Lectura de L’Espill 68 (3)

Sal·lus Herrero i Gomar

La tercera part de L’Espill 68, s’inicia, en la sección “Documents”, amb un text d’Ernst Cassirer, Sobre el gènere gramatical dels substantius, traduït per Simona Skrabec. En un aclariment a preu de pàgina, Skrabec, remarca el sentit d’aquest text d’un filòsof expert en llenguatge lògic, simbòlic i mític: «Ens ha semblat escaient recuperar aquest fragment de Cassirer en una època en què es debat el «gènere» dels substantius, enmig d’una polèmica sovint desguitarrada al voltant d’un pretès «llenguatge inclusiu», i en la nota 1 s’explicita: «Genera»en original, Cassirer empra el mot llatí que és habitual per designar les categories també en alemany (das Genus, pl. Genera). No obstant això, la paraula és marcada amb cometes per l’autor (nota de la trad.). A partir d’aquí, totes les altres notes són de l’autor, amb referències indicades a l’article original».

Cassirer planteja la qüestió: «Si examinem el procés de formació de conceptes en la llengua, especialment pel que fa a les classificacions, podem descobrir sovint coses que resulten gairebé incomprensibles per al pensament lògic al qual estem habituats i, per això, no podem calibrar gairebé res amb les mesures lògiques habituals. La manera com fins i tot les llengües de cultura més pròximes i les més conegudes divideixen el conjunt dels substantius en diferents «gèneres» no té cap explicació directa» (nota 1). Afirma que pel que fa a la lògica que impera en la distinció de gènere «no existeix cap regle fixa que reguli l’atribució d’uns substantiu a un altre gènere. En gran part, es tracta de decisions arbitràries no atribuïbles a la raó (pur caprice et un usatge sans raison)», nota 2: Grammaire Genérale et raisonnée du Port Royal, 1810, II, 5, 279. Tot intent de fer comprensible la distinció de gènere no a través de la lògica del pensament abstracte i discursiu, sinó a través d’una mena de lògica «intuïtiva» no ha produït cap resultat realment satisfactori. De la Gramàtica de la llengua alemanya de Jacob Grimm, diu Cassirer, «Pot ser en cap altre passatge escrit per Grimm no podem admirar una tal força de la fantasia estètica, una tal capacitat de ficar-se sota la pell de la llengua com en aquests paràgrafs que intenten explicar les motivacions últimes de la formació d’una llengua i busquen el seu sentit més ocult». La fantasia lingüística no permet la petrificació del conceptes com una plantilla rígida sinó que va modelant-se i és conceptualitzat de nou per a cada missió específica i concreta, en cada ús, les paraules desenvolupen matisos més subtils i els ombrejats més tènues provoquen així un feliç equilibri… Conclou Grimm, «El gènere gramatical és un producte de la fantasia lingüística que s’ha estès des de la biologia a tots» i cadascun dels objectes. Gràcies a aquesta operació màgica tota una sèrie d’expressions, que serien conceptes inerts, productes de meres derivacions adquireixen vida i sensibilitat perquè el gènere propi els dona la possibilitat de tenir forma. A través d’aquests procediments l’atractiu [del gènere] s’estén per tota la llengua perquè la connexió entre els elements de la frase també hi queda subjecta, encara que no ens n’adonem».

Cassirer, analitza la concepció de les diferències de gènere en les llengües indogermàniques, on el gènere gramatical i el biològic, el genus i el sexus, estan relacionats, tot i que van sortir nombroses excepcions a aquesta regla. Però va més enllà, amb Brugmann i Meinhof, en veure que el gènere de la majoria de substantius no depèn d’una fantasia lingüística i estètica, sinó bàsicament de la forma externa, de les relacions associatives, que es formen entre els substantius que tenen una terminació igual o semblant. Cassirer analitza els treballs que han comparat la diferència de gènere en les llengües camitosemítiques,especialment la llengua ful, que distingeix en quatre apartats (persones, objectes, coses petites, coses grans), de manera que la majoria de les coses grans s’adiuen amb les persones i les coses petites als objectes, tot i que aquesta classificació se separa novament en dues categories (masculí i femení). D’una manera encara més pronunciada que en el cas de les llengües semítiques o indogermàniques, en les llengües bantú les relacions de gènere semblen ser el resultat d’una fantasia lingüística desbordada, un joc de pura creativitat, ja que els continguts es relacionen de manera arbitrària o a causa d’associacions aproximades. D’entrada, pot semblar que la comparació i la classificació depenguin bàsicament de les característiques visibles, és a dir, de semblances en l’aspecte extern i en la disposició espacial dels objectes […]Fins i tot fora de les llengües bantú podem trobar proves indubtables que la classificació dels substantius depèn de la posició dins del ’espai. En algunes llengües melanèsies hi ha la categoria de coses rodones i també de llargues o curtes per un prefix específic que trobem també davant de les paraules del sol i la lluna i també davant de les paraules per diferent tipus de canoes o d’orneig (S. Condrigton, The Melanesian languages, Oxford, 1885). Les llengües dels pobles d’Amèrica del Nord majoritàriament no coneixen la distinció fàcil dels substantius segons el gènere, sinó que distingeixen entre els éssers animals i les coses inanimades (a la seua vegada es distingeix entre les coses dretes, assegudes i ajagudes, o les que viuen a la terra o bé dins de l’aigua, o les coses de fusta o de pedra). En tots aquests casos sembla que predomina la diversitat de maneres de classificació basada en distincions senzilles i visibles a través de les característiques objectivament marcades, que orienten l’estructura de la llengua. Les categories del substantiu corresponen a unes categories originals basades en valoracions subjectives i alhora en percepcions objectives (les llengües americanes i africanes poden canviar la categoria atribuïble a un animal si l’animal entra en un relat mític com un ésser personificat, capaç d’accions autònomes. També una cosa que adquireix la categoria dels éssers animats esdevé un objecte especialment gran, imponent i valuós (en la llengua gola de Libèria). En la llengua bejadistinció binària entre éssers animats i coses inanimades, ja que el masculí que correspon al gènere animat, inclou també totes aquelles coses que destaquen per la grandària, l’aspecte i l’energia, mentre el femení significa sobretot la petitesa, la debilitat i la passivitat. En llengües dravídiques, la classificació és entre la categoria dels éssers «racionals» i la dels éssers «irracionals», parlen de els paraules que ocupen una posició diferent en l’escala de valors, hi ha paraules de la casta alta i paraules de castes baixes.

Explicita Cassirer com s’imposa la lògica implacable perquè les regles inamovibles de la coherència gramatical fan que en depengui l’estructura sencera de la llengua. Per molt que la base d’aquestes comparacions pugui semblar «irracional», curiosa, el principi de construcció i consolidació del sistema de classificació és racional i utilitari. En la relació entre el particular i la categoria genèrica, esmenta a Humboldt i el seu estudi Sobre la diversitat de l’estructura del llenguatge humà i, en concret, el seu treball sobre la llengua kawi de java. Partint de l’exemple del sànscrit, Humboldt explica que no es tracta sempre d’una «categoria de gènere veritable» que seria atribuïda a un objecte concret: aquesta llengua té a la seua disposició un mecanisme que permet concebre la cosa particular com a tal dins d’una semblança generalitzable (la categoria de «cosa estesa o llarga» inclou ganivet, espasa, llança, barra de pa, línia de text, corda i semblants); «Tot i que és cert», conclou Humboldt, «que aquestes connexions entre els paraules demostren la connexió lògica, també és cert que mostren encara més sovint una gran capacitat d’imaginació; en sànscrit, la mà és el concepte genèric de totes les eines, tant de les armes com dels cisells. En aquesta passatge, diu Cassirer de Humboldt les seues observacions sobre la construcció de conceptes i categories de pensament mític i «volem explicar en quina relació estan amb el mite les forces fonamentals de l’esperiti de l’ànima i com s’hi reflecteix, gràcies a l’impuls de la imaginació, el sentit lògic propi i una forma pròpia, com també la direcció del pensament»

Aquest text de Cassirer, m’ha recordat anàlisis de recerca sobre el llenguatge de Lévi-Strauss, Tristos tròpics i El pensament salvatge, influït per Jakobson; un cartografia de l’acció humana referida a la generació del llenguatge, els mites, els rites, els símbols, per tal de pensar i fer pensar la vàlua de la designació dels mots, de la pluralitat humana i la necessitat de defensar-la… Com els estudis d’etnologia de la Cabília, de Bourdieu i la distinció entre allò dur associat a la masculinitat i allò tou a la feminitat…

A l’apartat “Fulls de dietari”, un text de l’escriptora i periodista, autora de No sóc aquí (Anagrama, 2020), Anna Ballbona, Replecs de temps: sobre la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, el desànim, les drogues, el futbol del Barça; el primer que es perd en una guerra no és la veritat, sinó el matís (Plàcid Garcia Planas); totes les guerres s’assemblen, iconografies, Pietats, herois, víctimes, ferides, morts, destrucció, horror, desastre incommensurable, detalls dels «beneficis» de l’armament militar espanyol donat a Ucraïna. Esmenta l’esperança i també a la Núria Cadenes, escriptorassa que ha transitat registres narratius molt diversos, i conversen des d’un pòdcast que es diu Domini màgic, sobre la importància d’Ovidi, cantautor silenciat uns quants anys abans de morir pels poders públics i de la injustícia davant l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador per uns dropos d’ultradreta; la petjada dels rebrots culturals i musicals al País Valencià. El premi Lletra d’Or per la novel·la Guillem... i la mirada que no pot deixar de mirar amb inconformisme. Complexitat i matís, complexitat i lectura, a un club llegeixen El món d’ahir de Stefan Zweig i Ballbona explica la nova perspectiva del mirar-se’l que proposa el professor Antoni Marrtí Monterde a Els suïcidis d’Europa; un alltre dia llegeixen El dia abans, de Sori Chalandon, la història d’un grau accident miner a França als anys setanta i a una lectora conta que el seu pare va morir a una mina, a l’Aragó, quan ella era menuda; en un altre es proposa Reflexos en un ull daurat, de Carson McCullers, com una tragèdia grega… També havien llegir No diguis res de Patrick Radden O’Keefe sobre el conflicte d’Irlanda del Nord i L’imperi del dolor, sobre l’epidèmia i l’adicció als opiacis i a la heroïna als Estats Units. Al pèndol de la memòria, esmenta a Carles Sindreu, Irene Polo i Aurora Bertrana en la barreja de gèneres, invita, insta, a mirar la situació de la llengua, de la literatura i la cultura, «Mirem-ho: hi veiem malentesos i una feinada per desfer-los. Potser per això, i de manera més marcada després de la pandèmia, hi ha hagut un replegament general, a dir «no em feu combregar amb rodes de molí». I conclou que «La cultura catalana té una relació difícil amb la memòria i amb la tradició, viva o morta. Difícilment abandona un moviment pendular que sacralitza sang nova i cadàvers exquisits que, valgui la redundància, passaran de moda en un tres i no res i seran rellevats per unes altres delícies d’ultratomba»... La hiperultraeufòrica postmodernitat tendeix a engrunar les referències davant d’un escenari cultural de cartó pedra… I parla del joc, dels dietaris de Josep Pla o Sergei Dovlàtov, dels llibres, d’encaixar les barreges trans-gènere i de les banalitats dels mitjans de comunicació que amplifiquen anècdotes insignificants.

A la secció “Converses” hi trobem una conversa de Valèria Gaillard amb Víctor Gómez Pin, amb l’encapçalament: La història del pensament i de la creació, és una seqüència de presons, persecucions i execucions. Fa poc vaig llegir el seu llibre El honor de los filósofos (Acantilado, 2021), onaplega pensadors que comparteixen el fet d’haver hagut de lluitar per a defensar les seves idees en un gest irreductible de coherència i dignitat. Alguns fins i tot van acabar pagant-ho amb la vida (Aristòtil, Cal·lístnes d’Olint, Sòcates, Descartes, Leibniz, Thomas More, Miquel Servet, Albert Lautman, Olympe de Gouges, que lluita per la Revolució francesa, «Si les dones tenen dret a pujar al cadafal també han de tenir eld ret a pujar a la tribuna», Simone Weil, Ernst Bloch, l’esperança i la desesperança. La lliçó dels llibre sentència: «Tenim la sort de poder cultivar la paraula i explotar els conceptes: fora d’això, no hi ha res de bo». Li pregunta pel pont entre literatura i filosofia i respon que la ciència és sobretot exigència d’intel·ligibilitat; esmenta a Francisco Brines, premi Cervantes 2021, que la concepció de la vida és un parèntesi entre no-res i no-res. Esmenta la llibertat, l’esclavatge, la censura, la història de l’art i la literatura, a Hegel, a Marcel Proust, «en el seu món tot s’esfondra», a Céline, a Kant, a Elogi de la folliad’Erasme de Rotterdam, Les Senyoretes d’Avinyó de Picasso i cita les paraules d’Ismael, el protagonista de Moby Dikc: «m’ha salvat per explicar-ho». Ha d’explicar què ha passat… Diu que l’ordre social se sosté en l’alienació, tot i que pensa que la vida humana és intrínsecament tràgica, però no necessàriament miserable; afirma que es manté fidel als idearis de la Revolució francesa i de la Revolució d’Octubre (del 1917!), tot i que considera «Òbviament, si fóssim una societat en què s’acabés la misèria social i els correlatius de la misèria social, seriem una societat tràgica, i això és insuportable» I per confirmar-ho esmenta a Lacan, que deia que «el real és insuportable, el real que està ocult per l’imaginari en cooperació amb el principi d’esperança». Perquè Lacan estava convençut que la religió tard o d’hora acabaria «triomfant», Per tant es declara més pessimista que Annie Ernaux que considera que els moviments d’emancipació sempre acaben desinflant-se… Afirma sense explicar-ho que la filosofia «no serveix per a res», i diu que el que serveix és el principi esperança, la religió i les consolacions… Uns ‘ironies’ «estranyes», esperpèntiques.

Se li pregunta pel seu llibre La España que tanto quisimos (Arpa); considera que generarà molt enemics pels dos costats. Perquè ‘evoca’ una Espanya variada i plural que reivindicaven entre altres Miguel Hernández, Luis Cernuda, Joan Maragall o Albert Camus. Considera que l’imperatiu no pot imposar-se a l’imperatiu de fraternitat; critica el govern frívol de M. Rajoy perquè ha fet un mal enorme a Espanya. I opina que els que han portat avant el procés «també han fet un mal enorme a Catalunya, perquè han jugat amb coses molt profundes sense que fos veritat que tenien el desllorigador»… Quina eixida anava a tenir l’independentisme davant l’ús de la violència, la força bruta de l’estat i les amenaces de causar bans de sang majors? Perquè, considera el filòsof que es pot mantenir la dominació  dels pobles mitjançant la brutalitat i la força bruta?

Afirma Gómez Pin que no va tenir l’independentisme el suport internacional i, sentència: «això vol dir que van enganyar al poble català». Conclou, des d’una aparent “equidistància”: « És una història que, entre la frivolitat i la fatxenderia, ha produït una ferida profunda a Catalunya». Li pregunta, Valèria Gaillard, on queda el poble i afirma que quan va a Madrid «els dic que si avui dia s’ha diluït una mica el problema català, ja no s veuen estelades, etcètera, en realitat no s’ha arribat a cap acord, s’ha diluït per nihilisme, no perquè hi hagi una reconciliació amb Espanya amb qui no se’n poden, ni anar, ni divorciar-nos». Fa digressions sobre «una mena de desafecció es mostra a la llengua», sense assenyalar l’embat de l‘estat espanyol contra el català i la manca de reconeixement real del plurilingüisme, la pluriculturalitat i la plurinacionalitat per banda de l’estat espanyol. Conclou Gómez Pin que «El PNB també fa part de la comèdia. Ara els independentistes bascos volen bàsicament apropar els presos polítics i s’han deixat d’independències» I preguntat pel dret a l’autodeterminació de Còrcega, pensa que «l’estat francès mai ha posat un duro allà: és una reivindicació dels pobres, no la d’Espanya ens roba». No observa cap similitud ni comparança entre Còrcega i Catalunya o els PP.CC. Ni en infra-finançament, ni en les borses de pobresa, ni en les discriminacions, ni en l’eix mediterrani o en els dèficits de serveis socials per remoure les causes de l’endarreriment i el malestar social, cultural, lingüístic i nacional que hi ha a les «perifèries»

Així com el Gómez Pin filòsof, m’ha semblat, en algun aspecte, «prou competent» i hàbil tot i que no compartisc això de dir que«la filosofia no serveix per a res», perquè si dius això, manta gent dedueix que cal eliminar-la… Si més no, si vols dir una frase tan desafortunada i ambivalent, cal matisar que «no serveix» en el sentit d’una utilitat utilitarista, com l’art o l’estètica, però la filosofia pot esmolar el sentit crític, pot donar perspectiva i lucidesa analítica, pot servir per a qüestionar els poders vigents, els tòpics, els llocs comuns, els mites, els enganys, les confusions, pot analitzar falsos problemes i aclarir el significat de les paraules i les coses, pot aportar claredat, cos que ell no fa quan parla de política. Tot i així, alguns dels seus llibres de filosofia m’han interessat i els he trobat “útils”.

En canvi, els seus missatges polítics ‘unionistes’ i contra el dret a decidir m’han decebut enormement; si no podem «divorciar-nos», és perquè no ens deixen sota prescripcions «legals» dubtoses i amenaces militars fora de lloc; no és Catalunya qui se n’ha d’anar enlloc, és el domini vertical, autoritari i centralista de Madrid i l’Espanya de matriu castellana, la que ha de marxar de Catalunya i dels Països Catalans per tal de poder consolidar un autogovern real; el senyor Gómez Pin, a Madrid, en compte de dir-los el que volen escoltar, potser hauria de dir-los, cívicament, que l’única possibilitat, democràtica, culta i civilitzada, de resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya és mitjançant el reconeixement del dret a decidir, el reconeixement de la pluralitat i el respecte al dret a l’autodeterminació, com a El Quebec, Escòcia i altres estats civilitats; el dret al divorci entre els pobles davant estats que tracten els catalans com a enemics i ens volen anorrear, és un dret d’exercici pacífic reconegut internacionalment; no esmenta per a res la sentència del Tribunal Constitucional espanyol retallant una reforma de l’Estatut ja aprovada en referèndum, per explicar l’origen de l’1-O, 2017 i ens hem de preguntar si «les coses profundes» és la demofòbia, la façana antidemocràtica de l’estat, l’esquifit autogovern, la impossibilitat de decidir el propi futur. Per què es prioritza l’imperatiu militar a l’imperatiu democràtic, respectuós amb els drets humans, individuals, socials i ecològics? 

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER