A l’esquerra de l’Edén

Manuel Alcaraz

Quan era conseller de Transparència, entre 2015 i 2019, acudia a reunions de representants polítics i tècnics en assumptes de transparència, participació, integritat, etc. Eren anys efervescents: s’havia pres consciència de la necessitat d’avançar en aquestes matèries per tal d’eixir del pou de la corrupció. Algunes comunitats gairebé mai no hi acudien, unes altres érem habituals, i governades per diversos partits polítics. Acudíem il·lusionats a presentar novetats, ja foren legislatives, tecnològiques, iniciatives en models de gestió o prevenció del frau. La representant del Govern andalús (PSOE) en aquell moment, tanmateix, solia dir: “Nosaltres, el mateix de sempre…”. Per aquests anys vaig acudir a Sevilla a una trobada de Cases Regionals i vaig tenir ocasió d’escoltar Espadas, llavors alcalde de Sevilla, avui candidat, fent un discurs que em va semblar profundament retrògrad, patrioter i superficial: era el lloc i moment per a esbossar alguna idea sobre l’encontre de l’Espanya plural, però no hi havia manera: el Paradís no es toca. Això és potser anecdòtic però ofereix pistes de la crisi d’un model que semblava absolutament sòlid. Més enllà dels ERTES i altres casos de corrupció, l’assentament acrític d’unes sigles en unes maneres d’entendre el poder corca les relacions democràtiques i provoca reaccions impredictibles. 

I el PP passava per allà. I s’hi ha quedat, a còpia de calmar ànims alterats, una cosa que està funcionant bastant bé quan mirar les notícies genera vertigen. No cal entrar en els detalls de la desfeta de Ciutadans, tan merescuda i treballada. Sí que convé analitzar el mapa en el seu conjunt. 

I el primer és anotar que a la ultradreta no l’atura l’esquerra, sinó la dreta conservadora si fa un mínim tomb cap al centre. Aquesta afirmació causa disgust a molts amics, antifeixistes valerosos, però n’hi ha prou amb repassar la història i la mateixa actualitat. El que no significa que el paper de l’esquerra sigfútil, encara que no siga heroic. Perquè sense una esquerra que aprete, la derechita cobarde es llança en mans dels energúmens. L’acció del Govern d’Espanya, malgrat la seua acumulació d’errors, va portar a la crisi del PP i a la seua posterior moderació, que reflectida en l’espill de Moreno Bonilla, ha possibilitat que Vox es quede en els suburbis del Parlament. Així de complexa és la política actual i així cal observar-la, aixecant la mirada de cada gest, de cada moviment singular. Especialment l’esquerra, que ha de jugar a la defensiva en un espai de fluxos.

 El fet és que l’esquerra ja no està en el l’Edén andalús. I tornar li costarà. Moltes serp shaurà de defugir . I en aquest esquema la desarticulació del PSOE i les altres multitudinàries fraccions a la seua esquerra jugarà un paper destacat. Em fa l’efecte que el PSOE no acaba de treure’s de damunt la seua elegant capa de prepotència. I em fa l’efecte que les altres actuen amb la sensació que les seues divisions són marca de luxe que la ciutadania valorarà. I tant que l’ha valorat. Anunciar que, com Joans Baptistes, són només l’avançada que prepara el camí d’una altrMessies no sembla haver obtingut recompensa. El Jordà està esgotat de tanta novetat i tan poca substància.

 Estic convençut –ho vaig aprendre en el Botànic- que els triomfs perdurables de l’esquerra només s’aconsegueixen quan les cultures del PSOE i del que hi ha a la seua esquerra s’aproximen tant que poden complementar-se de manera diguem-ne natural tot i que sé que allò natural no existeix en política. Quan son prou diferents per a ser interpretades com a diferents pels electors, prou iguals perquè no hi haja conflictes insalvables en els seus relats i propostes. Això és el que suma. Però sovint es juga a l’inrevés: a aguditzar les diferències per a ser diferents, distingibles. Pot ser que això servíen un altre moment, quan el bipartidisme era la substància mateixa de la política: no ara, quan els matisos han crescut, ha avançat la pluralitat i la ciutadania està espantada per tanta circumstància adversa. Una altra cosa és que alguns, volent jugar a la diferència tendencialment absoluta, propicien el retorn del bipartidisme, ajustat en algunes parts per una ultradreta ara continguda, però que pot créixer si la dreta conservadora es veu en la tessitura de tornar a pressionar amb mà dura els problemes a Catalunya, per exemple, o si la inflació no decau. 

Treure conclusions i no pensar “nosaltres, això de sempre…”, requereix acceptar sense angoixa que el cicle del canvi de 2015, el ressò mateix de les acampades indignades, s’ha acabat. En bona part perquè en alguns llocs –com en la CV- s’han aconseguit els seus principals objectius polítics –una altra cosa són les abstraccions ideològiques, tant més boniques com més inassolibles-. En realitat queda un objectiu per aprendre: les finalitats que propicien la mobilització són possibles si la voluntat de canvi no es frustra per la por al poder democràtic, això és, a acceptar la lògica -tan lenta!- de les institucions i de les normes jurídiques. És a dir, que el que l’esquerra vagabunda hauria de fer és acceptar l’enèsima transfusió de carisma, però amb una miqueta d’escepticisme. I de seguida reflexionar sobre la nova agenda, que ja no pot ser la basada en la fragmentació de demandes, en el joc absurd de pensar que tots els caçadors són de dretes, els homosexuals i lesbianes d’esquerres, els amos de mascotes revolucionaris i els que mengen foie conservadors. Cal treure la centralitat dels debats de les baralles culturals de curt recorregut i nul·la densitat intel·lectual i dur-la a les necessitats polítiques de la ciutadania, bo i entenent que la desigualtat social és el major problema existent al costat de la violència de gènere, autèntic terrorisme, el canvi climàtic i el futur d’Europa i la globalització. 

I ja posat, m’atrevisc a suggerir una cosa: un greu problema de les esquerres nòmades és que el seu matrimoni amb la governabilitat no sempre és consistent. Potser caldria pensar a superar les democràcies d’adhesió a líders i grans lemes, que oculten aquesta segmentació de la visió que es té de la vida, per un retorn –amb innovacions- a un model clàssic de partit. Si més noperquè els partits tenen, almenys, una cosa bona: el principi de responsabilitatuna qüestió que, moltes vegades, la bona gent d’esquerra oblida, la qual cosa esdevé una font de conflictes que agreugen les crisis que tant de mal fan a la credibilitat de les democràcies. La política no és un joc que alguns juguen per uns altres a base d’ocurrències. O això s’aprèn o el PP avançarà com un ansiolític que estaran disposats a consumir molts electors, encara que no sempre aturarà la ultradreta ni aconseguirà –ni desitjarà- anul·lar els seus valors i misèries.

Manuel Alcaraz és profesor de Dret Constitucional a la Universitat d’Alacant. Ha estat conseller de Transparència en el primer govern del Botànic. Article publicat originàriament al diari Información.

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER