El desastre de Gaza

Sal·lus Herrero i Gomar

El 7 d’octubre d’enguany s’iniciava per sorpresa l’atac genocida -el pogrom- de Hamàs amb més d’un miler dos-cents cinquanta civils assassinats, gent indefensa d’Israel, amb la captura d’ostatges innocents, i la resposta bèl·lica i no menys genocida de l’exèrcit d’Israel, perquè ja portem prop de més de vuit mil civils assassinats, també de gent indefensa de la Gaza de Palestina… L’Estat d’Israel té dret a l’autodefensa, sí, però l’ofensiva de revenja, no pot ser il·limitada. Davant aquest panorama d’horror i de terror, que no cessa, no hauríem d’admetre maniqueismes ni simplificacions… Però sembla que és el que s’imposa, via mitjans de comunicació, propaganda i intoxicació d’una banda més que de l’altra. És el manual de totes les guerres. No valen, però, aquests manuals de legitimació del terror. Perquè, en aquest cas, portem més de 75 anys de guerra gairebé permanent, tret de ‘pauses’ per a reprendre els atacs.

En aquest període de matances terribles, amb hospitals bombardejats, amb el territori de Gaza devastat per les bombes, que més que una presó a l’aire lliure, ara sembla un ‘camp de concentració’, amb edificis destruïts, plens de runa i morts sota els enderrocs, on, sobretot les víctimes palestines mortes es soterren amb fosses comunes amb màquines excavadores, persones reduïdes a nombres sense nom, sense conèixer el dol de les seues famílies… La mateix ambaixadora d’Israel a Espanya, deia que les xifres de morts palestins eren només ‘números’, que era propaganda falsa i que l’estat d’Israel estava complint totes les normes internacionals… Enmig d’aquest desastre de conseqüències devastadores i terribles, pròpies de temps plens de foscor i sense eixides, on les criatures (infants, dones i homes) ploren desemparades i són perseguides, tant al nord com a sud, sense trobar cap lloc segur, ni tan sols escoles ni hospitals, fins i tot després de la ‘deportació’ forçada, no hi ha cap seguretat, refugi ni aixopluc, per als infants, les dones i els homes que no tenen res a veure amb Hamàs… 

Des de principis d’octubre estava llegint el llibre de Laure Adler Hannah Arendt. Una biografia. 3ª edició, Ariel, Barcelona, 2020, traducció d’Isabel Margelí, de l’original francés «Dans les pas de Hannah Arendt», que es va publicar el 2005 i la primera edició en castellà, el març de 2019. No podia deixar de llegir aquesta biografia intel·lectual de Hannah Arendt, seguint els seus passos, a través de la seua mirada i les seues reflexions sobre la crítica al sionisme, la militarització, els pàries, els drets de les minories, el desplaçament de la població, els drets humans vulnerats i el conflicte ‘etern’ entre Israel i Palestina.

Les anàlisis de Hannah Arendt, tant les que apareixen a la biografia d’Adler, que poua en les biografies anteriors, com el trajecte intel·lectual de la producció filosòfica i política d’Arendt, per exemple als articles que s’han recollit a Participar del món. Escrits 1941-1945, (editorial Lleonard Muntaner, Palma, 2020, edició a cura de Stefania Fantauzzi, traducció d’Anna Soler Horta i Edgard Straehle), ens serveixen per orientar-nos i entendre millor les claus d’una situació que es preveia des de la perspicàcia analítica d’Arendt i les seues relacions amb intel·lectuals de l’alçada de Walter Benjamin, Günther Anders, Raymond Aron, Heinrich Blücher, Kurt Blumenfeld, Karl Jaspers, Hans Jonas, Mary MacCarthy… com veiem al recorregut biogràfic d Hannah Arendt que fa Laure Adler i observem també als escrits sobre la situació d’emergència ‘fundacional’ de l’Estat d’Israel, els arguments que esgrimeix Arendt sobre els minories, sobre els pàries, l’augment de refugiats al món, els drets humans, el dret internacional, l’ocupació de terres palestines, els refugiats, la necessitat d’organitzar un exèrcit jueu per lluitar contra el nazisme per poder tenir drets posteriorment, l’acord entre els pobles del pròxim orient com a base d’una política jueva, la conveniència d’assolir la paritat entre jueus i àrabs, els afers vitals… 

En aquest llibre de Hannah Arendt en català, Participar del món, es presenta un recull complet dels articles que Arendt va escriure per a la revista Aufbau -una publicació en alemany dels jueus refugiats a Nova York-entre el 1941 i el 1945. Hannah Arendt aconseguí fugir des de la França ocupada i arribar als Estats Units. Als articles, a més, se n’afegeixen les actes de les reunions del Jove Grup Jueu, organitzades al llarg de l’any 1942 a Nova York i en els quals Arendt va tenir un paper molt destacat. Es tracta d’uns escrits que, con s’adverteix, no s’havien traduït íntegrament a cap llengua. En conseqüència ens alegrem que es tradueixen vers el món català la producció intel·lectual de figures claus del segle XX com Hannah Arendt. Per entendre millor l’actual segle XXI i els problemes greus que s’arrosseguen del passat. Un passat que encara torna, greument, en forma de terror i genocidis. Perquè no s’han resolt els problemes que ja s’advertien en la perspectiva lúcida de mitjan segle XX. I, segur, que si no s’acaren bé, continuaran molt anys més o empitjoraran encara més; un analista perspicaç, com Josep Ramoneda, fa poc, des del diari Ara, es planyia que no hi hagués cap solució per aconseguir una eixida per al conflicte bèl·lic entre Israel i Palestina, llançava la tovallola, exhaust, fart, per no veure cap final plausible, ni dos estats ni res que se li assemble… Judith Butler en un altre article, al diari Ara, 14 d’octubre de 2023, s’interrogava, a “Condemnar la violència, seguint el seu darrer llibre, recentment publicat La força de la no-violència. Un vincle ètico-polític, Ed. Tigre de paper, 2023, si les vides palestines valen menys que les israelianes (o a l’inrevés), i contextualitzava l’atac de Hamàs, en el mateix sentit que va fer l’actual secretari de l’ONU, Guterres, no per tractar de justificar cap matança, sinó per acabar amb qualsevol brutalitat i horror, denunciar els processos de colonització de Cisjordània i Gaza, fer un alto el foc, corredors humanitaris permanents davant les previsibles calamitats que s’albiren… Exigències clares perquè es complesquen les resolucions de les Nacions Unides i iniciar, per obligació i deure internacional, processos de negociació per a garantir la integritat i la seguretat de la ciutadania de Palestina i la d’Israel, basada en les lleis internacionals, els drets humans i el reconeixement mutu i una pau fonamentada en la justícia perquè siga estable i duradora… en la fi de les colonitzacions i el compliment de normes i resolucions acordades en peu d’igualtat. Dolen i valen menys la vida dels més pobres? Quin serà el cost humà de deixar sense aigua, menjar, medicines i combustible a més de dos milions de vides palestines, sent bombardejant amb nocturnitat, sense cap compassió? Pot dir cap líder mundial que es pot entendre la resposta sense compassió ni pietat, bé siga de Hamàs o la d’Israel? Les víctimes de genocidis anteriors (a Europa o a Palestina), poden esdevenir victimaris? Hamàs és un greu problema per aconseguir una pau viable, sens dubte, però l’actual dirigent d’extrema dreta, Netanyahu, també… perquè ha fornit les condicions perquè en la desesperació social, política i nacional, sistèmica, esclaten atacs salvatges com el del 7 d’octubre i les respostes encara tan o més salvatges de l’estat d’Israel… Amb la resposta bel·licista d’Israel, sense contenció ni respecte a les normes internacionals ni les mínimes regles humanitàries, tot un estat, no s’està equiparant o superant les accions de terror de Hamàs? Com es pot confondre les accions armades d’un grup que ha fet servit el terror, com Hamàs, amb tot el poble de Gaza o de Palestina? La resposta, desproporcionada de l’Estat d’Israel, no és també terrorisme? No hauria de confondre ningú el dret a defensar-se, en legítima defensa, amb la pràctica del terrorisme i la mort de civils. No sembla adient, per una banda i per l’altra, acusar que els civils assassinats són militars disfressats de civils… per legitimar els crims.

Fa mesos, quan van començar a fer-se massives les protestes de l’oposició a Israel, contra Netanyahu, pels intents de l’actual president del Govern d’Israel de fer una reforma dels tribunals de justícia per salvar-se davant les acusacions per delictes greus de corrupció, en cercles jueus partidaris d’entendre’s i fer les paus amb els palestins, van començar a témer que s’iniciés una guerra per desviar l’atenció i liquidar les protestes… 

El que es temia, sembla que s’ha fet ‘realitat’. No vull fer més hipòtesis sense base factual ni proves fefaents. També es pot pensar, d’altra banda, que l’acció a la desesperada de Hamàs estigué estimulada o planificada per tallar de soca-rel l’enteniment d’Israel amb diversos països àrabs o bé per a desviar l’atenció i els subministraments d’Ucraïna, afavorint així la invasió implacable de la Rússia de Putin. Davant un atac tan salvatge, un pogrom que evoca les pitjors malsons dels israelians, la resposta es podria preveure. I així ha sigut.

Són interrogants que no puc deixar de fer-me, així com relacionar les amenaces intimidatòries de ‘defensa’ (en realitat ofensives, d’atac), per banda d’Israel, després de superar més de set vegades els morts de Palestina als d’Israel, amb altres episodis sinistres de la història contemporània.

Fins a quin punt es pot parlar de «defensa justa», quan els morts d’una banda superen més de set vegades més les de l’altra? Vull ‘entendre’ les dificultats dels líders germànics i la complexitat per al món germànic (Alemanya i Àustria) per demanar l’alto el foc d’Israel, encara presoners del seu propi passat, però, no estan els habitants de Palestina patint una mena de devastació humanitària, semblant a un genocidi, que s’ha d’aturar, i si no es fa es col·labora per tal de fer possible el que els nazis van fer en el procés de destrucció dels jueus a Europa? La UE i els Estats Units no poden permetre que es repetesca l’errada de l’atac a Iraq després de l’11 de setembre de 2001… Cal exigir un alto el foc immediat i obligar a iniciar negociacions i acords internacionals de pau entre Israel i Palestina, sense repetir les errades que l’intel·lectual palestí, Edward W. Said, denunciava  a les Cròniques palestines. Àrabs i israelians davant el nou mil·lenni, traducció al castellà de l’original The end of the peace process, 2000, de Francisco Ramos, editorial Grijalbo Mondadori, 2001, sobre els acords d’Oslo, les potències pro-israelites que legitimaven la colonització i la corrupció dels negociadors palestins, sobretot de Yasser Arafat i Al-Fatah, inclós Mahmut Abbas (Abu Mazen), en realitat, segons Said uns titelles en mans dels interessos de l’estat d’Israel per mantenir, mitjançant una militarització desproporcionada, l’statu quo imperialista a conveniència dels interessos dels Estats Units, de la UE i d’Israel. Una «Autoritat» Palestina que governava des d’una concepció autòcrata, mitjançant la força bruta, amb pallisses, empresonaments , eliminació de qualsevol dissidència i les amenaces, com si això constituís els ‘fonaments’ de l’estat palestí… Tot i que la manera de fer i de governar -corrupció, pallisses, execucions, fonamentalisme- de Hamàs a Gaza no li anava al darrere…

Participar en el món, ofereix una important contribució als estudis arendtians i ens permet percebre la independència de pensament que Arendt va mantenir al llarg de la seua vida. Aquest escrits també anticipen, com se’ns informa a la contraportada, algunes de les reflexions que va desenvolupar en textos posteriors, com a Els orígens del totalitarismeEichmann a Jerusalem, La condició humana, Veritat i mentida en política…, ja que representen el començament de la seua teoria política, que planteja preguntes plenament vigents en els nostres dies: quina actitud tenim en situacions d’emergència, quan l’existència mateixa dels éssers humans està en perill, quines conseqüències pot tenir no intentar viure en pau amb els veïns; què significa participar i pactar i, per descomptat, quina responsabilitat tenim davant el món.

La biografia de Hannah Arendt de Laure Adler és molt interessant perquè, en el recorregut que fa de les passes d’Arendt, recull traces de biografies anteriors com la d’Elisabeth Young-Bruehl Hannah Arendt: una biografia (per cert, publicada a València per la IVEI-Edicions Alfons el Magnànim als anys 80 i “recuperada” per Paidós el 2006), les obres de Martine Leibovici (Hannah Arendt, une juive. Expérience, politique et historie), de Julia Kristeva (El geni femení), de Sylvie Courtine-Denamy (Hannah Arendt), de François Collin (L’homme est-il devenu superflu?), de Jacques Taminiaux (La Fille de Thrace et le penseur professionel, Arandt et Heidegger), de Philippe Lacoue-Labarthe i Jean-Luc Nancy (El mite nazi) i d’Alain Finkielfraut (La humanitat perduda). Adler, també contextualitza la producció intel·lectual de Hannah Arendt i analitza la seua personalitat, les seues fragilitats, virtuts, anàlisis sobre el  totalitarisme, la influència intel·lectual de Marx, de Rosa Luxemburg, de Walter Benjamin, de Martin Heidegger (que pel seu nazisme, ingratitud i masclisme no li reconeixia la seua vàlua intel·lectual) i Karl Jaspers, la seua radicalitat intel·lectual (de Hannah Arendt), la seua lucidesa i interés per ‘comprendre’ els esdeveniment polítics de la seua època, les seues discussions sobre feminisme, els drets civils dels negres als Estats Units i arran de l’edició d’Eichmann a Jerusalem, els debats acalorats sobre el problema de la banalitat del mal i les acusacions sobre els consells jueus a Europa per haver ‘col·laborat’ amb l’extermini causat pels nazis. Una vida valenta, agosarada, apassionada i apassionant.

Davant les incerteses, les guerres actuals i un futur cada vegada més obscur, les anàlisis de Hannah Arendt i Edward W. Said, em semblen que poden servir de guia per eixir d’aquest laberint diabòlic que ens pot dur a l’infern d’una destrucció mútua accelerada i assegurada. Si no en teníem prou amb la guerra causada per la invasió d’Ucraïna de la Rússia de Putin, s’afegeix ara la guerra d’Israel i Palestina, amb les amenaces previsibles de fer ús de les armes nuclears, en principi “d’abast limitat», de Rússia, d’Israel, d’Iran… si més no a dos dels llocs més calents del planeta Terra en flames. Es tracta de la ‘reorganització’ i ‘re-configuració’ del poder de les actuals superpotències mundials, la lluita entre Occident i Orient, per simplificar, entre els Estats Units-UE i la Xina-Rússia, enmig, com en un sandwitx es pot acabar perdent qualsevol petjada i rastre de mínima humanitat. 

Per descomptat, davant el repartiment del poder imperialista de les superpotències, les anàlisis intel·lectuals no serveixen més que de paper d’estrassa per embolicar les justificacions i legitimacions de les seues malifetes, atrocitats i genocidis, però si ens volem acostar a una resolució honesta del conflicte entre Israel i Palestina, les reflexions d’Arendt i de Said, fonamentades en una pau des de la justícia, la igualtat i la reciprocitat, poder servir de referents, com la utopia que hi ha a l’horitzó, que serveix per caminar: per a fer passos endavant i no restar quiets o girant en una sènia, com els rucs, amb els ulls i les orelles tapades… Quan l’estat d’Israel, sembla que consolidava la seua ocupació militar i de terres a Cisjordània, amb més de 700.000 colons, en una mena de bantustans i apartheid, que s’adeqüen molt poc amb una democràcia respectuosa amb els drets humans i estava a punt d’establir relacions diplomàtiques i comercials amb la majoria dels països veïns àrabs i musulmans, basats en dictadures i autocràcies, ha saltat una guspira a Gaza que encén les flames d’Orient Pròxim… No podem mirar cap a un altre lloc. No es pot permetre més impunitat davant les vulneracions dels drets humans, socials i col·lectius de Palestina.  No es pot tampoc no condemnar el terrorisme brutal i cec de Hamàs… Cal mirar el que passa, entendre els contextos canviants, mudables, de llarg recorregut, i fer sevir les millors eines d’abast mundial per resoldre un conflicte enquistat que pot dinamitar i atomitzar més el món. El reconeixement dels dos estats, la creació d’una Palestina viable en bons termes amb Israel, no pot ser una burla constant ni ajornar-se a les calendes gregues, mitjançant la humiliació, la discriminació, la colonització i la militarització dels “altres”. Cal fer realitat la Shalom…

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER