L’Emili Gómez Nadal de Gustau Muñoz

Sal·lus Herrero i Gomar

Gustau Muñoz, després d’un treball d’investigació excel·lent i laboriós, ha publicat, Emili Gómez Nadal 1907-1993, a la Fundació Josep Irla, aquest mes de desembre del 2021. Un assaig de recerca i de recuperació de la memòria històrica, d’un dels historiadors, intel·lectuals i activistes del valencianisme polític dels anys trenta del segle XX: Emili Gómez Nadal. El llibre porta una dedicatòria:  «Per a Jordi i Helena», el seu fill i la seua nora.

Un assaig sobre Emili Gómez Nadal

Encapçala l’entrada a l’assaig sobre Emili Gómez Nadal de Gustau Muñoz, una frase que sintetitza la seua manera de pensar, en forma de tuït: «Solidaritat ètnica amb les altres terres de la nostra nació, adhesió ferma als principis de llibertat, de democràcia i de progrés social, tolerància envers els altres, integració de la massa immigrada». Cal matisar que la noció ‘ètnica’ (com a sinònim de comunitat lingüística i cultural), esta vinculada al concepte de nació, del que hui dia es coneix com a Països Catalans, sense cap esbiaix essencialista ni discriminador de cap tipus; igualment la ‘integració’ de la gent migrant, està vinculada al respecte als drets i les llibertats, individuals, socials i polítics, no pot fer-se cap lectura lligada a l’assimilacionisme, que és una tradició impositiva vinculada als nacionalismes d’estat uniformitzadors, que no respecten el dret a la diversitat ni el reconeixement de la diferència i la igualtat de drets i llibertats sense cap discriminació per raó de llengua.

Ha coincidit la lectura d’aquest darrer assaig de Gustau Muñoz sobre Emili Gómez Nadal, amb la finalització del llibre de l’historiador d’origen jueu, Mark Mazower Lo que no me contaste. Una historia familiar rusa y el camino de regreso a casa, ed. Crítica, Barcelona, 2021, on conta els avatars dels seus avantpassats, que sobrevisqueren a la repressió tsarista, a la revolució bolxevic, les porgues estalinistes, les dues guerres mundials i, finalment, al procés d’adaptació a Anglaterra… Mazower, sovint, als seus estudis reflexiona i s’interroga si estem condemnats a repetir les errades del passat; també es pregunta sobre com podem interpretar els silencis i les diferents trajectòries vitals i ideològiques de diferents membres de la seua pròpia família, sobre els moments de radicalització i polarització política i històrica i els vincles entre els feixisme i la ultradreta en la lluita contra la modernitat i les minories culturals i nacionals…

De tots els afers que analitza Mazower, en aquest llibre que esmente, el que m’ha semblat més similar a l’estudi de Gustau Muñoz sobre Emilii Gómez Nadal és quan l’hitoriador britànic, en una entrevista publicada a Letras Libres, feta per Ricardo Dubda, el 29 de setembre de 2021, explica què fou el Bund: una organització socialista de tall socialdemòcrata, russa-jueva, que havia lluitat contra els tsars, a la qual havia pertangut el seu avi Max Mazower. I diu que al Bund hi havia «un equilibri entre el respecte per l’herència cultural i la creença en la conversa universal i lliure. Aquest tipus d’universalisme està desapareixent de la universitat i en altres sectors socials. És quelcom de molt greu». Aquest universalisme (o ‘internacionalisme’) que respecta i defensa les minories, lingüístiques, culturals i nacionals, i reconeix el seu dret, sobirà, a decidir, encara que no tinguen estat propi, o, precisament, perquè no en tenen i poden ser exterminades amb més facilitat, per la seua pròpia indefensió, és el que també va defensar Emili G. Nadal, tant en la seua etapa de liberalisme polític democràtic-republicà, com en l’etapa que va ser membre destacat del Partit Comunista, des de posicions leninistes; també es va mantenir en el valencianisme, posteriorment, quan es va ‘divorciar’ del seu partit i va romandre, sempre, en un valencianisme polític que reconeixia, com a intel·lectual i historiador solvent, la resta dels Països Catalans com a connacionals, compartint llengua, cultura, història i interessos comuns de supervivència davant les reiterades opressions i repressions de l’estat.

Qui era Emili Gómez Nadal?

Aquest intel·lectual, valuosíssim, Emili Gómez Nadal, és clau per copsar l’impuls i la repercussió del valencianisme polític durant la República, als anys 30, que anava més enllà dels timidíssims intents d’una Renaixença que no podia o sabia desprendre’s de l’aclaparador nacionalisme espanyolista del segle XIX, des d’un ‘regionalisme’ folklòric que era incapaç de reivindicar la nostra llengua [llemosina, valenciana o catalana] més enllà dels versos (de Llorente) o els contes del diumenge (de Blasco Ibañez), que rivalitzaven en espanyolisme a veure qui ofrenava més noves glòries a Espanya, a propòsit de la guerra contra la Cuba colonial en procés d’independència. De fet, Emili Gómez Nadal, es desmarca i trenca amb aquesta tradició ‘renaixentista’ valenciana prou impotent, en escriure: «El joves que sentim allò que podríem apel·lar el nacionalisme lingüístic, anem a ell de manera integral. Volem fer del nostre parlar un vehicle cultural tan dúctil i gràvid de continguts com ho siga qualsevol dels que gaudeixen d’una més llarga tradició lectora. Diferim en acò de la més vella generació pairalista que sols arriba a vore en la llengua pròpia un mig d’expressió poètica o, quan més, un rudimentari instrument d’exposició de l’historicisme local». Article sobre la llengua valenciana (1), Acció Valenciana, 15 de maig de 1930, p. 2 recollit a Articles (1930-1939) El País Valencià i els altres, p. 39-40. 

També té molt clar, Emili Gómez Nadal, la recuperació lingüística, cultural i nacional que més ens convé, als Països Catalans, i la pertinença del poble valencià al seu marc nacional més ample i reclama deixar de banda les esquizofrènies i poder «Pensar, parlar i escriure en el nostre propi idioma, com tants i tants pobles sovint ben modest, però que gaudeixen d’una sobirania inexistent entre nosaltres», com escriu Emili G. Nadal, al prefaci a Articles (1930-1939. El País Valencià i els altres, la nostra comunitat cultural i nacional pròpia i històrica, decidida sense la força bruta i el dret de conquesta de l’estat, on reclama la necessitat de tenir, als Països Catalans, la mateixa sobirania que tenen altres pobles del món. Tot i que en aquest reconeixement de la catalanitat sencera i completa, ponderava, per realisme i pragmatisme, per tal d’ arribar a més gent i distingia entre la «branca catalana», referida al Principat i a la Catalunya del Nord, la branca valenciana i la branca balear… Advocava, «No certament l’Europa dels Estats, sinó de les regions, de les ètnies, on poder reprendre’s i “existir”». De les nacions sense estat propi que viuen en la subordinació, sense tenir reconeguda la sobirania ni el dret a decidir. Per poder sobreviure després de tants naufragis i calamitats, com una minoria cultural i nacional, sense suportar els supremacismes, amb dret a viure i poder gaudir de drets de ciutadania, drets socials i col·lectius com a poble.

Emili G. Nadal, fou doctor en Filosofia i Lletres (branca Història) i professor d’Història de la Universitat de València. A principi dels anys trenta, en fer el doctorat a Madrid, a més de conèixer a la seua dona, Teresa Andrés Zamora, una bibliotecària brillant i destacada militant del Partit Comunista d’Espanya, va prendre més consciència de la seua pròpia valencianitat, reconeix que arriba «més per instint que per coneixement, al valencianisme actiu», però gràcies al contrast entre les maneres de pensar, sentir i viure entre Madrid i el País Valencià, a més de la seua investigació sobre la colonització d’Amèrica, davant l’exaltació hispanista de la generació castellana del 98, se n’adona més clarament de les connexions profundes, històricament determinades, que marcaven la realitat potser amagada i difuminada, però efectiva de «la nostra nació» completa, dels Països Catalans. Descobreix la consciència plena de la nostra catalanitat, «el món català», que és el nostre, també de la valenciana gent; ell ho sap, com a historiador, d’una manera fonamentada, sòlida, rigorosa, madura i discreta i la fa explícita, tant en la seua militància a Acció Cultural Valenciana i a l’Agrupació Valencianista Republicana, com als seus articles a les revistes Acció Valenciana, Avant, El Camí...

El 1934, ampliant estudis a París, va prendre consciència de l’amenaça feixista i, per l’amistat amb Josep Renau i potser la influència de la seua dona Teresa, s’aproxima al marxisme. Cap al 1936, en una situació de polarització política extrema, el temps de Front Popular, ingressà al PCE. Va col·laborar a la revista Nueva Cultura, amb posicions d’esquerres vinculades a l’estricta militància marxista i leninista, tot i que venia de posicions valencianistes lligades al liberalisme polític. Gustau Muñoz considera que aquesta embranzida comunista del neòfit, respon a la fe del convers, que ha de demostrar ser més leninista que Lenin, dels qui no estan prou avesats… En aquests context escriu un article a El Camí sobre ‘la mort del liberalisme’ i entra en debat amb Joaquim Reig, que li replica, al remat, considera Emili G. Nadal que cal remarcar el valencianisme com a forma de cohesió social, allò que els uneix en defensa dels interessos del País Valencià, i deixar les diferències ideològiques, una mica de banda per poder coexistir i conviure. Per prioritzar l’entesa valenciana des de la pluralitat democràtica. Durant la Guerra Civil ocupà diversos càrrecs al Ministeri d’Instrucció Pública. Joaquim Reig, per la seua banda, com tants altres del seu estatus social i posicions polítiques, es va passar amb armes i bagatges al franquisme i, integrat en el dispositiu propagandístic organitzat per Francesc Cambó a París, va escriure un pamflet sobre la persecució religiosa a la zona republicana…  No caldrà dir que sense advertir els reiterats intents dels bisbes espanyols, tret d’algun basc o català, com Vidal i Barraquer, per atiar el colp d’estat militar i la barbàrie del feixisme i l’exèrcit nacional de Franco, aliat de Hitler i Mussolini, que tractava de justificar.

El 1939 Emili G. Nadal passà a l’exili, d’on no tornaria mai. Potser, informat com estava de la realitat concreta de l’Estat espanyol, per a no tornar de l’exili, influïren motius personals i familiars, sentir-se ja vell (com confessa en alguns dietaris), però, també, segurament no confiava en la solidesa d’una ‘transició, que no aprofundia en una democràcia sense restriccions.

Emili Gómez Nadal és dels intel·lectuals de la República que tenia les coses més clares i les va posar per escrit, amb estudi i militància política i cultural. No obstant això, a pesar de la seua enorme vàlua intel·lectual (o potser per això mateix), va romandre en un segon pla, en una certa penombra, tant dins del PCE com als mitjans de comunicació de masses per una dictadura que censurava la dissidència; només fins als anys setanta i encara ara continua sent un desconegut per les gran masses valencianes. En la tasca de valorització d’Emili Gómez Nadal, abans de Gustau, que ha fet un treball de recerca esplèndid, han tingut un paper molt destacat, Manuel Sanchis Guarner, que el considera un dels intel·lectuals del valencianisme més madur i equilibrat, un referent del valencianisme cultural i polític, en temps de la República, Josep Lluís Sirera i Remei Miralles que li escriviren cartes i li demanaren permís per a fer servir el seu nom com a “Col·lectiu d’Estudis Històrics Emili G. Nadal”, que publicà articles molt bons a la revista del PCPV Cal Dir, Josep Daniel Climent, en publicar la Correspondència entre Nicolau Primitiu i Emili Gómez Nadal (1936-1968), Manuel Aznar Soler i -sobretot -Francesc Pérez Moragón, un dels nostres intel·lectuals més discrets, eficaços i treballadors, que des de la seua erudició valencianista, tant ell com Manuel Soler el varen entrevistar. Pérez Moragón va curar i publicar els escrits de l’Emili G. Nadal (textos dels anys 30, dietaris…), igual com Sanchis Guarner, l’any 1972, encara sota la dictadura, va publicar El País Valencià i els altres d’Emili Gómez Nadal.

Contingut del llibre

Aquest llibre té 123 pàgines, al Sumari hi ha una petita Introducció i dotze capítols, d’un pro-mig d’entre quatre a deu fulls, on es tracten els temes claus de la vida i obra d’Emili Gómez Nadal: 1. Un valencià del segle XX; 2. Valencianisme i República: les idees d’Emili G. Nadal; 3. La polèmica amb Joaquim Reig; 4. Historiador; 5. Col·laboració amb Nueva Cultura; 6. La Guerra Civil; 7. Al París ocupat; 8. Exili sense retorn; 9. El País Valencià i els altres; 10. Una llarga entrevista; 11. Els Diaris; 12. Emili G. Nadal entre nosaltres. Índex onomàstic; Índex de publicacions periòdiques i una bibliografia general, sobre els llibres de l’Emili G. Nadal i els que ha fet servir per confegir aquest interessant assaig, que és una presentació al públic dels Països Catalans d’un home clau i decisiu del valencianisme, del temps de la República.

Si Emili G. Nadal, a València -o en el seu entorn familiar- descobreix el valencianisme, i també la catalanitat que ens pertoca (Doro Balaguer), si a Madrid percep agudament «l’alteritat», de nosaltres, els valencians i catalans, davant els castellans, a Barcelona agraeix la seua formació intel·lectual i també el reconeixement que el valencià i el català són la mateixa llengua, cultura (i la possibilitat nacional per decidir democràticament, el nostre futur) i a París, el 1934, observa, amb perspicàcia i inquietud, que hi ha un ascens del feixisme. Més tard, ‘trencades les esperances’, el 1939, quan s’exilia a París, arriscant la seua vida i la de la seua família organitzarà tasques de resistència contra els alemanys nazis que havien ocupat França i contra la complicitat del Govern francès de Vichy; un Govern a les ordres dels nazis en la persecució i l’extermini dels jueus, dels dissidents, dels elements d’esquerres i dels demòcrates que s’oposaven a Hitler, aliat de Mussolini i de Franco perquè guanyés el colp d’estat a Espanya contra el legítim Govern de la República. El 1947 i sobretot el 1948/49 es tornaran a trencar de nou les esperances, quan, els republicans exiliats, van comprovar que els països ‘democràtics’ d’Europa i del món, permetrien la satrapia del règim totalitari del general Franco. Sense intervenir, el feixisme s’implantava a Espanya de manera triomfant, com a fonament d’un estat que s’autoproclamava totalitari i estava plenament militaritzat.

Gustau Muñoz, comença la introducció d’aquest assaig sobre Emili Gómez Nadal, de manera vertiginosa, a la manera d’unes ‘memòries’, d’una mena de ‘novel·la’, d’una sèrie de suspens i intriga, m’ha semblat que treu una nina russa de dins d’altres; una arrencada espectacular i ‘novel·lesca’, referida a una novel·la, que en realitat, com ell explicita, també és un assaig històrico-polític, un llibre de memòries, de records, grandeses, misèries, depuracions i frustracions, que està escrita, en aquest cas per Semprún, en forma de revenja, després de tants anys covant una preparació discreta; per si no resta clar en aquest joc de novel·les i espills a la manera dels films d’Alfred Hitchcok:  «La tardor del 1977 un jurat integrat per Ricardo Fernández de la Reguera, José Manuel Lara, Antonio Prieto, Carlos Pujol i José Maria Valverde, reunit a Barcelona, atorgà el Premi Planeta -un dels millors dotats i de més projecció de l’edició espanyola- a la «novel·la», així resava el subtítol, Autobiografía de Federico Sánchez, de la qual era autor Jorge Semprún. Es va publicar el novembre del mateix 1977 i va causar un gran rebombori, perquè era una diatriba apassionada i demolidora contra Santiago Carrillo -llavors en el punt culminant de prestigi i influència política- i contra el Partit Comunista d’Espanya en general. Era la venjança pòstuma de Federico Sánchez, que havia estat expulsat del PCE el 1964, servida pel seu alter ego Jorge Semprún Maura, que es reintegrà així a bombo i platerets a la vida política i cultural espanyola»… En aquest context de la «novel·la» de Semprún, que fa referència “a una reunió a París, el 1947, d’un grup d’intel·lectuals comunistes i n’esmenta alguns dels assistents, com ara el pintor Lalo Muñoz -retornat del camp de concentració de Mauthausen-, el poeta i escriptor José Maria Quiroga Pla -gendre d’Unamuno-, el músic Salvador Bacarisse o Benigno Rodríguez -un autodidacta molt llegit, de bon record, que havia estat secretari del cap de govern de la República Juan Negrín. I entre ells: «Emilio Gómez Nadal, el historiador valenciano, culto e irónico, sin duda el más inteligente de todos los que estabais allí aquella tarde» (Autobiografia de Federico Sánchez, p. 15). I, com analitza i explicita Gustau Muñoz, «Semprún fa servir la segona persona del plural i també del singular, quan s’adreça a ell mateix. Hi afegeix: «Y estabas tú». És a dir ell, l’autor, el narrador, el protagonista, el notari d’una reunió d’exiliats en un moment en què encara semblava possible l’enderrocament ràpid de la dictadura de Franco, com a resultat de la desfeta del feixisme a la Segona Guerra Mundial». Aquesta possibilitat, de derrotar el feixisme del règim de Franco, se’n va a terra, per la desídia dels països occidentals, per un context internacional advers, d’inici dels blocs de poder de la Guerra Freda, però també per les baralles internes, la guerra bruta, les porgues, les expulsions i el pistolerisme enmig un ambient estalinista i mackartysta posterior a la fi de la Segona Guerra Mundial, on Espanya (i part d’Amèrica), esdevé un niu de refugiats nazis.

«Però qui era aquest Emili Gómez Nadal?» Es pregunta Gustau Muñoz i escriu: «És, probablement, el que s’hauran preguntat molts lectors. En principi el seu nom no era -ni és- gaire conegut. Fora d’alguns nuclis molt concrets, del valencianisme d’esquerres en l’època de la Transició o dels supervivents del naufragi de la República, o d’alguns sectors conspicus del Partit Comunista, ningú no l’identificava. Potser el coneixien alguns estudiosos de la Guerra Civil i l’exili, o algú historiador del marxisme català, com Francesc Roca [economista i director de la revista Nous horitzons]. Tot molt minoritari. Emili Gómez Nadal estava en termes generals oblidat, per bé que el seu nom era evocat, ara i adés, en ambients del nou valencianisme, gràcies als intents de recuperació de persones com Manuel Sanchis Guarner -vell amic dels anys trenta-, Josep Lluís Sirera, Remei Miralles, Manuel Aznar i Soler o, de manera especial, Francesc Pérez Moragón». Gustau Muñoz s’afegeix a la nòmina dels qui han maldat per la recuperació i divulgació d’una «personalitat considerable. Un intel·lectual d’una entitat més que notable, un dels personatges polítics més sòlids del temps esperançador de la República, que hagué d’exiliar-se i que no tornà. Un exili sense retorn. Diríem que només va fer una insòlita aparició en paper imprés amb el llibre El País Valencià i els altres, publicat el 1972, que acresqué la curiositat dels qui llavors ens interessàvem apassionadament pel País, per la seua història, per la qüestió nacional i per les seues possibilitats de futur. L’al·lusió de Semprún llegida el mateix any de la publicació, no ens va agafar desprevinguts. Més aviar al contrari, confirmà el que ja sabíem o intuíem. Que Emili Gómez Nadal era una personalitat i un autor molt interessant -culte, irònic, intel·ligent- i una baula entre el passat i el present que havíem de recuperar com fora».

En aquest llibre, Gustau Muñoz analitza les relacions que estableix Emili Gómez Nadal, com a historiador i militant de la cultura i la política, entre el País Valencià i la resta de terres catalanes, el nom de la llengua, el nom del País o la nació completa, la necessitat de ser pràctics i copsar la complexitat de la història, de no enfangar-se en simplificacions ni en formules màgiques, tant en afers de llengua com de nom del País. Ens conta, Muñoz, com, des del valencianisme, Emili G. Nadal, es converteix en un marxista i leninista de primera fila (que, inclús, declara la mort del liberalisme polític i el parlamentarisme burgés), i com, després, a l’exili, es desencanta del comunisme i es separa del PCE, molt discretament, en un retorn als seus orígens d’una esquerra laica, republicana, valencianista, de contingut probablement socialdemòcrata. «Una vegada més», afirma Gustau, «es podria dir, s’avançava al seu temps». Perquè l’afer Semprún, l’expulsió de Comorera, dirigent del PSUC i el seguidisme de l’estalinisme soviètic, no el deixaren indiferent. No volia tornar a  València, durant la ‘transició’ perquè, segurament, coneixia els escrits de Max Aub a La Gallina cega, perquè no volia fer el paper i «ser recuperat en nom d’un «marxisme valencianista» en el qual ja no creia, tot i que no volia decebre o descoratjar els qui, en la nova conjuntura del País, sí que hi creien».

Temps de transició, abans i ara

Durant un període curt de la ‘transició’, el nucli valencianista que hi havia a la direcció del Partit Comunista del País Valencià (PCPV), Doro Balaguer, Ernest Garcia, Gustau Muñoz, els germans Codonyer, Carles Mulet, Josep Bertomeu, Joan Oleza, i desenes més, varen ser arraconats per ‘l’estat profund’ del PCE (dirigit per S. Carrillo), que marcava les línies mestres del que s’havia de seguir de manera subordinada i autoritària, acusats de ser «massa poc espanyols», «massa valencians», en algun cas, de qüestionar les centrals atòmiques com a font de ‘progrés’, tots van eixir o van ser foragitats del PCPV i crearen l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià (AEPV) per tal construir la UPV, on es pogués unir el valencianisme des de les esquerres, sense haver de seguir els dictats del Comité Central del PCE des de Madrid. Aquestes propostes polítiques del valencianisme d’esquerres estaven influïdes, de manera directa, per les anàlisis d’Emili Gómez Nadal i de Joan Fuster davant un nacionalisme espanyol que fomenta l’exclusió de les diferències en imposar la uniformitat lingüística i nacional de matriu castellana, des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra nacional espanyola; en això, hi ha pocs matisos o són poc importants… Emili G. Nadal detectà, amb lucidesa, als anys setanta del segle passat, aquest nucli valencianista al voltant de Doro Balaguer al PCPV, amb joia i, més tard, als anys vuitanta, va denunciar que el Partit Comunista, també al País Valencià, tornava a les posicions espanyolistes i castellanistes de sempre, les que ell havia conegut als anys trenta i següents, de denúncies contra Comorera per defensar la sobirania del PSUC, on l’única figura destacada al País Valencià que no estava en aquesta línia castellanista, durant la República, fou Josep Renau (i, lògicament, el mateix Emili G. Nadal que sempre fou valencianista amb consciencia clara de pertànyer a la nació catalana). I tanmateix com que era conscient dels límits, de la ignorància, de la manipulació i colonització de les masses poc cultivades del País Valencià, advertia sobre de la necessitat de ser cauts i prudents. Per poder avançar en la defensa de la llengua i en la construcció de la nació.

En alguna aspecte, poc important, coses de caràcters, dissentiré, cordialment, d’Emili G. Nadal, quan ‘critica’ o es mostra en desacord amb Semprún per denunciar els processos inquisitorials, l’autoritarisme i l’estalinisme del PCE (Comorera, el mateix Semprún, Claudín…); entenc i respecte la seua posició de discreció i silenci que aplica en anar-se’n del Partit Comunista, allò «dels draps brut es renten a casa», sovint el silenci pot ser una ‘virtut’ davant la separació o el ‘divorci’, com ell afirma en algun escrit. També, però, pot ser un signe de complicitat o comoditat amb el tirà, no és el cas de Gómez Nadal perquè ell ho anotava als seus escrits i en l’esfera privada… Al meu parer, és tant o més respectable que callar, denunciar les arbitrarietats i les injustícies que s’han sofert, tot i que hages format part d’aquesta organització o família política. Perquè altres incauts no siguen enganyats o estafats de mala manera per la hipocresia, pel cinisme, pels qui diuen una cosa i fan la contrària, partits, esglésies, sectes i inclús organitzacions ‘benèfiques’ de ‘solidaritat’ infinita, que, molt sovint, només són un parany on s’amaga la brutícia a sota de la catifa. Per bé que Nadal lloa l’actitud d’Artur London (a La confessió), que no en té res d’acomodatícia…

En aquest llibre sobre Emili G. Nadal, Gustau Muñoz esdevé la reconstrucció d’una de les baules més significatives i fermes per vincular la tasca extraordinària de Joan Fuster i l’anterior, també excel·lent, d’Emili Gómez Nadal, potser posats en relació des de l’actual context de globalització econòmica, crisis ecològiques, política i cultural, pot ser-ne més subtil i fructífera. Perquè una relació convenient entre els dos grans intel·lectuals valencianistes del segle XX, en el desvetllament de la catalanitat sencera i completa, genere una fecunda creativitat política d’un País Valencià que, en reconèixer l’estima a la seua pròpia història, llengua i cultura compartida, es reconega al si del món català, sense ressentiments, reticències, autoenganys, enveges, fúries ni complexos, en vincular-se, de manera adequada, raonada i decidida, amb la  resta de terres de parla catalana amb les quals hem compartit -i compartim- història, llengua comuna, cultura mil·lenària molt valuosa a defensar per tenir un avenir, interessos comunicatius, econòmics i ecològics, de veïnat, reciprocitat mútua i de germanor. Catalunya, País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya Nord, Andorra (i territoris o enclavaments com la Franja, l’Alguer, la comarca d’El Carxe) formem un tronc unitari. Una nissaga, una ètnia -per dir-ho amb el llenguatge -ja superat- que emprava de vegades Gómez Nadal, però que al·ludeix a realitats.

Les anàlisis d’Emili G. Nadal són d’un valencianisme anti-colonial i anti-imperialista. Idees de transformació social, política i cultural, que impugnen les imposicions contra la nostra nació, llengua i cultura, tan distinta de la d’una Espanya uniforme que reprodueix les bases del reaccionarisme i del franquisme. Són molts els qui, immersos en aquesta dinàmica, identificats amb aquest llegat, no volen desempallegar-se d’aquest residus autoritaris i reconèixer les altres llengües, cultures i nacions no castellanes com a llengües (cultures i nacions) amb els mateixos drets. Tal com reclamava, en va, el sociolingüista valencià Rafael L. Ninyoles a Quatre llengües per a un Estat (democràtic), durant una ‘transició’, que ha reproduït les estructures profundes del franquisme, uns costums i «el sentiments pregonament conservadors de la gent» que Emili G. Nadal observava -a propòsit de França- quan escrivia, el 12 de març de 1983, després de la victòria electoral del PSF: «L’esquerra és minoritària a França; i quan, a més una volta en el poder deu fer cara a la crisi insoluble i trasbalsa la societat aplicant ideologies que xoquen amb el sentiment pregonament conservador de la gent, el refús arriba».

