Presentació d'”Emili Gómez Nadal, 1907-1993″ al Centre Octubre: una crònica

Sal·lus Herrero i Gomar

El 9 de desembre proppassat, malgrat el relatiu repunt de la pandèmia, va haver-hi ple al Centre Octubre de Cultura Contemporània, de València, per la presentació del llibre de Gustau Muñoz, Emili Gómez Nadal 1907-1993, publicat a la Biblioteca de l’Esquerra Nacional de la Fundació Josep Irla, 2021. 

Introduccions

Va fer una introducció Maria Pérez, una dona jove i actual secretària general d’ERPV, i va assenyalar que l’Emili Gómez Nadal era un personatge molt important per al País Valencià desconegut pel jovent, un referent tant del valencianisme com del republicanisme i va criticar que el Govern valencià actual, en la gestió diària, no estava treballant prou per recuperar la memòria del nostre País; aquesta biografia sobre la trajectòria vital i intel·lectual de Gómez Nadal mancava per conèixer millor el nostre passat, per associar-se i defensar d’una manera més adient i millor la nostra llengua, cultura i País, en defensar els nostres drets i llibertats. Enmig d’una pandèmia que no acaba de finir, sembla que costa més eixir al carrer, com si s’hagués accentuat més l’individualisme, i, per això, també la necessitat d’associar-se, cal baixar al carrer i participar per canviar la societat, com deia Estellés; cal ajuntar-se i plantar cara per transformar la societat valenciana. La “bèstia” està més viva del que pensàvem, hi ha un ressorgir de l’extrema dreta, ho veiérem a la Diada del 9 d’Octubre del 2017, bandes feixistes, manifestacions nazis… Aquest feixisme no està només al carrer sinó també a les institucions, els qui legislen i interpreten les lleis arbitràriament, a conveniència ideològica, restringint els nostres drets i llibertats, vulnerant els drets humans.

Maria Pérez, va destacar la participació d’Emili Gómez Nadal, com a estudiant universitari, en Acció Cultural Valenciana, amb l’objectiu de valencianitzar la Universitat i el País Valencià; va assenyalar com, actualment, hi ha sindicats d’estudiants organitzats, com el BEA o Contracorrent, però cal continuar la lluita sindical organitzada per a no permetre, per exemple, que el “Supremo” fulmine l’Oficina Valenciana dels drets lingüístics, en deixar-nos indefensos davant les agressions i discriminacions per raó de llengua, per tal de frenar l’ascens i la violència dels grups feixistes. Abans de Joan Fuster i de Nosaltres, els valencians (1962), als anys trenta, hi ha Emili Gómez Nadal i altres que vinculen el País Valencià amb els Països Catalans, que proposen la necessitat de descolonitzar i de teixir més relacions de solidaritat a tots els àmbits al si del domini lingüístic, cultural, social i econòmic de les terres catalanoparlants. Emili Gómez Nadal, als anys trenta del segle XX, critica, amb una senyal inconfusible de maduresa, el sucursalisme del País Valencià respecte els governs centralistes, jacobins i oligàrquics de Madrid; critica el ‘regionalisme’ de curta volada, el folklorisme regional que nodreix el nacionalisme espanyolista de l’estat, retrospectivament, les seues anàlisis, serveixen per veure críticament el present i aquest llibre sobre la seua trajectòria biogràfica mostra la tasca de la Fundació Josep Irla per la recuperació de la memòria històrica, republicana i democràtica. Maria Pérez va assenyalar els darrers llibre de Gustau Muñoz, des d’Intervencions, entre cultura i política (1999); A l’inici del segle. Un dietari de reflexions (2002); Herència d’una època (2006);Corrents de fons, La vida dels llibres, El vertigen dels dies. Notes per a un dietari (tots tres de 2019), Elogi del pensament crític (2020) iEspill d’un temps (2021). Com reflexions cabdals que il·luminen l’anàlisi del present i ajuden a orientar-se per saber el rumb que cal mamprendre en la tasca davant les amenaces i emergències actuals.

Per la seua banda, Agustí Cerdà, ex president d’ERPV, va assenyalar la importància de recuperar la memòria valencianista dels temps de la República, com Emili Gómez Nadal, Marco Miranda, les «vides exemplars» del valencianisme de l’època republicana del temps de Francesc Macià i Lluís Companys al Govern de la República a la Generalitat de Catalunya. La història no fa justícia, però, en resta mancada quan la història dels perdedors no es coneix ni s’ajusta a la nació completa; no pot ser recuperar la història del passat sense les aportacions de la guerra, de l’exili, sense la veritat, la justícia i la reparació no hi ha el rescat de la memòria que valga. «Escric per recordar» (Max Aub); Gómez Nadal forma part de manera extraordinària del moviment valencianista transversal, en la recuperació del País, des d’una trajectòria ampla i transversal, que uneix el valencianisme i el marxisme de la tradició comunista malgrat els «carrillos» i «palomares». Cal incorporar totes les veus del valencianisme i el republicanisme perquè és força important que es remarquen els vincles entre el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. Gómez Nadal és una part important d’aquest valencianisme i republicanisme que després han practicat Josep Lluís Blasco, Francesc Candela, Doro Balaguer o Agustí Agulló, la conveniència d’enllaçar les dues tradicions valencianistes, la republicana dels anys trenta i el fusterianisme, una tradició heroica de resistència republicana i la revolta dels anys seixanta de Joan Fuster contra una dictadura feixista que pretenia acabar amb la llengua i la cultura catalana; cal una síntesi de les dues corrents perquè servisca per a la transformació social del present i davant les noves agressions, discriminacions i atacs al nostre País i a la nostra llengua i cultura .

 Intervenció de Gustau Muñoz

Gustau Muñoz, explicita que el valencianisme és un dipòsit d’idees, de tradicions, d’experiències, un moviment viu, en l’àmbit polític, institucional, cívic, educatiu, etcètera. Agraeix a Josep Vall, director executiu de la Fundació Irla, la proposta d’explicar qui és Emili Gómez Nadal, la seua trajectòria i biografia, intel·lectual i política tan significativa i valuosa, probablement un dels nostres intel·lectuals amb més perspicàcia històrica i política que relaciona la catalanitat del País Valencià amb la resta dels països de llengua i cultura catalana. El 1972, Emili Gómez Nadal, va publicarEl País Valencià i els altres. Peripècies i avatars d’una ètnia, pròleg de Manuel Sanchis Guarner, amb una figura de la Venus Ibera de Pinazo, amb la cara de la Dama d’Elx, que resumeix la seua visió històrica del país en clau nacional. Des del seu exili, primer a París i després a Valença d’Agen, va tornar només una vegada per assistir al casament del seu fill Antonio Gómez Andrés. El casament es va celebrar a Alacant l’octubre de 1970. Gómez Nadal va passar per València i es va retrobar amb el seu germà Nicolau Primitiu: seria l’única vegada. Un germà que, des de València, el va ajudar molt en les precarietats de l’exili. Valencianisme com a cohesió social i oposició radical a la pèrdua de referents col·lectius que ha aportat la construcció social i històrica. La nació i la ciutadania, des de la seua perspectiva republicana, han de tenir poder per decidir el seu destí. Gómez Nadal és un personatge de matisos, un historiador de formació acadèmica considerable que estroncà la guerra, un home de pensament, d’una entitat intel·lectual valuosa que posava per escrit el que pensava i no se li n’escapava una… Al llarg de la seua trajectòria, sabia el que passava a València, sabia interpretar-ho bé, detectar l’explosió de barbàrie com a experiència de fracàs col·lectiu, d’uns sectors socials retardataris del País Valencià que ens ficaven en un atzucac que duria al fracàs, a l’empobriment i a la ruïna. Gómez Nadal fou valencianista des del principi, abans d’ingressar al Partit Comunista, i ho fou després de separar-se del Partit Comunista. Naix al si de la família de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, una figura clau de valencianisme i un gran bibliòfil, ja que la seua biblioteca va servir de base de la Biblioteca Valenciana de Sant Miquel dels Reis, depòsit de la saviesa del nostre País Valencià. Al valencianisme li ha costat molt arrencar i créixer per incidir i influir en la construcció del futur que volem. N’hi ha hagut molts obstacles, moltes dificultats i hem de ser-se conscients de la necessitat de tenir una perspectiva oberta i ampla. El seu germà, Eliseu Gómez Serrano, director de l’Escola de Magisteri d’Alacant, regidor de l’Ajuntament d’Alacant i diputat d’Izquierda Republicana, molt bona persona, que no fuig a l’exili perquè considerava que “no havia fet res dolent”, fou afusellat el mes de juny de 1939. Emili Gómez Nadal, en un temps que va de la dictadura de Primo de Rivera a la República, estudia a París, i el 1934, pren consciència en viu i en directe del perill feixista a Europa; participa en la revista El Camí, dirigida per Joaquim Reig, on es publicaven articles de totes les tendències ideològiques del valencianisme, on es marcaven les pautes i la l’empremta cultural i política que hi havia al País, així com de reconeixement de la nostra àrea nacional i lingüística… Ell i altres de la seua generació analitzaven críticament la Renaixença, que va ser insuficient, un folklorisme innocu de Jocs Florals i de Lo Rat Penat, incapaços de reivindicar la llengua a l’escola, l’autogovern… A les revistes El Camí, Avant, Nueva Cultura, Gómez Nadal expressa els anhels duna generació jove, més preparada per modernitzar el valencianisme i la cultura, per tal de contextualitzar-la i donar-li un sentit. Josep Renau va ser clau per vincular el valencianisme i el marxisme d’Emili Gómez Nadal. També hi havia la tradició valencianista liberal d’Ignasi Villalonga i Joaquim Reig, que després es va arrenglerar amb la franquisme en el clima de polarització extrema del temps de la guerra civil. I més cap a l’esquerra, Nueva Cultura de Josep Renau i la colla d’intel·lectual i artistes d’esquerres, marxistes i del PC, amb la dona de Renau, Manolita Ballester, i molts altres.

Emili Gómez Nadal, va estudiar a l’Institut Lluís Vives de València, història a la Universitat de València i va fer el doctorat a la de Madrid; allà, davant d’un ambient castís, d’hispanitat i d’anticatalanisme, accentua el seu valencianisme, va notar ‘l’alteritat’, allò no era el seu lloc, no pertanyia a eixe món (Raimon), les maneres de relacionar-nos són diferents, és una altra cosa; igual li va passar a Renau quan va exposar la seua obra a Madrid. Allà, Emili G. Nadal, coneix a la seua primera dona, Teresa Andrés, bibliotecària brillant i membre del Partit Comunista, mentre ell feia el seu treball de recerca dels cursos de doctorat i, prèviament, sobre El valencià Jaume Rasquí, governador del Plata (1557-1559), publicat el 1987, V Centenari de la Conquesta d’Amèrica, introducció i edició de Manuel Ardit i pròleg d’Alfons Cucó. Una visió molt diferent de l’hispanisme i l’americanisme…

Gustau Muñoz va esmentar els patiments de l’exili d’Emili Gómez Nadal, els sofriments i les desgràcies que hagué d’entomar, com ara l’assassinat del seu germà Eliseu Gómez-Serrano, afusellat pels feixistes de Franco en juny del 39. Emili G. Nadal, el 1939, passà a França, a París, per eludir la presó i els camps de concentració, allà aconseguí reunir la seua família, treballà en l’evacuació dels republicans (al SERE) i després en la resistència davant l’ocupació nazi de França. Fou l’encarregat de mantenir l’organització del PCE al París ocupat pels alemanys i de coordinar-se amb la Resistència, una tasca molt arriscada. Ara bé, el 1946 mor la seua dona Teresa. També un dels seus fills, que s’havia quedat amb la seua àvia a l’interior, mor de meningitis; un altre, Antonio Gómez Andrés, restaria i creixeria també a l’interior a càrrec de l’àvia.

Abans,  Emili, professor de la Universitat de València, el 1937 havia fet la seua tasca com a intel·lectual polític al si del Partit Comunista d’Espanya, com a secretari de Wenceslao Roces, número dos del Ministeri d’Instrucció Pública, secretari de la Casa de la Cultura a València, secretari de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UV, i és vocal de la secció històrico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Valencians. Amb el pseudònim ‘Henri’, l’historiador valencià va ser un dels encarregats d’organitzar el partit al París ocupat pels nazis, com s’ha apuntat, convertint-se en un dirigent destacat, a càrrec de l’organització, quan els alts dirigents havien cercat aixopluc a la URSS o a Amèrica… No obstant això, molt aviat, a l’exili, Emili se situa en un segon pla. És més intel·lectual que no polític. Josep Renau, per la seua banda, serà membre del Comité Central del PCE… Jorge Semprún a la corrosiva Autobiografia de Federico Sánchez, rememora una reunió d’intel·lectuals comunistes a París, el 1947, i mostra el seu respecte i admiració per Emili G. Nadal, a qui considerava «culte»«irònic» i «intel·ligent». Semprún va obtenir el 1977 el premi Planeta, per un llibre on treia a la llum tots els draps bruts del Partit Comunista. Jorge Semprún i Emili G. Nadal foren amics en aquells temps foscos (col·laboraren estretament entre 1947 i 1950)  i després s’admiraven, però a diferència de Semprún, Nadal preferia mantenir en privat algunes de les crítiques a l’autoritarisme i estalinisme del Partit Comunista i sembla que es va molestar una mica quan Francesc Pérez Moragón i Manuel Aznar Soler, durant la ‘transició’ van publicar un extracte de l’entrevista que li feren a sa casa de Valença d’Agen, on es va retirar ja jubilat amb la seua segona muller, Alice Sportisse, que havia estat diputada del Partit Comunista Francès en dues legislatures. Nadal havia nascut a València el 1907 i a Valença d’Agen va morir el 1993. El seu fill Antonio Gómez Andrés, va poder rescatar alguns del dietaris del seu pare, però se’n van perdre molts altres, perquè duia dietaris des de feia molts anys… Gustau Muñoz va glossar a la família de Gómez Nadal i Gómez Serrano (Nicolau Primitiu, Eliseu, Francesc i l’Emili). com una família de valencianistes i dietaristes… De manera clara va afirmar que tots foren valencianistes tota la vida; mai deixaren de ser valencianistes. Emili G. Nadal, al seu escrit de 1972 remarcava de manera subtil però ferma la relació i la força cohesionadora del País Valencià amb la resta de Països Catalans, tot i que el nacionalisme espanyol de matriu castellana, en totes les versions, malda i maldarà sempre per anorrear la diferència. I qui vulga entendre, que entenga.

Els escrits de l’Emili Gómez Nadal tenen intel·ligència, penetració, enteniment i la ironia que és una mostra d’intel·ligència aguda… Gustau Muñoz afirma que el seu treball sobre l’Emili Gómez Nadal és una introducció a la seua vida, pensament i l’obra, però caldria fer i està pendent, la gran biografia, els seus orígens, la trajectòria professional, una biografia més detallada de la seua vida personal; remarca la significació de la seua tasca; potser, Manuel Sanchis Guarner va fer per publicar-li El País Valencià i els altres, el 1972, per contrarestar el llibre Nosaltres, els valencians de Joan Fuster; Gustau confessa que va trobar aquest llibre d’Emili G. Nadal, a Barcelona, el 1972, en un quiosc-llibreria que hi havia en la cruïlla de Pau Claris-Casp, quan estudiava Econòmiques a la Universitat de Barcelona; el llibre era un volum taronja, cridaner, ben editat, amb una reproducció de la Venus Ibera que hem comentat més amunt a la coberta… 

En realitat, Gómez Nadal es planteja la importància indefugible de les transformacions socials i s’interroga sobre com arribar a les masses, en política, cultura, des de la investigació… És molt important arribar a la gent del carrer que no té els instruments, els recursos ¡, les eines per pensar amb profunditat, observant les causes i els moviments històrics, polítics i culturals; cal fer arribar les reflexions més acurades a les grans masses, si no et quedes aïllat i t’arraconen molt fàcilment en la marginalitat. Fer política és tenir en compte, sempre, que s’ha d’arribar a les masses. Per això calen formes d’anàlisi temperades, els sectarismes no duen enlloc, sobretot si es vol arribar a les gran masses i canviar la societat. El Partit Comunista, sota la dictadura, sobretot cap a la fi i durant la ‘transició’, arribava a les masses i tenia compromís de País, a la seua manera, des d’una concepció en un cert aspecte molt castellana o espanyolista, que van a la seua, amb un coneixement del marxisme poc crític… No obstant això, el grup que reunia Doro Balaguer entorn a la revista Trellat, i al Partit Comunista del País Valencià (i després ja en la UPV),  va intentar que assumiren el valencianisme i els valors republicans… 

El nucli impulsor va ser foragitat perquè els pactes de Suárez i Carrillo, no permetien vel·leïtats transformadores, es va acceptar la monarquia imposada pel dictador, la bandera espanyola, un Estatut amb una autonomia de segona per al País Valencià, la divisió de les comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura, el supremacisme lingüístic castellà o espanyol, sense el reconeixement de les altres llengües peninsulars… 

El 1991, Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, va publicar dins de la col·lecció Biblioteca d’Autors Valencians (dirigida per Joan Fuster) una selecció de textos d’Emili Gómez Nadal (articles dels anys 30 i el País Valencià i els altres). Hi ha també, a PUV, l’edició completa de l’entrevista que li van fer a França, Francesc Pérez Moragón i Manuel Aznar Soler, professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, en un volum on es recullen també  els Dietaris d’Emili G. Nadal de 1972-1988 que es van conservar perquè la seua vídua, Alice Sportisse, ex diputada comunista, li’ls va lliurar al fill de l’Emili, Antonio Gómez Andrés, però la resta, desgraciadament, sembla que s’han perdut i és una llàstima perquè haurien pogut ser els grans dietaris de la història i la política del País Valencià (i dels Països Catalans sencers). Perquè l’Emili portava escrivint el seus dietaris des de 1942, i hauria pogut esdevenir el gran dietarista català del segle XX, perquè registrava, constantment, les seues lectures, observacions culturals i polítiques, analitza la transició, l’esclat de barbàrie anticatalanista, que sempre que de tant en tant (quan els convé) torna a revifar-se, narra el desencís de els idees marxistes i comunistes, troba que, després de les calamitats passades, el comunisme -el socialisme real- no té res a veure amb l’alliberament humà i és més aviat despotisme, una visió lúcida que tenia, com es pot llegir als dietaris, ja molt abans de la caiguda del mur el 1989… 

Podríem sintetitzar la seua vida dient: «No se li’n escapava una»; sobre la preautonomia, l’autonomia, l’Estatut, les eleccions, el 1983 té el detall d’analitzar les eleccions i el centra en el resultat de la UPV (Unitat del Poble Valencià), que treu un 3’2% i uns 60.000 vots, com a expressió del valencianisme de masses… Sense fer-se falses esperances i de manera ponderada, hem de saber que l’actual Govern valencià és l’expressió que hi ha ara, del possible, d’una via practicable del valencianisme… Hem de tornar a estudiar, pensar i repensar el llegat de Fuster, el 1950-60, Joan Fuster representa l’aspiració valencianista a la modernitat, superar les mancances de la Renaixença, és la baula que uneix el republicanisme dels anys trenta, l’exili i l’emergència dels moviments socials i nacionals d’alliberament de les colònies en un procés descolonitzador, de presa de consciència de l’opressió; Fuster i Gómez Nadal són la modernitat cultural, enfront el casticisme carrincló de la dictadura franquista… Des del valencianisme (i el catalanisme o mallorquinisme), mai hem de perdre el carro de la modernitat; mai hem de permetre que el valencianisme siga vist com una cosa folklòrica, antiga, carrinclona, lligada al passat, ans al contrari, posar-lo en la modernitat i la vigorització de les anàlisis amb profunditat històrica i penetració cultural i política. Repensar, sempre, d’on venim, on estem i on volem anar, que són els interrogants que es fa Emili Gómez Nadal: Quin és el nostre futur? Europa. Com poden sobreviure les «minories nacionals, lingüístiques i culturals»? Com aconseguir major reconeixement jurídic, social, polític i cultural al si d’Europa? Emili fa servir el terme «ètnia» per referir-se a la nostra catalanitat, l’ètnia però és l’equivalent a la nació, som una nació sense estat propi i l’Emili G. Nadal té clara consciència des del principi fins a la fi de la seua vida, més per intuïció que per coneixements als inicis, després ja fonamentat com a historiador rigorós que era, que formem part d’una mateixa nació, el món català, i té una consciència clara de catalanitat; però també sap que la política ha de fer-se de manera entenedora: per a les masses.

Sovint cal tenir paciència perquè les coses i els mots maduren perquè «El que importa és que la llengua vernacla, indígena, autòctona, materna, ètnica, nacional […] siga cada dia més parlada, més escrita, més reivindicada […] i a més a més, tothom que s’ocupa de quefers lingüístics, a casa i pel món, bé que coneix i empra el nom que li escau». En aquesta dialèctica de la modernitat i de la política intel·ligible, que construeix i arriba als mitjans i a les institucions, està la clau d’una valencianisme polític i cultural, realment transformador. En la reivindicació de l’Emili Gómez Nadal, han estat abans Manuel Sanchis Guarner, Francesc Pérez Moragón (sobretot), Manuel Aznar Soler, Josep Daniel Climent; manca la publicació dels escrits de l’Emili G. Nadal a París, a les revistes lligades al PCE… Per la seua condició i orígens, a Emili Gómez Nadal li haurien pogut penjar fàcilment l’etiqueta de nacionalista  «petit burgès», com a Jorge Semprún li’n penjaren la d’intel·lectual burgès “cabeza de chorlito”, perquè era un home de cultura, ell feia servir la ironia i la cultura com a arma d’anàlisi, de rèplica i de transformació social contra els reaccionarismes, l’autoritarisme i el feixisme. Davant la polèmica amb Joaquim Reig sobre la mort del liberalisme (1934), s’observa un home dialogant, conciliador i de concòrdia que prioritza cohesionar la democràcia al País Valencià i enllaçar el nostre país amb la resta dels Països Catalans, que alguns voldrien que no existiren per poder exterminar-nos de manera més silent.

Cloenda de Joan Manuel Tresserras

Joan Manuel Tresserras -president de la Fundació  Josep Irla, ex conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya-  va dir quatre coses sobre la Fundació Josep Irla en el context del País Valencià. L’única manera que tenim d’apujar la qualitat del debat polític, des d’una reflexió intel·lectual que supere les consignes simplistes i allò poc cuinat, és reflexionar sobre les tradicions a les que volem pertànyer i ens volem relacionar; sense el conreu i l’anàlisi rigorós ii crític del passat, no podem entendre el present ni construir un futur adequat per a les nostres reivindicacions. Durant la ‘transició’ hi hagué un buit considerable del republicanisme per tal d’inspirar una bona política. Un republicanisme i un valencianisme influïts pel marxisme ens permet enfortir les idees de transformació social des d’aquests referents culturals i polítics al nostre racó de món.

Els problemes històrics i polítics que hem tingut, pel que fa al nom de la llengua, si parlem de PP.CC. o no, el projecte de País segurament no serà d’un estat-nació clàssic; cal una altra manera de fer política, un poder polític no per dominar sinó per tal de no ser dominats i arraconats; la construcció d’una nació d’estats confederats té més possibilitats que la visió unitària i uniforme del tot cultural (‘ètnia’), però sent conscients de la diferència de ritmes, estructures socials i econòmiques diferents i també la necessitat de coordinar-se, de fer vincles i lligams, de veure les coincidències, els interessos comuns i la manera de relacionar-se des de les semblances, les diferències, els obstacles, el respecte, el reconeixement i la reciprocitat mútua… No és una reflexió senzilla de fer, ni molt menys de dur-la a la pràctica. Hem de reconèixer, però, que ens hem mogut, des de la simplicitat i la senzillesa, quan ens cal analitzar-ho tot des de la complexitat, els matisos, els detalls concrets que ens mostren els camins més viables… Els principatins, inclús aquells que hem vingut més a València, que mantenim més relacions d’amistat, de familiaritat amb el País Valencià, tenim dificultats per seguir el debat polític valencià. El seguim des de les grans figures de referència: Joan Fuster, Quico Mira, Gustau Muñoz… la gent d’esquerres i independentista del Principat que estimem el País Valencià, els tenim de referència, coneixem el valencianisme a través seu; fins fa poc a l’Emili Gómez Nadal no el coneixia, no el coneixíem; ara, gràcies al treball de Gustau Muñoz, a la Universitat Autònoma i la Fundació Irla, el coneixem, perquè és el que ha fet una dedicació més intensa de l’obra de l’Emili G. Nadal i un seguiment més intents del valencianisme republicà, també de la situació global del món actual, des d’un coneixement de la cultura europea extraordinari. Perquè participa dels gran debats polítics, culturals que hi ha a Europa en aquests moments, des d’un coneixement minuciós i concret. L’estudi i la reflexió intel·lectual de Gustau Muñoz, com una eina de coneixement imprescindible per analitzar el món actual, el va fer mereixedor del Memorial Francesc Macià, per la defensa del país, de la llengua, de la cultura i de la nació sencera. Aquest treball sobre Emili Gómez Nadal reforça més el rescat dels materials necessaris que no havíem tingut a l’abast i recupera la ferma relació de l’Emili amb el seu germà, per part de pare, Nicolau Primitiu Gómez Serrano… Hem d’interrogar-nos, quins són els personatges rellevants i valuosos que ens han passat desapercebuts, posar-los en relació: Emili G. Nadal, Joan Fuster, Joan Francesc Mira de la Crítica de la nació pura o de La nació dels valencians… Cal treballar, no tant en el terreny de la tàctica i del curt termini, sinó detectar els corrents de fons del pensament crític, des de l’anàlisi de fons, més acurat, que supere els consignes fàcils i la irreflexió. Cal, per tant, aprofitar els components marxistes d’anàlisi de la història, de la cultura i de la societat, tan important a tot el segle XX, ara no tan vigent i molt més escàs; cal analitzar, ser rigorosos, valorar les aportacions rellevants a incorporar. Per tal de recuperar la nostra millor tradició política, intel·lectual i cultural; la que més ens convé per a fer front als reptes, oportunitats i desafiaments del món actual.

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER