Una lectura d’El temps que vius, de Gustau Muñoz

Sal·lus Herrero i Gomar

He llegit El temps que vius. Elements per a una crítica del present, de Gustau Muñoz, publicat per l’editorial Lletra Impresa. El 22 de maig, era a Sants, vaig saber que el cap de setmana hi havia la Fira Literal a Sant Andreu, vaig anar-hi i em vaig trobar a Mercè Climent i Juli Capilla amb la seua filla petita, venent aquest darrer llibre de la col·lecció “Rara avis“, altres llibres de contes, d’assaig i novel·les de la seua editorial. Feia un dia de calor tòrrida, vam estar raonant una mica aixoplugats a sota del tendal, vaig signar una iniciativa legislativa popular per la regularització dels migrants i me’n vaig tornar cap a Sants abans que el sol em desfés. La imatge, cridanera i plena de colors d’un gall roig, de la portada d’El temps que vius, és de Daniel Muñoz Mendoza.

Abans de l’inici, a manera d’epígrafs, hi ha frases de Max Horkheimer (1937) advertint, si fa no fa, que cada vegada que l’intel·lectual deixa de banda l’esforç teòric i eludeix el contrast amb les masses, fa aquestes masses més cegues i més febles del que caldria; també de Joan Fuster (1958): “El fet a destacar és aquest: que, en un grau important, l’actitud antinacionalista és encara un instrument del nacionalisme, d’alguns nacionalismes”; d’Albert O. Hirschman (1991): Els «reaccionaris» no tenen el monopoli de la retòrica simplista, peremptòria i intransigent”; així com un vers de Vicent Alonso i una estrofa d’una cançó de Raimon (1974), Un lleu tel d’humitat que sintetitza les dificultats de copsar, amb prou solvència, el temps en què vivim: «No podràs agafar/ ni amb les mans ni a grapats/ l’aigua del temps que vius/». 

Al capdavall, ni que només siga a través d’unes quants elements del present, podem capir alguns canvis globals i les constants (de llarga durada) vitals del nostre temps; prendre el pols dels sotracs, del ritme i de les arrítmies actuals, quan el bategar començar a defallir… i tot es belluga i trastoca.

Aquest assaig El temps que vius. Elements per a una crítica del present, recull -en bona patrt, però no exclusivament- el material dels darrers articles de Gustau Muñoz, publicats a eldiario.es o a País Valencià Segle XXI. Al meu parer, el resultat i les conclusions que s’observen, més definides, abasta un període que arrenca, inicialment, amb Corrents de fons (2019), La vida dels llibres (2019), El vertigen dels dies. Notes per a un dietari (2019), Elogi del pensament crític (2020), Espill d’un temps (2021) i potser també amb la biografia Emili Gómez Nadal1907-1993 (2021), en el sentit de la reflexió sobre el lloc que li pertoca al País Valencià al si dels Països Catalans, en un esforç perquè la cooperació, la reciprocitat i el benefici mutu entre el País Valencià, Catalunya i les Illes, a tots els àmbits, siga assolida per les masses i no només per minories culturals. Observem les mutacions i els canvis «civilitzatoris» d’un present ben qüestionable. 

Des deCorrents de fons, fins aEl temps que vius, hi ha un fil conductor, reflexions constants, cada vegada amb més perspectiva, definició i encert, sobre la dialèctica de la modernitat, les grans i petites transformacions socials, els riscos, la gravetat de les crisis i de les emergències actuals i els canvis «glocals», les mutacions més preocupants que hi ha en curs. Una globalització capitalista desfermada, necessitada de reconèixer, urgentment, els límits dels planeta i pensar el decreixement, un canvi de model de producció i consum, sense tant excés de contaminació, destrucció i malbaratament de matèries primeres. Al llarg de l’assaig, Muñoz analitza les desmesures, els excessos, la “hybris”, els atzucacs, el «més, millor» i proposa algunes mesures perquè es limitin o s’eludeixin les catàstrofes.

Al Pròleg hi ha l’interés (l’oportunitat, el «privilegi», la gosadia intel·lectual, l’habilitat…), d’analitzar la paràbola del món modern des del temps de la Il·lustració, quan s’avançaren debats que han marcat èpoques posteriors, com ha demostrat Ernest Garcia, al treball, en castellà, Ecologia i igualtat. Cap a una relectura de la teoria sociològica en un planeta que esdevé petit, a propòsit del debat entre Malthus i Marx.. A l’assaig de Gustau Muñoz, s’analitzen també les qüestions de creixement demogràfic i expansió econòmica d’Europa, de desplegament, de propulsió de la ciència, de revolució industrial… amb apories, dilemes, excessos i desbordaments dels dos segles posteriors, el XIX i sobretot el naufragi d’Europa al segle XX. Com es va analitzar, especialment, des de l’Escola de Frankfurt, en el debat sobre el positivisme i després, la confiança il·lustrada en la raó -el domini de la natura i la projecció d’una organització virtuosa de la societat- va ser sotmesa a dures proves i no va eixir indemne. La raó tornada, de manera extrema, «raó instrumental», tecno-ciència aplicada a la mort, l’Holocaust, ara, aplicada a la destrucció de la natura, posa en risc la vida de les societats humanes i ens acosta a les més greus amenaces de viabilitat, com a espècie, davant el dilema de la supervivència o de l’extinció. 

Des del segle de les Llums, el «progrés» científic, ha millorat la vida de les persones, sobretot al centre del món del nord i en algunes perifèries, a costa de l’empobriment del sud i de la destrucció de la natura i d’altres espècies, però l’ús de la ciència per acumular més poder, major destrucció de la natura i armes més mortíferes, mostra el costat més fosc, de segar l’herba que hi ha sota els nostres peus, la desfeta d’ecosistemes vitals que ens sostenen vius. Les darreres pandèmies, la guerra de Rússia contra Ucraïna, la fi de les utopies, l’obvietat d’un món col·lapsat, mostren les conseqüències, les causes i els efectes, d’un món que no va gens bé, que va malament (Tony Judt) i pot anar pitjor encara.

Guastau Muñoz, analitza fets concrets des d’una mirada de llarg abast i els emmarca teòricament, amb les millors construccions i eines per comprendre què està passant, el què ens està passant, com a espècie; com a resultat d’un sistema de globalització accelerada, de capitalisme de mercat o d’estat, amb un creiximentisme d’escassa capacitat de contenció expansionista, reproduint ritmes de destrucció que semblen «imparables», com si s’haguessin ‘interioritzats’ i integrat en «l’ADN» dels primers “homo sapiens” … I tanmateix, exposa la necessitat inajornable, la urgència d’un canvi de rumb altament dificultós, però inevitable, si volem fer minvar la devastació sobre la biosfera i el medi ambient que sosté la vida dels humans i de la resta d’espècies animals i ecosistemes vitals, sense trencar el fràgil fil on la vida humana és possible. «El «domini» de la natura es mostra il·lusori, contraproduent, destructiu i es gira en contra de la pròpia humanitat». Sobre l’horitzó s’observen noves revolucions tecnològiques basades en la digitalització i la intel·ligència artificial, també la possibilitat de «control total», de vigilància política permanent, de manipulació del big data amb finalitats comercials… que superen el 1984 d’Orwell. També s’albiren dades catastròfiques, anunciades des de fa dècades pels millors científics i rigorosos informes científics sobre l’estat d’un planeta Terra, amb ferides greus… La modernitat il·lustrada és un projecte inacabat, que s’ha de redefinir en funció de les noves realitats, de les contradiccions amb què entropessa, adverteix Muñoz. 

Hem de mirar fins a quin punt prolifera al món d’avui «l’autoritarisme, la desigualtat, l’exclusió, l’opressió, l’obscurantisme religiós i la voluntat de domini i d’acumulació de riquesa d’unes elits econòmiques o polítiques sense escrúpols que fan de la democràcia una farsa, de la llibertat un escarni i de la igualtat entre tots els éssers humans una mentida barroera, pura hipocresia». Dialèctica de la il·lustració, amb contradiccions, amb marges per a la intervenció ‘conscient’, amb retrocessos… sovint irromp amb força astoradora una «dialèctica negativa», com va passar al segle XX i sembla que s’estan generant les condicions per a uns temps astoradors, plens d’amenaces esbalaïdores.

De fet, una caracterització dels textos que ha inclòs a El temps que vius,hi ha els que analitzen els darrers sacsejos que s’han produït en aquestes primeres dècades del segle XXI, que accentuen els pitjors temors i pronòstics científics de les crisis ecològiques, socials, bèl·liques, pandèmiques, la lluita davant de l’escassetat de matèries primeres… que veiem com s’accentuen de manera, cada vegada, més inquietant. És un diagnòstic del present fet amb els millors materials de reflexió teòrica, de racionalitat i d’informació científica anotar «una conjuntura que marcarà l’estructura dels pròxims anys i que altera esquemes fonamentals de la nostra manera de percebre la realitat del món que ens envolta. Res no era el que semblava». Risc d’extermini, totalitarismes, tirania, guerres, opressions nacionals i colonials. Un temps marcat clarament pel «tret inconfusible de la finitud». I de mirar les possibles clarors de l’alba, tot i les «incerteses», o malgrat les ‘certeses’ que es pronostiquen, tot i que els humans haurien de poder modelar, influir, fer minvar els efectes perniciosos… però sembla que no s’hi posem seriosament. Les veus com Greta Thunberg i els científics que l’assessoren, sovint, sembla que clamen en el desert. Potser, afirma, Gustau Muñoz, per cloure el Pròleg, tot plegat «és una qüestió d’ètica, però em sembla que també ho és de supervivència», davant el risc d’extinció.

Més avant, hi ha una reflexió sobre la violència des de Max Weber a la necessitat en una democràcia que prioritze resoldre les causes estructurals i tinga especial cura dels més febles i desafavorits haurà de delimitar les violències del sistema. Hi ha també les propostes, el compromís i la voluntat de contribuir a un món més habitable, més lliure i més digne, més solidari i segur, on els drets i les llibertats estiguen garantits per lleis justes… i per pràctiques adients, sense una vulneració sistemàtica i instrumental dels drets humans, socials, civils i de ciutadania, sobretot de violació dels drets les minories nacionals sense estat propi.

Hi ha també, temes de preocupació pel País Valencià i de la relació amb Catalunya i les Illes; problemes del nostre país i de la nostra cultura catalana. Arran el llibre de Tomàs Escuder Mónica Oltra o el compromís,Lletra Impresa Edicions, reflexiona sobre el fil de la tradició comunista al País Valencià, també en “Renau, art i propaganda”, analitza la figura de Renau, l’opció pels colors, per les formes rotundes, per una estètica intel·ligible, per la visió lluminosa de la vida i de la realitat i la generalització, desvaloritzadora, de lligar allò valencià als tòpics de la «contundència», lleugeresa; en «Commemorar Fuster» arran del llibre d’Antoni Ferrando, Llorente i Blasco Ibañez. Entre la política i la literatura (Institució Alfons el Magnànim, València, 2021), es pregunta si un escriptor pot anar més enllà dels «condicionaments d’una època», com va fer Fuster a la postguerra i denuncia com alguns menyspreen Fuster, sense llegir-lo ni entendre’l i s’interroga si al País Valencià s’ha avançat, si ens hem civilitzat una mica més pel que fa als exabruptes antifusterians, que es van covar durant la dictadura i encara ixen tan desacomplexats com abans, en una cacera a l’home per la seua opció nacional diferent a l’estatal; recorda Muñoz quan el valencianisme era l’esperança i la «inclusió» del País Valencià en un projecte compartit amb Catalunya i les Illes, quan Fuster publicava, el 1950, a La Nostra Revista, de l’exili a Mèxic, l’article «València en la integració de   Catalunya»obria, enmig del totalitarisme feixista i el risc d’extermini del valencià o català, una oportunitat de futur encara no clausurada. Escriu també sobre l’austeritat política i moral d’Angela Merkel (i de Sandro Pertini, Václav Havel, Jacinda Ardern, Olof Palme…), i en “Comprendre Catalunya”, tracta de les relacions València-Barcelona…

Hi ha també un poema de Bertolt Brecht, com a metàfora del temps que vivim, que avisa que no li agrada d’on venim ni li fa gaire el pes allà on pot entrellucar que podríem anar: «Estic assegut a la vora de la carretera/ el conductor canvia la roda/ No m’agrada el lloc d’on vinc./ No m’agrada el lloc on vaig./ Per què mire el canvi de roda/ amb impaciència? Significativament, ho signa el 25 d’abril d’enguany.

Un llibre per copsar les tendències, els canvis, les urgències i emergències vitals del món actual que se’ns escola pels pitjors corriols; quan més es tarde en fer els canvis que calen per minimitzar els danys, l’alternativa serà més dolorosa i més terrible. El «Tríptic de guerra» mostra les barbàries de la guerra, les lliçons de la història, com la guerra acaba amb tot, algunes conclusions, com el rerefons geoestratègic, que analitza Helen Thomson al llibre Disorder: Dark Times in the 21st Century; la conjunció de crisis energètica, ecològica, econòmica, augura mals temps. Temps foscos. El planeta s’ha quedat petit, com avisa Ernest Garcia a Ecologia e igualdad, per a un consum intensiu de materials i energia. O hi ha concertació i una racionalitat col·lectiva, com a espècie humana (com es va fer front a la pandèmia de la Covid-19) o el futur serà altament problemàtic. La vida humana esdevindrà inviable. La racionalitat instrumental sobreposada i prioritzada a la racionalitat dels fins ens du a escenaris desastrosos, que caldria eludir. Una humanitat interconnectada treballant conjuntament, pot fer minvar alguns dels danys globals que encara no són del tot irreversibles. El temps és limitat, més que córrer, vola i el marge de maniobra per eludir algunes de les catàstrofes, s’estreny; una part dels sofriments, del canvi global, ja els veiem al davant i s’assenyala que estem desbordats, «translimitats», «traspassats». Els elements per a una crítica del present és també, lògicament, una guia de propostes alternatives al que existeix i no va gens bé perquè són carrerons sense eixida. Un assaig que mostra, de manera fefaent, les greus preocupacions del temps que vius.

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER