Emergència climàtica i lluita per la supervivència

Gustau Muñoz escrivia un article molt interessant. Sobre el canvi climàtic un dia d’agost del 2019..., per si el voleu llegir complet us pose l’enllaç  https://www.eldiario.es/cv/opinion/canvi-climatic-dia-dagost_6_929917001.html

on recomana el llibre de David Wallace-Wells  The Unhabitable Earth: A Story of the Future, on s’adverteix referit al canvi climàtic: “És pitjor, molt pitjor del que us penseu” i referit a les anàlisis científiques i les previsions de futur, no hi ha bones notícies, al contrari, la factibilitat d’una nova extinció, la sexta que s’enduria per davant l’espècie humana i potser la majoria dels animals mamífers; unes altres referències bibliogràfica, el llibre de “Daniel Closa Antropocè: la fi d’un món (Angle, 2019) i el d’Andreu Escrivà Encara no és tard. Claus per a entendre i aturar el canvi climàtic (Bromera, 2018), un llibre que no volia ser apocalíptic, per bé que -em sembla- l’autor s’ha fet una mica més pessimista en els darrers temps”, anota Muñoz. Analitzant les dades científiques, tant les evidencies com les previsions que es dedueixen sobre els escenaris de futur, sobre les conseqüències de l’escalfament global, des de fa anys, és impossible ser optimista. Només ho poden ser els irresponsables, els ingenus, els ignorants o els cínics, com denuncia Naomi Klein Això ho canvia tot, sobre els intents del capitalisme verd d’enganyar i fer negoci a canvi d’augmentar els desastres ecològics mentre prometen solucions tecnològiques com a panacees… Em sembla que l’optimisme o el pessimisme en aquest terreny, (davant d’un allau de dades científiques terrorífiques), semblen termes molt poc adients. Potser és més apropiat la frase de Gramsci de tractar de combinar el pessimisme de la raó (el realisme!) i l’optimisme de la voluntat, els reptes i les possibilitats de transformació o metamorfosi social davant els riscos greus i imminents que amenacen les societats humanes (Ulrich Beck). Però en l’afer de l’emergència climàtica, actualment l’optimisme de la voluntat (sinó es torna acció efectiva a escala global, via descarbonització, despetrolització, desplastificació, energies alternatives, etcètera), esdevé una broma cruel i una presa de pèl. La petjada ecològica esdevé del tot insostenible, caldrien moltes Terres i només en tenim una. No hi ha pla(neta) B. No podem prescindir de la Terra ni considerar-la reemplaçable o intercanviable. Els ecosistemes de la Terra (boscos, rius, mars…) no són les peces d’un cotxe que poden reemplaçar-se. La justícia climàtica no pot ser un eslògan per tranquil·litzar els consciències i fer veure que s’està actuant perquè s’arriben a acords mundials voluntaristes i cosmètics que després no es duen a terme… Acords en cimeres amb espectacle d’aparador que esdevenen paper mullat.

Inevitablement, hem de pensar, estem obligats a actuar i canviar les dinàmiques del sistema productiu i de consum molt seriosament, entorn a la possibilitat d’extinció de les societats humanes. les catàstrofes globals per als humans (en forma de calor tòrrida insuportable i invivible) com a construcció humana a l’era de l’Antropocè per uns sistemes de producció i de consum que destrueixen les condicions vitals humanes i van més enllà dels límits del planeta Terra és una desgraciada realitat; un capitalisme industrial que és l’enterrador de l’espècie humana per un excés d’èxit en accentuar les posicions més extremes de construcció d’artefactes que fan servir i malbaraten fòssils, productes químics o atòmics contaminants i molt perillosos. Un filòsof clau que ha reflexionat sobre aquests afers lligats a l’autodestrucció i l’extermini és Günther Anders; és memorable la correspondència entre el filòsof alemany (d’origen jueu i polonés) i l’aviador nord-americà que va llençar la bomba sobre Hiroshima, que fou publicada com “Burning Conscience” (Més enllà dels límits de la consciència). Hem de sacsejar les consciències per exigir canvis immediats als qui tenen el poder d’orientar i legislar, des de l’ONU, la UE, els parlaments dels estats, els parlaments de les nacions encara sense estat propi i als municipis. Les  escoles, Instituts i universitats com a laboratoris d’anàlisi i d’aprenentatge haurien de ser focus de conscientització de la greu crisi ecològica actual. I de mobilització i de protesta social. També els mitjans de comunicació haurien de contribuir molt més a denunciar els desastres locals i globals que hi ha en marxa, producte de les desastroses i irresponsables accions humanes (incendis, desgel dels pols, augment del nivell mar i dels oceans, desertització, problemes d’alimentació, de recursos, augment de les desigualtats i de l’extrema pobresa, més migracions climàtiques…). No és un “canvi” climàtic, és una emergència que ens pot dur al col·lapse. Cal explicitar la situació de risc i d’emergència per trobar, en el debat i en les formes de vida, fórmules de cooperació i d’eixida a una situació crítica, greu i insostenible. Cal un canvi de paradigma global reparador davant el gran desastre global. Alguns grups ecologistes com Rebel·lió o extinció proclamen la necessitat d’accelerar aquestes grans transformacions socials per tractar d’aturar la greu crisi climàtica que pot endur-se per davant l’espècie humana. L’antropocé és l’inici d’una nova era on el xoc entre la història i la geologia està garantida. La resposta de Gaia davant les destruccions acumulades en la modernitat industrial genera greus incerteses i escenaris inèdits i hòrrids.

Per a Anders les estacions cap a la fi de la humanitat iniciades a Auschwitz (la destrucció sistemàtica i anònima d’éssers humans, amb Hiroshima (quan el ésser humà es va adonar que només bastava prémer un botó) es completa amb Txernòbil (nom representatiu de Harrisburg i totes la resta de catàstrofes ecològiques de les darreres dècades) on el ésser humà perd el domini sobre el poder-violència i s’autodestrueix en un holocaust d’irracionalitat, obstinada estupidesa i avarícia. Manfred Bissinger, biògraf d’Anders, defineix els seus temes entorn al problema d’una tècnica que s’apodera i violenta cada volta més els éssers humans i ho expliquen les seues tesis fonamentals: que l’ésser humà no està a l’altura de les amenaces dels seus productes, que produeix més del que pot responsabilitzar-se i que creu que tot el que és capaç de produir pot fer-ho i ho ha de fer. Avui la racionalitat científica (física, biològica, sociològica, ecològica,  antropològica…) passa per reflexionar sobre la determinació de la geologia impactada pels humans i inclús sobre la possibilitat d’una extinció definitiva per als humans. Des d’Aushwitz i Hiroshima fins a la situació actual la responsabilitat humana significa tractar d’evitar un augment de les catàstrofes que provoquen els canvis climàtics que s’han tornat emergència i crisi molt greu i que, segons la majoria de les dades més solvents, ens menen a la possibilitat d’extinció. Com l’opció fatal fruït de moltes opcions anteriors en aquest sentit. No com una destinació inexorable de la humanitat, sinó com una tria plena d’irresponsabilitat, d’inconsciència, de crueltat, de cobdícia i d’estupidesa… L’actual president del Brasil, Bolsonaro, mentre es crema la Sibèria i l’Amazonia (el pulmó dels humans a la Terra) acusa les ONGs i els ecologistes d’incendiar-la és un exemple de la “irracionalitat” que envaeix els mandataris més poderosos del món (Trump, Xi Jinping, Putin, Kim Jong-un, Al SiSi, Ergogan,  Boris Johnson, inclús el fins fa poc president de la UE, Juncker, el dels mals de “la ciàtica”…), no semblen massa inquiets per la gravetat d’aquesta crisi ecològica d’abast global, tot i que la UE, en quant als bons propòsits d’acarar la reducció de les emissions contaminants s’ha proposat una reducció del 40% del que s’emetia als anys 90 del segle passat i és l’única regió del món que manté una voluntat decidida de ser líder mundial en reduccions contaminants. En general, els màxims líders mundial viuen al si de l’ embriaguesa d’una bombolla de negacionisme mentre els principals ecosistemes vitals es destrueixen. I les mostres dels desastres climàtics que vindran es perceben amb més evidència i perillositat. Per sort, al si de la comunitat científica s’ha eliminat gairebé del tot la incidència dels negacionistes davant l’emergència climàtica, tot i que es discuteix el marge d’incertesa, d’impacte i les imprevisibilitats dels sistemes naturals i com afectarà als humans i a la resta d’espècies enmig d’una pèrdua accelerada de biodiversitat.

En aquest context ha sigut també “reconfortant” llegir el llibret de Greta Thunberg, una noia sueca de setze anys “Canviem el món #Vaga pel clima” edicions Destino, 2018-2019, traducció de Núria Parès Sellarès, a la portada s’escriu “Estem davant d’un desastre de patiments obvis per a una enorme quantitat de persones i ara no és el moment de centrar-nos en el que es pot dir o no es pot dir. Ara és el moment de parlar clar”. Una xica amb la síndrome d’Asperger que ha decidit plantar-se, fer vaga d’escola, anar a repartir fulls informatius, amb dades científiques del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Cimàtic (IPCC) al davant del parlament suec fins recentment arribar a la cimera de l’ONU de finals de setembre 2019 on ha reclamat que s’actue immediatament per frenar l’augment de temperatura. A la contraportada s’adverteix que “el canvi climàtic aviat serà irreversible. Els polítics no reaccionaran. Potser tu sí”, amb el hastag #vagapelclima i una frase contundent “Sóc la Greta Thumberg i tinc setze anys. Sóc aquí per dir: casa nostra s’està incendiant. Això és un crit de socors”. És un crit que és repeteix en forma de discursos on reitera les coses més bàsiques, a la Marxa pel Clima a Estocolm, 8 de setembre de 2018, a Brussel·les, 6 d’octubre de 2018, a Hèlsinki, 20 d’octubre de 2018, a la plaça de Parlament de Lones per  la declaració de rebel·lió XR, 31 d’octubre de 2018, a TedX, novembre de 2018, a l’ONU COP24, desembre 2018, a la reunió de Youngo COP24 a Katovice, dirigit al secretari de l’ONU, 3 de desembre de 2018, a Davos, 25 de gener de 2019, a Facebook, 2 de febrer de 2019, a Brussel·les, febrer de 2019.

Alguns dels discursos de Greta es repeteixen, frases claus, però de manera clara i contundent se sent, en tots, el crit d’alerta perquè la ciutadania es mobilitze i pressione els polítics i els parlaments perquè s’actue immediatament en funció de l’emergència que implica els canvis climàtics que posen en risc la supervivència humana. Reconeix que busca l’assessorament de científics perquè les dades que dona siguen fiables i creu que si la gent tingués la informació adequada es mobilitzaria tant com ella. No ho atribueix a la maldat humana sinó al desconeixement o a la inconsciència dels qui podrien influir per canviar-ho i no ho fan. Insisteix que no hi ha cap motiu per a no tenir en compte les dades científiques sobre la greu crisi del clima.

Hi ha també a la fi, un Epíleg de l’editorial, Quin futur ens espera? on es recorda que l’acord de París, de mínims, marca com un dels seus objectius principals “mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial per sota de 2 graus centígrads respecte als nivells preindustrials, i proseguir els esforços per limitar aquest augment de la temperatura a 1,5 graus”. Si no aconseguim mantenir l’escalfament dins d’aquests paràmetres, les conseqüències seran desastroses i tindran impactes molts greus, generalitzats i irreversibles per al planeta i per a la humanitat. Per desgràcia, ara com ara el canvi climàtic ja és del tot perceptible i la influència de l’acció humana en el medi ambient hi està completament relacionada. Si no reduïm les emissions de gasos amb efecte hivernacle de manera immediata, el futur que ens espera a la nostra generació i a les generacions futures és desolador a diferents àmbits: temperatures extremes, incendis forestals, sequeres i desertitzacions, precipitacions extremes, escalfament del mar, disminució important de diversitat marina i inseguretat alimentària, desaparició del corall, desglaçament, ascens del nivell del mar, augment de les malalties infeccioses, respiratòries i cardiovasculars, problemes greus d’accés a l’aigua, a l’alimentació, a la salut i el medi en el qual vivim que esdevé cada vegada més invivible per destrucció d’ecosistemes vitals per al manteniment de la vida.

Els fràgils, precaris, complexos, bàsics i delicadíssims equilibris que sostenen la vida, com analitzaven la biòloga Lyn Margulis i Rachel Carson a Silent Spring, estan en alt risc. Es comprova cada dia més, com els diagnòstics i els pronòstics científics es compleixen al peu de la lletra, tot i que en tractar-se d’un gran organisme, Gaia, com advertia Lovelock, les reaccions a les catàstrofes i les concatenacions geològiques poden ser imprevisibles i més desastroses del que es preveu. De fet, algunes evidències i fets han superat les previsions anteriors. Com l’aprenentatge i la modificació de la conducta i les formes d’organització que els humans podem introduir a partir de les errades. Per concretar-ho temporalment: els científics més experts i més creïbles en l’anàlisi dels canvis climàtics alerten que els pròxims dotze anys són decisius. Més tard, segurament, ja serà massa tard, tot i que no podem llançar la tovallola. Per cal tenir en compte que, si no s’actua, hi haurà punts de no retorn i esdevindrà irreversible, amb moltes més dificultats per resoldre la crisi civilitzatòria més catastròfica d’abast global que hi ha al llarg de la història. Com adverteix Greta Thumberg: “Perquè si tothom fos conscient de la gravetat de la situació i del poc que s’està fent per resoldre-la, tothom vindria al nostre costat. A Suècia, vivim com si tinguéssim els recursos de 4,2 planetes. A Finlàndia necessites 3’7 planetes. O sigui que Suècia els guanya. Per desgràcia. la nostra petjada de carboni és una de les deu pitjors del món. Això vol dir que cada any robem més de tres anys de recursos naturals a les generacions futures. Als que formem part d’aquestes generacions futures ens agradaria que Suècia i Finlàndia, i tots els altres països, paressin de fer això i comencessin a viure dins dels límits del nostre planeta”.

El seu és un crit de socors i una crida a la responsabilitat ètica (Hans Jonas). Critica els diaris que no han tractat mai aquesta crisi com una crisi, a tots els influecers que ho defensen tot menys el clima i el medi ambient, a tots els partits polítics que fan veure que aborden la qüestió del clima seriosament, a tots els que en sou conscients però trieu mirar cap a una altra banda cada dia perquè us fan més por els canvis que poden evitar un canvi climàtic catastròfic que no pas el catastròfic canvi climàtic en si mateix. Conclou, el vostre silenci és el pitjor de tot. El futur de les generacions posteriors pesa sobre les vostres espatlles. El que vosaltres feu ara, nosaltres, el joves, no ho podrem canviar en el futur. Hi ha gent que diu que Suècia i Finlàndia són països petits i que tant és el que nosaltres fem… Però Greta creu que si uns quants joves poden omplir titulars arreu del món, tant sols deixant d’anar uns quants dies a l’escola, imagineu-vos el que podríem fer tots junts si volguéssim. Cada persona compta. Igual que cadascuna de les emissions compta. Cada quilo. Per tant, si us plau, tracteu la crisi climàtica com la crisi greu que és i doneu-nos un futur als joves. Les nostres vides són a les vostres mans.

Insisteix Greta Thumberg davant Obama, a la cimera de l’ONU i a tot arreu que no hi ha cap raó per no mirar de cara les dades científiques sobre la greu crisi climàtica com a crisi de supervivència, les previsions, els escenaris de futur i actuar en conseqüència. Ja fem tard, com analitza Amaranta Herrero en aquest enllaç que us passe per si el voleu llegir https://directa.cat/emergencia-climatica-significat-i-evolucio-duna-demanda-global/, on remarca que el repte és com aturar el problema abans que escali sense control, tenint en compte que retardar l’actuació pot incrementar els danys irreversibles. La societat industrial en forma de “modernització” es resistirà fins a la fi. En resum, després de definir la situació crítica actual causada per l’emergència climàtica, Amaranta fa una crida a actuar i assenyala algunes de les característiques que s’haurien de tenir en compte:1) Proposa un objectiu clar: l’objectiu del plantejament de l’emergència climàtica és protegir les societats i els ecosistemes davant les creixents amenaces climàtiques.

2) Gestiona el risc: una resposta d’emergència comença per tenir en compte tots els riscs i els danys potencials.

3) Estableix una comunicació clara i franca: l’emergència climàtica necessita una població al corrent de la situació. És necessari tenir debats francs sobre les amenaces, les respostes i el que significa per a les societats afrontar un potencial col·lapse per crear i mantenir el suport actiu de la ciutadania.

4) Ubica el problema en el present: serveix per deixar de posposar el problema.

5) Atorga la màxima prioritat: la crisi climàtica esdevé la màxima prioritat social, i cal destinar els recursos necessaris per gestionar-la.

6) Posa l’èmfasi en les transformacions biofísiques de l’economia: més que cap altra cosa, el posicionament d’emergència climàtica ha d’assumir que el creixement econòmic il·limitat en un planeta finit és impossible i que les societats enriquides han de decréixer ràpidament en l’ús de materials i energia.

7) Força intervencions polítiques valentes i inspirades ecològicament: la intervenció institucional valenta a tots els nivells de govern és necessària per tenir més possibilitats d’assolir transicions socioecològiques ràpides i exitoses.

8) Transcendeix les fronteres dels estats-nació: la crisi climàtica necessita una coordinació global sense precedents que apel·li profundament a la solidaritat entre els pobles.

9) Incorpora principis de justícia multiespècie i de l’ètica de la cura: les transformacions necessàries han d’incorporar principis d’equitat inter i intrageneracional i també interespècie per tenir especial consideració amb qui és més vulnerable.