Gustau Muñoz / Vicent Olmos
Introducció
Una història (i un futur?) compartits
De tant en tant cal prendre perspectiva, una certa distància, i analitzar a fons els aspectes centrals, estructuradors, aquells que defineixen una societat. Que en marquen la realitat efectiva i les perspectives de futur. És un exercici instructiu i especialment necessari —si es fa amb realisme— quan es detecten problemes greus amb solucions incertes, o que ni tan sols es perceben en el debat més sovintejat. La societat valenciana presenta a hores d’ara aquest tipus de problemes, que podríem subsumir en tres grans apartats.
El País Valencià perd posicions relatives —en termes econòmics i d’indicadors de benestar— a escala estatal i es manté estancat en nivells baixos al si de la Unió Europea. Registra, a més, una acusada desestructuració interna, una preocupant feblesa pel que fa a cohesió social i territorial. I en tercer lloc, en raó d’esquinçaments ideològics impropis, i la impossibilitat d’assolir consensos transversals amplis en una època de polarització, és una societat sense projecte. Sense un projecte clar acceptat i assumit per la immensa majoria, volem dir.
En una època l’autonomia, lligada a la llibertat i la democràcia, fou la fita col·lectiva que coagulava les energies socials, tot i que enmig d’una gran confusió atiada per interessos espuris interns i sobretot aliens… A hores d’ara, sense haver esgotat encara les possibilitats de l’autonomia, es pot dir que la societat valenciana es troba en una mena de punt mort. No avança com caldria.
Això té conseqüències, naturalment. Sense un projecte articulador ambiciós serà difícil abordar amb garanties les grans qüestions que es plantegen dramàticament al segle XXI: del futur del treball a la transició ecològica, de la reducció de les desigualtats a la potenciació d’un tipus d’economia compatible amb la continuïtat de la vida a la biosfera. Les grans simplificacions i les retòriques agressives —sovint d’un arcaisme desarmant— que podem escoltar en boca de molts portaveus polítics i creadors d’opinió, especialment els adscrits a una dreta tan primària com la valenciana, serveixen de ben poc.
Els problemes reals van per un altre costat, i curiosament el sismògraf més afinat de la situació que vivim es troba en un segment actiu de la societat, minoritari si es vol, però amb una capacitat de diagnòstic, proposta i projecció social creixents. En aquest sentit es pot sentir, si es para bé l’orella, una remor sorda de neguit al si del món del valencianisme respecte del rumb que han pres els assumptes públics a casa nostra d’ençà de l’accés a l’autonomia, després del període agitat i descoratjador d’una transició que no acabà bé.
Més enllà de les limitacions al ple desplegament de la democràcia que afecten el conjunt dels pobles i ciutadans de l’Estat, més enllà del pes mort de les continuïtats amb el règim franquista, el País Valencià va ensopegar amb tres grans pedres, o cudols, causants de limitacions greus. Una té relació amb l’entramat simbòlic, de tanta importància. Es va actuar com si no hi hagués existit la gran renovació conceptual del valencianisme contemporani, amb arrels en les millors èpoques de la nostra història. Fins i tot es va esborrar el nom històric i motivador de País Valencià. A més, es va accedir a l’Estatut d’Autonomia per la via de l’article 143 de la Constitució espanyola, sense referèndum d’aprovació, amb competències limitades. Bé és cert que posteriorment s’ampliaren substancialment les competències, però algunes de molt importants, com ara la d’ordre públic, no es tingueren presents. I, a més, s’hi va instal·lar un dèficit crònic en el finançament de les competències transferides, que no ha estat solucionat ni millorat al llarg de les quatre dècades d’autonomia.
Es pot pensar que els mecanismes de poder per a fer front als grans reptes socials, econòmics, ecològics, de benestar, de comunicacions interiors, de cultura, de mitjans de comunicació, de vertebració territorial i social del país, són absolutament insuficients. Això té molt a veure amb l’origen de l’autonomia, però també amb els governs que s’hi han succeït al capdavant, en general en sintonia amb els partits estatals dels quals formen part i als quals, al capdavall, han de retre comptes.
És cert que la darrera etapa, encetada el 2015, presenta noves possibilitats, però els problemes oberts i sense resoldre són d’una gran entitat, com es podrà comprovar en les pàgines d’aquest llibre. I no està clar que s’aborden amb l’eficàcia i l’energia suficients, en la mesura que les rèmores del passat i les limitacions polítiques i institucionals —a més d’altres variables més lligades a les mentalitats i a la voluntat política— semblen entrebancs insuperables.
El memorial de greuges que podríem establir des de la perspectiva d’un valencianisme coherent i exigent —o simplement des d’una perspectiva de ciutadania crítica— seria extens, a hores d’ara. Només a títol indicatiu: continuen vigents les províncies, no s’han institucionalitzat les comarques, no hi ha una policia autonòmica valenciana, patim un infrafinançament crònic, el valencià està retrocedint en termes absoluts i relatius, no s’ha avançat en la vertebració interior, les comunicacions són un desastre, no hi ha alta velocitat al corredor mediterrani, no hi ha reciprocitat amb les televisions de Catalunya i les Illes, no hi ha hagut integració a l’Institut Ramon Llull —que seria fonamental per potenciar la nostra cultura a l’exterior—, els mitjans de comunicació són aclaparadorament en castellà, les retolacions públiques i privades també, l’ús social de la llengua està minvant de manera preocupant…
A mesura que la «societat tradicional» va desapareixent, el relleu modern falla en molts aspectes i tan sols parcialment, en nuclis delimitats, assumeix l’herència, el llegat, les possibilitats implícites, del poble valencià: la llengua i els elements culturals que li són propis, més enllà dels tòpics, superficials i innocus, de caràcter bàsicament festiu. Falla una consciència social forta i compartida de valencianitat cultural i política, superadora dels seculars conflictes interns, minúcies en realitat davant un procés de globalització —d’homogeneïtzació i simplificació cultural a escala planetària— que va engolint com una piconadora la singularitat de pobles i cultures. En el nou món de les plataformes digitals i de les xarxes socials, la viabilitat i el futur de la singularitat valenciana —i catalana, en general— no estan ni de bon tros assegurats.
Les insuficiències venien de lluny, certament, però la manca de suports institucionals i d’uns mitjans de comunicació eficaços, i tecnològicament a l’alçada dels temps, ha incidit d’una manera especialment negativa en les dècades inicials del segle, marcades per una acceleració social —un concepte suggeridor, encunyat pel sociòleg Harmut Rosa— molt pronunciada. El llarg període de governs del PP (1995-2015), al marge de la corrupció i la desmesura balafiadora, es va caracteritzar per la persecució i la postergació de la llengua i la cultura dels valencians. Per l’atac als mecanismes escaients de potenciació, incloent la relació amb el conjunt de l’àmbit lingüístic. Eliminaren d’entrada l’homologació de títols de valencià/català i acabaren tallant el senyal de TV3. Tot un programa. Però fou tan negatiu el que varen fer com el que varen deixar de fer…
Es va perdre molt de temps, i no es pot dir tampoc, ni de bon tros, que en l’etapa anterior de governs socialistes la tasca en favor de la llengua i la cultura pròpies —de la consciència col·lectiva de poble— fos gaire reeixida, justament en el moment fundacional, quan calia estructurar una nova administració, un nou marc polític, quan calia operar una renovació profunda de la vida social i de les mentalitats. Com a resultat, patim forts dèficits en molts aspectes: econòmics, socials, culturals, de cohesió. Entre altres, no s’ha pogut constituir un públic lector suficientment ampli i, més en general, uns públics per a les diverses manifestacions culturals, capaços de mantenir el circuit autòcton, propi, de cultura, allò que dona sentit i originalitat a un subjecte col·lectiu. L’economia, la cultura i la identitat serven relacions fortes, de vegades poc visibles, però molt reals.
Si als anys seixanta i setanta es podia pensar que el mercat cultural català, i doncs el sector editorial, es consolidava a poc a poc arreu dels Països Catalans (per bé que a diferents velocitats en cadascun dels territoris), el temps ha demostrat el contrari: la fragmentació que ha imposat l’Estat autonòmic des del punt de vista editorial, però no només, ha estat molt negativa.. Una fragmentació que afecta tot el mercat cultural i, doncs, la manca de lectors. (…)
Caldria buscar-ne altres causes per sumar-les a aquella magra manca de possibles lectors —i de compradors, evidentment— de llibres: la competència ferotge de l’edició en castellà, el paper decebedor de la majoria dels mitjans de comunicació respecte de la cultura en general, i de l’escrita en particular, les ajudes minses i massa vegades erràtiques de les diferents administracions públiques —dels governs autonòmics—, la feblesa de la crítica literària en general. I no menys important, pel fet que cada dia que passa és més preocupant: la fragmentació de l’espai cultural en català. (…)
Els valencianistes històrics, els qui als anys trenta del segle XX —o ja abans, amb la Declaració Valencianista del 1918— proposaven la creació d’un Estat valencià, òbviament inserit en marcs polítics i culturals més amplis, mirarien astorats i satisfets els avenços aconseguits en matèria de consciència col·lectiva, ensenyament de la llengua i florida cultural, però lamentarien segurament les mancances polítiques i institucionals de tot plegat. I no caldrà insistir massa en la decepció que s’estén entre els qui compartiren les idees de la renovació radical del valencianisme dels anys seixanta i setanta, aquells que assumien més o menys convençuts la dita segons la qual «tot està per fer i tot és possible»… Evidentment, vist des d’avui, tot estava per fer, però no tot ha estat possible. La realitat és indefugible i presenta limitacions, és cert, però si una cosa està clara és que el conformisme, la renúncia, no és una opció.
Un autogovern ple —molt més ampli en competències i marge de maniobra que l’actual—, capaç d’articular-se amb marcs més amplis, és encara la fita que caldrà aconseguir. El País Valencià necessita un projecte col·lectiu, una aspiració de millora i superació en tots els sentits, no tan sols en el terreny del finançament i del corredor mediterrani —que són, per descomptat, qüestions de la màxima importància. Una aspiració global, col·lectiva, de fort contingut social compensador —en una època en què retorna la «qüestió social»—, ètic i també ecològic. Amb una premissa: evitar el desbordament econòmic i la pèrdua de posicions. Posar l’èmfasi en la competitivitat —no pels baixos salaris, sinó per l’alta capacitat— i trobar una via d’inserció en un món cada vegada més complex i difícil. Perquè el perill que ens sotja és esdevenir perifèria de la perifèria, una terra marginal especialitzada en turisme de masses i serveis de baixa qualificació laboral. Un trist destí.
En canvi, les possibilitats humanes del poble valencià són molt notòries, disposa d’actius i valors en el terreny econòmic, cultural, educatiu, científic i social molt considerables. I no està sol. Manté lligams històrics amb els pobles de la mateixa nissaga que caldrà potenciar en benefici mutu. L’esperit crític sistemàtic no ens ho ha de fer oblidar. Compta amb un capital humà de primera i amb un gran capital social: un sistema de ciutats mitjanes que articulen territori, una xarxa civil i associativa que pot retre fruits impressionants. I amb gent —amb molta gent— que no es resigna.
Quan en un poble qualsevol, a la vesprada o a poqueta nit, xics i xiques que han eixit de treballar o que han acabat d’estudiar s’apleguen per assajar en una banda de música, interioritzen la disciplina i l’esperit d’equip, la disposició a aprendre amb dedicació, regularment, i a coordinar-se. Tot un exemple, una promesa de futur, un bon senyal. I aquesta experiència magnífica —més important del que sembla— està molt estesa: són milers els qui la viuen en primera persona.
En aquestes pàgines s’indaguen alguns punts problemàtics de la nostra societat, però també els actius, els valors, els punts forts, i se suggereixen vies d’esmena, propostes engrescadores per a un futur més falaguer. Nosaltres, els valencians, mereixem un destí millor. Però ens l’hem de guanyar.
* * *
Volem donar les gràcies als autors i autores que han fet possible aquest volum col·lectiu, en un temps condicionat per la pandèmia, que en va allargar massa el procés d’edició. Però, finalment, vet ací un llibre que pot fer obrir els ulls a les generacions en actiu, que han de saber mirar al passat i al present, amb mirada crítica i capacitat analítica, per a construir el futur. Són molts els temes que es plantegen en aquestes pàgines: l’estat actual i el futur de la llengua, la variable territorial i les comarques, els perfils d’una realitat social multiforme i complexa, l’economia valenciana i les seues possibilitats, la nova cultura del territori, la situació d’Alacant dins del relat de país, la inserció en el marc més ampli determinat per la llengua compartida amb Catalunya i les Illes Balears, els laberints polítics i ideològics de l’Espanya actual, l’eix Barcelona-València, l’ecosistema comunicatiu, la cultura i les seues apories, l’esplendor de la literatura en català. Entenem que és una bona mostra, pels autors i pels temes: anàlisis solvents a càrrec d’especialistes reconeguts de diverses adscripcions i generacions, i per tant molt plural, com no podia —ni volíem— que fos d’una altra manera. (…)
De la Introducció a País Valencia, present i futur (AFERS, novembre 2021).
Autors del llibre:
XAVIER ALIAGA, LOLA BAÑON, ADOLF BELTRAN, ANNA ESTEVE, VICENT FLOR, ANTONI MARTÍ MONTERDE, GUSTAU MUÑOZ, MIQUEL NICOLÁS, VICENT OLMOS, ERNEST REIG, ANTONI RICO, VICENÇ M. ROSSELLÓ, VIOLETA TENA.
