanta, s’analitzà «la sociolingüística del conflicte» lingüístic valencià (Ninyoles, Aracil, Fuster, Sanchis, Giner…); ara cal tornar a analitzar de nou, des del plurilingüisme o el multilingüisme. Perquè la realitat sociolingüística valenciana i el retrat actual ha canviat. Hi ha la presència abassegadora de l’anglés. Cal dotar-nos d’un utillatge sociolingüístic nou i operatiu, des de la psicologia social, la sociologia, la pedagogia, etcètera. Cal plantejar-nos interrogants i la manera més adient per entendre el PV, el present i el futur.
2) És impossible viure en català en aquest País, hem de recordar el llibre d’Enric Larreula, però, hem de tractar de no experimentar el “dolor de llengua”; no cal discutir sobre el model de llengua mentre perdem espai en l’ús lingüístic.
3) Una perspectiva empàtica: ens costa assumir les agressions, però cal conèixer els punts de vista aliens, dels «altres», no entrar en el joc de la confrontació entre un «nosaltres» i uns «altres», si no en la creació d’un espai dels drets lingüístics, lleis d’ús, acordar, convivència i superació de conflictes. No podem dissociar salvar la llengua de la transformació de la societat si no ens perdem en un atzucac, perquè la situació lingüística és polièdrica, té moltes cares i cal interrogar-se sobre si «l’autoodi» és un concepte hàbil i operatiu per analitzar el que passa actualment en afers lingüístics al País Valencià.
L’escrit de Vicenç M. Rosselló i Verger el llig Vicent Olmos, consta de tres punts: territori, comarques/ identitat i llengua. El País Valencià és un territori dual i descompensat entre el pla i la muntanya, entre la fertilitat i la productivitat de els zones més poblades i el territori d’interior, entre el regadiu català i el secà castellà. El 1477 sant Vicent Ferrer els diu als habitants de la Serrania: Vosaltres que esteu al mig, entre Castellà i Catalunya, contraposa les dues realitats lingüístiques, culturals i nacionalitàries.
Les comarques, tal com es van concebre, estan formades des de l’economia del carro. El 1932 hi havia prevista a Catalunya una distribució comarcal, la de Pau Vila, però es deixà de banda pel colp d’estat i la guerra (1936-39). La Generalitat Valenciana, per la seua banda, té una autonomia atorgada mitjançant un Estatut esquifit; els estudis comarcals fan la seua aportació; però ens hauríem de preguntar: comarques per a estudiar o per a actuar? La comarcalització fou la de la fundació Patxot, Enric Lluch, 1963 i Joan Soler, el 1964; però en són massa, i poc operatives.
El 1982 la llei autonòmica possibilita la comarcalització i «fer País», però, encara estem sense la comarcalització. El 1987, es fa la proposta de fixar 16 demarcacions territorials com a àrees funcionals (Bernabé i Rosselló), sense conseqüències.
Vicent Flor, sociòleg, apunta que va a expressar quatre idees curtes per a pensar el País; el nostre País és un País on pesa la qüestió de la identitat això no ho discuteix ningú; per a guanyar el País i augmentar la qualitat de vida, cal conèixer el País real; sovint tenim al cap un País que no és el real; abans Xàtiva era la segona ciutat del PV, però hui no ho és. Cal donar resposta a l’àrea metropolitana d’Alacant. En pocs anys hem doblat la població; des de Nosaltres, els valencians, de Fuster, el 1963 fins ara hi ha un augment demogràfic brutal tant a la perifèria com a l’interior… La vall de la Gallinera, per exemple, l’any 2000 eren 600 habitants, ha marxat un 30% de població; durant d’autogovern autonòmic, s’ha empobrit (relativament) el País, està per baix de la mitjana de l’estat espanyol; tenim dret a protestar pel finançament inferior a la mitjana espanyola; un País Valencià dividit, per tal d’anar des de València a Alacant, cal eixir del País, hi ha males comunicacions entre el PV i Catalunya… No podem acontentar-nos en la queixa i el lament. Podem ser alguna cosa o resignar-nos? Hem de preguntar-nos si podem apostar per un model econòmic millor que fer de cambrers del turisme; què podem vendre al mon? Com podem tindre un equilibri, sense pessimismes ni cofoismes, sinó un PV més igualitari, on es procuren polítiques per la gent que pateix, respondre als malestars de les famílies monoparentals, etcètera A Europa hi ha l’amenaça de l’ofensiva conservadora hm de proposar alternatives més atractives contra les polítiques de l’odi, del racisme, de la xenofòbia, defensar el valencià polítiques de solidaritat, de redistribució econòmica…
Ernest Reig, un economista de primer nivell, a “Noves oportunitats per a l’economia valenciana”, va analitzar els fets clars pel que fa a l’economia del PV: primer, hi ha progressos innegables i decadència relativa; segon, hi ha més del doble de població que quan es va aprovar l’Estatut d’Autonomia; el PIB per habitant és un 60% superior. Va puntualitza que la decadència és ‘relativa’ pel que fa a la mitjana espanyola, perquè els altres han crescut millor; el PV està més a prop del nivell de vida d’Andalusia i més lluny del País Basc; les regions que han crescut més són les que han tingut un creixement poblacional menor que nosaltres; no hem fet créixer prou la productivitat del treball per garantir el nivell de vida que voldríem. Hi ha mancances, però no només en l’estructura productiva; el problema fonamental és que la nostra productivitat és inferior a Madrid, Catalunya, País Basc, Navarra i sovint a Aragó; hi ha mancances de capital humà, deficiències organitzatives de les empreses, massa microempreses i manca d’inversió en ciència i desenvolupament; cal invertir més enllà del formigó i metall, perquè actualment el material que mou la productivitat són els intangibles, la formació específica, la publicitat, les patents, el disseny. El Govern valencià actual creu en l’existència del PV i intenta desenvolupar-lo, però les tasques són més complexes perquè no és només una qüestió d’infraestructures, educació etc. No hi ha més remei que transitar cap a una economia basada en el coneixement i la sostenibilitat medi ambiental: més capital humà, captar talent, formació i retenir el talent, tot i que sabem que els recursos són limitats; caldria introduir la cultura de l’avaluació en la societat i les empreses per esmenar errades i deficiències. Perquè l’èxit de les polítiques no depén de les «bones intencions» sinó del producte; calen criteris d’avaluació del que funciona i del que no: El paper de les administracions: una visió laica del concepte de sobirania compartida, dins de l’estat (federal) autònom, de l’Europa pseudo-federal; un marc complex de competències, però tractant de defensar els nostres interessos. Darrera nota d’optimisme: sembla que es pot resoldre el problema de l’ infra-finançament autonòmic, no hi ha un problema demogràfic decadent (augmentem població) i el finançament europeu és a l’abast… Per tant, anem per feina!
Antoni Martí Monterde, assagista i professor de la UB, va expressar el seu retorn i reconciliació amb el PV, l’agraïment perquè des de fa 25 anys la meitat de les seues pàgines les ha publicat a la revista L’Espill, és emocionant, PV, PP.CC., Península Ibèrica, Europa, som una literatura entre literatures. Per anar de Barcelona a València, cal passar per Madrid? En una oferta recent d’un bitllet, en la combinació «més òptima», el feien passar per Madrid, no s’ho podia creure, però era així, al·legoria de la realitat. Fa 25 anys feia el doctorat a Barcelona, era a mitjan anys 90 i agafava el talgo des de València, Barcelona-Estació de França a Montpeller o París; Eugeni Xammar deia que l’Estació de França era la cosa li agradava de la Barcelona moderna, podia agafar el tren que eixia a les 18 hores i us portarà a París; l’estació del Nord de València és la meua estació de França de Xammar.
L’altre dia, l’1 d’abril, divendres passat es va fer la presentació dels tres dietaris, reunits en un sol volum i d’un llibre sobre La geografia íntima de Josep Pla de Miquel Pairolí, em vaig haver de quedar a València perquè la realitat ferroviària entre València i Barcelona és penosa, una al·legoria ferroviària que impedeix la comunicació… Per què és prioritària la connexió per tren València-Madrid? Trist. El 13 de desembre de 2015, la futura exalcaldessa de Barcelona deia: «Madrid puede volver a ser nuestra capital», però, ¿quan ha estat Madrid la nostra capital? Ho va ser París, on hi ha tota una tradició cultural europea i hi anava gent jove, a les primeres dècades del segle XX, com Josep Pla i altres, allà troben la intel·lectualitat literària, a Madrid, en canvi, hi havia la intel·lectualitat política i funcionarial; nosaltres som europeus sense el castellà. A l’època de les Olimpíades i l’Expo de Sevilla, 92, l’Euromed de tres hores, redueix el viatge de València a Barcelona a 2:50, 10 minuts menys. Després hem tornat al mateix temps que als anys noranta… Llavors, Maragall-Lerma iniciaren les obres del tren d’alta velocitat, que encara no l’han acabat… No ens alliberarem del pes mort de Madrid; però la nostra via literària i ferroviària és la de València-Barcelona, en un assaig vaig escriure que «Europa serà ferroviària o no serà», també, però, ara dic: «Els Països Catalans, seran ferroviaris o no seran».
Lola Bañon, periodista i professora a la UV, sobre l’ecosistema comunicatiu valencià: diagnòstic per a una construcció del discurs col·lectiu, va expressar l’anomalia valenciana: problemes de cohesió, de transport,, de comunicació corporativa que crea una manera de gestionar la comunicació. La cartografia valenciana explica els dèficits democràtics de la nostra comunitat, les dificultats per visibilitzar el PV i el capital humà, per projectar un país europeu. Per què anomalia? El tancament de Canal 9 va evidenciar una feblesa democràtica òbvia i l’escassa consistència del poder vertebrador; els mitjans de comunicació són sovint de ‘divertimento’, espectacle i consumidors de subvencions. Però, sense mitjans de comunicació crítics no hi ha democràcia: dèficits socials i industrial, escassa cohesió social del poder cohesionador de la comunicació. Per a vertebrar cal la comunicació, no podem prescindir dels serveis públics; hi ha dèficits produïts per no tenir un teixit comunicatiu ben oxigenat i efectiu. Va assenyalar, Lola Bañon, l’infra-finançament d’À Punt, cal fer programes en valencià, informatius en valencià de qualitat, posa d’exemples la BBC i Al Jazzera, primera a l’Orient Pròxim, segona al mon darrere de la BBC. Assenyala que estem endarrerits i que cal invertir més en infraestructures, la TV és generadora de diners i vertebradora del País, de la societat i la creació d’un discurs col·labora en això; cal un nexe més profund entre professionals del periodisme i acadèmics. No ens hem recuperat encara de la major vergonya mediàtica com fou el tancament de Canal 9. Només hi hagué un altre cas de tancament d’una televisió pública: Grècia. Espanya és un estat «de dret formal», però rep periòdicament sancions sobre vulneració de drets humans i mancances quant a la llibertat d’expressió; la manca de referents no poden imposar-se ni visibilitzar-se; per apujar la qualitat dels mitjans de comunicació calen ajudes públiques més clares; hi ha també la ‘colonització digital’ subvencionada amb diners públics. En conseqüència, si volem tenir futur: cal un pla de cohesió pel que fa a la construcció d’un discurs comunicatiu coherent i vertebrador.
Xavier Aliaga, escriptor i periodista, membre del Consell Valencià de Cultura, va fer una anàlisi de la realitat cultural del PV, va assenyalar com l’audiovisual és un calaix de sastre que queda fora de les tres TV dels Països Catalans que col·laboren televisivament. Cal, però, una cultura sòlida i compartida; un viatge a les beceroles ja és fer una part del camí Ja coneguem la política que feia el PP quan estava al Govern de la Generalitat. Des de l’Administració del Govern valencià, d’ara, hi ha un enfocament utilitarista, cultura-turisme; plans per activar el tema cultural, com a gestors Pérez Pont i Anguita han fet un enfocament de creadors que va més enllà que la conselleria: residències creatives, IVAM, etcètera i no la privatització econòmica. Encara no s’ha incorporat el PV al Ramon Llull, però, és vital per a la literatura i l’art escènic; la nostra cara al mon és l’audiovisual; és la nostra projecció al món; cal tindre una idea clara i central cap a on cal anar; hi ha un text moderadament crític, des del Consell Valencià de Cultura, en advertir que som un país complex i complicat; la música és un sector que ens convida a l’optimisme. El PV és molt complicat, perquè hi ha joves, posem per cas, que van a la línia en valencià i parlen entre ells en castellà; més, s’ompli la plaça de Bous de València amb La Fúmiga… Hem de saber ampliar el projecte de País i agafar-nos els punts d’optimització de la cultura com a factor cohesionador del País Valencià i la resta del domini lingüístic i cultural català.
En acabat, Vicent Olmos, agraeix a la llibreria Fan set i a ACPV, i explica que, després de 20 anys de corrupció del PV, no som on érem, estem molt millor, però hi ha dèficits a analitzar i corregir; això, les insuficiències que veiem, ens va empènyer a fer aquest llibre; partim de la confiança en el PV, en el seu present i el seu futur: calia analitzar els mitjans de comunicació, l’economia, la llengua, el medi ambient, la premsa… Volem haver fet un bon diagnòstic i encertar per influir en els canvis adequats; els polítics, sovint, sembla que van “per lliure”; si serveix per a fer un pensament i projectar el PV cap a endavant, ja ens sentirem satisfets, com a editor que fica els quartos. És el que hem fet Gustau i jo (Vicent Olmos) durant molts anys. Val la pena que el llegiu i fins al pròxim llibre.
Post scriptum
“Compartir polítiques”, per Gustau Muñoz, és un dels articles que més interés m’ha desvetllat, així com la Introducció que han fet ell i Vicent Olmos, Una història (i un futur?) compartits. Muñoz, amb totes les cauteles i prudències, raona amb arguments sòlids per què cal compartir polítiques a tots els àmbits dels Països Catalans; explica per què és un imperatiu davant de la situació del món actual. Considera que Catalunya es troba en un impàs després del referèndum de l’1 d’octubre del 20017, en absència d’unes majories aclaparadores que decantaren la sortida de l’impàs, assenyala la necessitat de negociar i pactar via estat (UE, Nacions Unides), qüestiona la tremenda conclusió de Josep Maria Fradera, quan, en una entrevista amb Paola Lo Cascio, sentència: “Els actors polítics catalans estan del tot acabats”, política&prosa, 31 (maig 2021). Constata, G. Muñoz, que el PV i les Illes [estan] en una altra fase, la famosa “profunda asincronia” (que, al meu parer, és més aparent que real perquè els problemes estructurals més greus i rellevats, són comuns i semblants a tots els Països Catalans); el PV encara està sense l’arribada de TV3, sense integrar-se a l’Institut Ramon Llull, sense recobrar la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI), sense un model fiscal just… Denuncia l’escassa ambició, de política de País sencer, de modernització, de ciència i de recerca, anota que els Països Catalans estan “Entre la realitat i el desig”, però, adverteix que, deixant de banda la manera com es podrien concretar, els Països Catalans, com a projecte de federació política no s’hauria d’abandonar. Perquè el món s’interrelaciona de manera cada vegada més estreta i els espais per a les cultures no hegemòniques es va reduint. Lluitem contra el temps i cada vegada hi haurà més urgències ecològiques, econòmiques, alimentàries, lingüístiques, culturals i de comunicació, tecnologia, etcètera, per a prescindir de col·laborar amb els que compartim història, llengua, cultura, societat i una globalització homogeneïtzadora i un estat hostil… en esmentar un article conjunt de Gustau Muñoz, Damià Pons i Joan Manuel Tresserras: “Per una articulació cultural efectiva de les terres de parla catalana”, Concret, Economia i Pensament, 1 (2019, pp-227245, on es mostra un plantejament realista i ambiciós alhora de la cooperació possible en termes culturals (que són també econòmics, tecnològics i socials). En aquestes condicions Compartir polítiques és un imperatiu més enllà d’un present complex i un futur ple d’incògnites. I acaba Gustau Muñoz, les seues reflexions ben sucoses, amb un compromís ferm i clar: “La imaginació política i la voluntat de fer, de construir, són les nostres eines. I no defallirem…” . Són les nostres millors eines i, no sé si ‘úniques’, davant de tants entrebancs. És, però, a les nostres mans i ments, és qüestió de posar-se, per a superar les dificultats del present, fer minvar les greus crisis actuals i construir un futur on la llibertat, la solidaritat, la cooperació, la igualtat, el reconeixement i inclús la fraternitat amb llunyans i pròxims tingui algun sentit.
Més endavant faré, ben probablement, article sobre el conjunt del llibre País Valencià. Present i futur… Perquè paga la pena analitzar-lo específicament. Tanmateix, no vull finir ara sense esmentar els títols dels autors i autores que no van poder venir a la presentació:
“Una nova cultura del territori per a un país en ebullició”, per Violeta Tena sobre els problemes ecològics més urgents (contaminació i escassetat d’aigua, desertització…) als que s’enfronta el País Valencià i la resta de Països Catalans.
“Ni tan a part, ni tan en contra. Alacantinitat i relat nacional al País Valencià,” per Antoni Rico, on s’analitzen les bases dels regionalismes valencians, de província a regió i de regió a país i sobre el tomb fusterià a l’autonomia i els dèficits de cohesió social del País.
“Espanya en els seus laberints”, per Adolf Beltran, sobre la memòria d’un fracàs, la caducitat de l’èxit de la transició, l'”Austericidi” i el descontentament, un sistema travat, una Constitució difícil de reformar, l fracàs de l’independentisme unilateral, un federalisme pragmàtic i plurinacional, la sensació d’impotència institucional i la doble cara del nacionalisme espanyol.
“La literatura en català: un model d’esplendor”, per Anna Esteve, on s’interroga si cal fer un balanç encara, analitza l’esplendor de la literatura catalana actual i assenyala poetes, narradors i assagistes, proposa formes de difusió,, promoció lectora i visibilització de la literatura; es pregunta on són els lectors?, per un mercat sense fronteres i per acabar conclou: “aprofitem aquest bon moment per valorar-lo com cal, per protegir els qui ho fan possible i per difondre’l i compartir-lo: hi guanyaríem tots, sectors molt diversos de la nostra societat. No ens podem permetre el luxe de la indiferència”.
