Sal·lus Herrero i Gomar
Hi ha un llibre de Montserrat Roig i Isabel Clara Simó (1985): Diàlegs a Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Editorial Laia, on parlen de feminisme i de molts altres temes d’interés per a les dos escriptores amigues, però on deixen clar que les dones no volem ser homes ni volem ser com els homes; en afer de feminisme va xocar amb Lídia Falcón que la considerava massa ‘poc feminista’ perquè per la seua militància al PSUC no donava suport al Partit Feminista de Falcón, en canvi Teresa Pàmies, molt comunista, sembla que considerava a Montserrat Roig, massa feminista (de la diferència) i ‘massa poc’ comunista… I la Roig recordava que l’havien fet fora del col·legi de monges i semblava que al PSUC, un partit on bàsicament els homes copaven quasi tots els alts càrrec dirigents (com passa a quasi tots els partits), tampoc trobava del tot el seu encaix, en compte dels comunistes d’una sola peça, sovint alguns amb dosi de doctrinarisme i sectarisme, ella admirava al pare de l’exiliat polític Toni Comín, Alfons Carles Comín (primer de Bandera Roja i després del PSUC), la seua mirada utòpica, plena d’esperança, capaç de reconciliar els antagonismes, en referència a la síntesi que feia entre marxisme i el cristianisme. Ella es considera aquella que se sent exclosa i lluita contra totes les exclusions amb la seua mirada que és una mirada compassiva, contra les exclusions i les marginacions, diu que amb un ull mira sense sexe i amb l’altre, borni, amb el record de la seva condició, de la seva exclusió de dona. Lluita contra aquesta alienació per capgirar un món que no li agrada. Hi ha un llibre d’Isabel-Clara Simó que es titula Si em necessites, xiula. Qui era Montserrat Roig?, Edicions 62, 2005, escrit catorze anus després de la seua mort, on explicita l’amistat, l’admiració, les complicitats mútues, les aportacions de la Roig en el periodisme, en la literatura, en el feminisme, etcètera, sense santificar-la, mostrant el seu treball i les seues ambicions, però reivindicant les petjades que ha deixat en la societat catalana.
Al llibre de Maria Àngels Francés Montserrat Roig: feminisme, memòria i testimoni, hi ha unes entrevistes des del record a Albina Francitorra, on subratlla l’extrema sensibilitat moral de la seua filla, Montserrat Roig, des de xicoteta; al seu fill Roger Sempere, que remarca l’amor per la llengua de sa mare, com ella se sentia emocionalment lligada al català i repassa algunes de les seues obres (L’agulla daurada, el Digues que m’estimes i El cant de joventut), tot i que reconeix que el que més li ha influït en el seu aprenentatge és el recull d’articles de l’Avui, publicats en Un pensament de sal, un pessic de pebre. La fotògrafa, Pilar Aymerich, diu que foren amigues i companyes de viatges i treball, destaca que el periodisme la Roig se’l treballava molt, col·laborava amb el PSUC però no era una dona de partit i que el masclisme hi era pertot, “nosaltres convivíem amb gent d’esquerra, i així i tot patíem el masclisme”. Els homes deien que tenien sentiment de culpa pel masclisme, però no feien res per superar-lo, no hi renunciaven perquè defensaven els seus privilegis patriarcals. No estava superat, hi havia uns drames horrorosos; ella deia que era una mala mare, i no era això, era que duia massa coses (alhora!)… Tenia el sentiment de culpa que no s’ocupava prou dels fills. Va ser una de les primeres periodistes mediàtiques. Va ser una dona d’èxit, que escrivia a Serra d’Or, Triunfo, Destino… Josep Maria Castellet, conta com va ser Josep Benet qui li va proposar que escrivís Els catalans als camps nazis, abans que no quedés cap testimoni viu, que es va publicar a Edicions 62; Castellet afirma que més que comunista era antitotalitària: a favor de la llibertat i de les classes oprimides; considera que Digues… i Un pensament de sal... són els llibres d’assaig, de pensament, que més li interessen. En canvi, els llibres de ficció no l’apassionen; afirma que “Tothom està bastant d’acord que a Roig li faltava un graó per arribar a la gran literatura, inclosa ella. Té la imaginació llastada per la descripció de la petita burgesia de l’Eixample i li costa donar el salt a altres temes, estava massa enganxada. Amb tot millora amb el temps, sobretot amb el tractament del llenguatge. Sap que el primer que ha de fer és escriure bé. En la generació del setanta el seu pes és notable, és dels autors més llegits”. El “tothom”, emfàtic de Castellet, caldria relativitzar-lo i qüestionar-lo perquè ni inclou tots els homes ni, encara menys, totes les dones. Joaquim Molas assenyala les influències en Montserrat Roig d’Oller i Rodoreda, de John Dos Passos, el realisme històric de Pavese, de Vasco Pratolini, Elio Vittorini, Stephen Spender, Hemingway, Steinbeck, Faulkner i que pel que fa a la relació de la Roig amb el realisme històric, solta l’escomesa que “Aquí hi ha molts tòpics, alguns d’ells llançats per valencians”, que es refereix a un fort debat literari que van tenir ell i Joan Fuster, però les generalitzacions agrupades en els “valencians“, fan mal de llegir, sembla que les relacions personals entre Fuster i Molas se’n ressentiren perquè en la Correspondència de la generació valenciana del seixanta, 3i4, 2013, Antoni Seva li demana en una lletra a Fuster que intercedeixi per ell davant Molas per afers literaris i Fuster li aclareix que seria contraproduent; caldria remarcar també les influències i lectures de Goethe, d’Elias Canetti, de Walter Benjamin, de Puixkin, Dostoievski, Doris Lessing de Gasualdo Bufalino, Gogol Joyce, Kafka, Txèkhov, Dickens, Aurora Bertrana, Marta Pessarrodona… Recorda Molas que la Roig va començar al Tele-Exprés fent crítica literària i que volia fer la gran novel·la de la burgesia de Barcelona. L’adjectiva de “trencadora“, tant en el món pròpiament literari, en el món de la vida, de la cosa instituida; i explica la seua vigència actual i preguntat si resistirà el pas del temps, respon que el futur està ple d’incerteses sempre.
Maria Àngels Francés conclou el seu estudi sobre l’obra de Montserrat Roig, concedint que “L’opinió que no havia arribat a la maduresa literària, que la seua és una obra no acabada, té una part de lògica evident; ara bé, la qualitat de les novel·les que va escriure, l’habilitat magistral com esdevé cronista d’una època i integra la seua passió per la literatura en un compromís global per la reivindicació de les històries marginades per la història oficial, són raons més que suficients per a reconéixer-ne el valor. La lluita per la igualtat, la reivindicació de la memòria històrica -que passa per l’ús de gèneres autobiogràfics- i l’afany testimonial que transcendeix el jo per a esdevenir nosaltres són, doncs, les coordenades que s’entrecreuen en la seua obra d’assaig i reivindiquen per a ella un lloc preeminent en el panorama intel·lectual i literari català dels anys setanta i vuitanta“.
Al meu parer, aquest estudi de M. Àngels Francés posa sobre la taula, una vegada més, el valor literari i social de Montserrat Roig, que esdevé una de les veus més destacades de la literatura catalana de tots els Països Catalans, per la varietat de registres, pel seu treball de conscientització, de recuperació d’una llengua postergada, oprimida, exclosa i perseguida fins a l’intent d’anihilament, per banda de l’estat espanyol, per la reivindicació d’un país de Països Catalans inclusiu, on capien tots els exclosos (i totes, famílies gitanes i tot, que a la Catalunya Nord són els que més conserven el català), de recuperació de la memòria de la República, de les atrocitats de les guerres, dels exiliats, dels deportats als camps nazis, del terror de la repressió franquista, del garrot vil, de les tortures, dels assassinats, de presa de consciència política, social i feminista en la lluita contra les injustícies.
Per últim, hi ha una al·lusió de Montserrat Roig a Elias Canetti, un dels primers records que conserva en la memòria d’infant, a la primera part de la seua autobiografia, el gest d’un home que li deia a l’infant Canetti que si parlava li tallaria la llengua (i potser el coll també perquè es passava el dit pel coll!)… aquesta amenaça de mort l’espantava i el paralitzava i no podia deixar-la de banda, fou un record d’infantesa que el va perseguir tota la vida per escriure i salvar els mots i la vida, fugint del terror nazi i fins i tot sota les bombes a Londres; en l’esforç per salvar la nostra llengua i cultura catalanes, davant els intents de castració, marginació i extermini, de tallar-nos la llengua i el coll, Montserrat Roig és una de les veus més potents que creix i s’ageganta amb el pas del temps. Perquè la seua obra expressa una època de trànsit, de pas, d’incerteses, que no acabem de deixar enrere, el temps de silenci, d’amenaces i de mort de la dictadura, que no s’acaba de deixar enrere del tot i la construcció d’un temps de “democràcia” que arrossega moltes insuficiències i molts llasts; un temps convuls, caòtic i incert (com quasi tots els temps!), on el passat roman encara coma residu i allò nou, la novetat, una mirada nova, que supere el patriarcat, que esborri la crueltat de l’oblit i valore la memòria i el testimoni en el treball per la justícia social, no acaba de néixer. En temps de confinament, l’escriptura de Montserrat Roig ens adverteix contra les injustícies, la cobdícia, l’acumulació, les guerres, el terrorisme (d’estat o de les bandes armades “d’alliberament”, en aquest cas d’ETA) i l’egoisme d’un neoliberalisme capitalista i ens indica que la tendresa, l’amor, la fraternitat, la cooperació, l’ajuda mútua i la solidaritat, contra les exclusions i marginacions, són els camins transitables per sobreviure davant d’un sistema molt injust, en un planeta exhaust i malalt greu per l’avarícia i la destrucció dels homes (i dones) que no estimen la vida, ni la memòria, ni natura, ni les dones.
(Tercara part, i última, de l’article sobe Montserrat Roig. N de la red.)