Post scriptum

Tinc ganes de rellegir-me, sota les ulleres que ens ha regalat Gustau Muñoz, alguns dels llibres d’Emili Gómez Nadal, per una banda, els que vaig llegir fa anys, com el de Diaris i records, edició a cura d’ Antonio Gómez Andrés [el fill d’EGN] i Francesc Pérez Moragón, València, Publicacions de la Universitat de València, 2008; Articles (1930-1939). El País Valencià i els altres. Introducció i edició a cura de Manuel Aznar i Soler i Francesc Pérez Moragón. València: Edicions Alfons el Magnànim – Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, 1990 [Biblioteca d’Autors Valencians, 21], i per l’altra, els que no he llegit encara, com El valencià Jaume Rasquí, governador del Plata (1557-1559). Edició a cura de Manuel Ardit. Pròleg d’Alfons Cucó. València: Generalitat Valenciana, 1987. Així com els Diarios de la Guerra Civil (1937-38) d’Eliseu Gómez Serrano. Edició a cura de Beatriz Bustos i Francisco Moreno. Alacant: Universitat d’Alacant, 2008; els Dietaris del 1936 de Nicolau Gómez Serrano, edició a cura d’Emili Casanova i Josep Daniel Climent. València: Generalitat Valenciana, 2010; els Dietaris 1937 de Nicolau Primitiu. Edició a cura d’Emili Casanova i Josep Daniel Climent, València: Generalitat Valenciana, 2020, la Correspondència entre Nicolau Primitiu i Emili Gómez Nadal (1925-1968), de Josep Daniel Climent i Martínez, Laberintos, 10-11 (2008-2009) i Teresa Andrés y Emilio Gómez Nadal. Guerra civil y exilio (1936-1946), d’Antonio Gómez Andrés, Laberintos, 10-11 (2008-2009). Segur que amb la perspectiva analítica que ens proporciona l’assaig de Gustau Muñoz sobre Emili G. Nadal, tindrem noves eines per entendre millor la seua vida i les seues idees i reflexions sobre la catalanitat del País Valencià i la lluita contra una dreta extremista que retorna a molts països d’Europa.

Aquestes amenaces, del neofeixisme, que Emili G. Nadal va advertir als anys trenta a París, tornen a treure el cap, just, quan hi ha la possibilitat del risc d’un col·lapse ecològic, social i econòmic, si no es canvien les pitjors pràctiques contaminants dels actuals sistemes polítics i productius, tant en el capitalisme de mercat com en el de l’estat; uns sistemes que no saben entomar prou bé les noves realitats i emergències, que ho confien tot a solucions tecnocràtiques i tecnològiques (com denuncia Naomi Klein), mentre augmenten les desigualtats nord-sud i els riscos de les crisis socio-ecològiques; hi ha també el malestar per les creixents «incerteses», com més va, el que més hi ha de ‘cert’ són els informes científics, cada vegada més preocupants, que adverteixen, sense embulls, que els humans estem cavant la nostra pròpia fossa, mediambientalment, en augmentar les precarietats ecosistèmiques, socials i de tot tipus en un planeta que esdevé més i més petit (Ernest Garcia, 2021, a Ecologia e igualdad), foradat com els tèrmits en un confinament que torna els éssers humans insectes, com a la novel·la de Kafka, La metamorfosi, Gregor Samsa; aquests dilemes i situacions inquietants ens explica el darrer llibre de Bruno Latour, Où suis-je? [On estic? Una guia per habitar la terra] on un dels pensadors contemporanis més creatius i influents del món ens invita a desconfiar de certes idees arrelades a la ‘modernitat’, com el «creixement econòmic»«progrés» o «domini de la natura». Analitza el confinament i el des-confinament dels terrestres per orientar-se i (sobre)viure en una Terra, els habitants de la qual, estan, seriosament, amenaçats. 

Gustau Muñoz, ha rastrejat els escrits d’Emili G. Nadal perquè puguem orientar-nos i viure en aquest racó de “món català”, que històricament, des del segle XVII, trossejat, a una part, li diem País Valencià i a les altres, Catalunya (inclosa la Catalunya del Nord) i les Illes Balears, Andorra, la Franja i l’Alguer o El Carxe. De manera més sintètica, des del segle XIX, Benvingut Oliver li va dir Països Catalans, i Joan Fuster va recollir aquesta fórmula nacional per explicar la llengua, la cultura i la història de nosaltres, els valencians. En aquest context, Gustau Muñoz emmarca i explica la situació actual per tal d’aterrar, posar els peus a terra, i fer tot el possible augmentar les relacions, les connexions, relligar els vincles i els lligams històrics i culturals entre el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears.  

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER