La pitjor cara del socialisme valencià: Javier Paniagua (2)

Sal·lus Herrero i Gomar

Aquest assaigde Javier Paniagua, Nosotros, los socialistas valencianos (1977-1995). Un ensayo histórico sobre el acceso a la modernidad (UNED Alzira) sense els atacs a Fuster i sense les escomeses sistèmiques, el sectarisme, el maniqueisme, l’hostilitat i el ressentiment contra els que no pensen des del seu nacionalisme espanyol basat en un militarisme africanista, sectari, hauria pogut ser, potser, un llibre atractiu i llegible, interessant per conèixer millor el País Valencià, els seus dèficits i potencialitats, els vicis i virtuts, i, sobretot per tal de construir un futur millor per al País Valencià i un estat espanyol, amb propostes millorades com les que recullen Alfons Cucó, Ernest Lluch, Ximo Azagra i Joan Romero, un estat realment federal o confederal, amb major autogovern i compliment real dels drets humans i dels drets de ciutadania cívica valenciana amb dret a tenir drets, com la resta d’habitants del món…

Hauria pogut confeccionar un llibre interessant i atractiu perquè maneja informació rellevant, perquè assenyala algunes anàlisi polítiques estructurals, xifres, fets i la cronologia d’algunes de les principals activitats polítiques en què s’involucraren els socialistes valencians des del Govern de la Generalitat Valenciana, amb un llistat, una mica avorrit, de lleis, iniciatives i polítiques aplicades pels Governs del PSPV-PSOE en la dècada dels vuitanta i noranta (1983-1995).

Però les continues maldats, crueltats, sadisme i humiliació dels altres, en concret dels seus companys socialistes i del valencianisme polític d’esquerres del País Valencià, el fan infumable i infame. És un assaig que mena a la destrucció, no hi ha propostes constructives més que augmentar el nivell d’espanyolisme i castellanització al País Valencià per tal de batre el rècord Guinness… Ara, escric aquest article perquè llegesquen aquest l’assaig el màxim número de valencians (socialistes o no) i que responguen adequadament a les seues propostes contra la identitat valenciana i el País Valencià, des de la castració repressiva, amb propostes plenes d’errades, enganyifes, trampes, paranys i falsedats. És un llibre escrit des del ‘dolentisme’, la roïndat i la mala llet que fan servir els que tenen darrere els privilegis del poder, l’exèrcit, els policies, les lleis injustes, els jutges, polítics, un estat propi, patrimonialitzat i un franquisme sociològic residual per imposar, amb la forca bruta de les forces d’ocupació, la «unitat, permanència i supremacisme» de la Nació espanyola per sobre de les altres nacions, llengües i cultures no castellanes, que tenen el mateix dret a viure, tot i que Paniagua no ens el reconega de ple dret i només subordinat, subaltern i subsidiari a allò que decidisquen des de Madrid.

No tenim altra opció, que la «glòria» d’obeir, submisament i cega, les ordres dels que manen a Espanya, és a dir, a Madrid, com va dir el Consell de Castella, quan anaren els jurats valencians a reclamar clemència després de l’aplicació del decret de Nova Planta, davant la repressió violenta del monarca Borbó Felip Vé que va arrasar Xàtiva i altres ciutats del País Valencià i va inaugurar els camps de concentració i de treball en la modernitat emportant-se als maulets que va deixar vius perquè treballaren a les ciutats de Castella, com els treballadors republicans i d’esquerres després del 1939 al Valle de Cuelgamuros per enaltir la figura del dictador que havia aconseguit fer l’holocaust espanyol, com anota Paul Preston. Els jurats de València que anaren a demanar “clemència” a la Cort reial de Madrid, foren condemnats i castigats pel monarca espanyol per complicitat amb els maulets.

No pot ’estranyar que amb aquest currículum i ideari castrense (africanista), l’ex col·laborador d’El Mundo en l’èpòca més destroyer, després de quedar bé i agrair els suggeriments i les esmenes al llibre, entre altres, a Joan Lerma i a Ciprià Ciscar, no sense criticar l’escassa talla intel·lectual de Lerma, «coneixedor dels seus límits», que no es va poder estar de proposar-se com a substitut de Felipe González en el lideratge del PSOE en el que considera «el momentum valencià» (que no hem vist mai!), acarnissar-se amb el ministre Albero i assenyalar l’excés de ‘prudència’ (la covardia) de Ciprià Ciscar per no saber plantar-li cara a Lerma i fer-se amb el lideratge polític del PSPV, tot i que ho veia impossible pels èxits electorals de Lerma, també esmenta en els agraïments un seguit d’històrics i grans anticatalanistes com Carles Recio, Antonio Lis i Martín Quirós, que han treballat incansablement contra el valencià per separar-lo del català, minoritzar-lo, embolicant la troca, qualificant de «cultureta» la cultura catalana del País Valencià i la resta dels Països Catalans i desitjant en privat i en públic d’aniquilació de la llengua, la cultura i la literatura catalana, des d’una ignorància supina, un ressentiment i un odi malaltís que s’excita i creix en imaginar l’extermini de la valencianitat o catalanitat a tots els Països Catalans i la plena espanyolització, com el mateix Paniagua…

Un individu que agraeix als “seus”, a aquells que han treballat per tancar la IVEI i deixar al mínim, en desmantellar-la, l’Alfons el Magnànim i han sigut còmplices de la major corrupció d’Europa al si del PP, de l’assalt i robatori des de les institucions valencianes.

Sense aquestes complicitats polítiques, plenes  d’indecència i immoralitat no hi hauria hagut tanta gent, sobretot del PP del País Valencià, saquejant i robar a mans plenes, com Rafael Blasco (ex socialista), Zaplana, Barberà, Camps, Fabra, Ripoll, Rus, i companyia, ni hagueren col·locat, des del PP i el PSOE els “seus” als departaments de les universitats de l’estat espanyol, inclosa la Universitat a Distància (UNED) per tal de fer propaganda des d’un nacionalisme espanyol desacomplexat i obedient amb els poderosos (qui paga mana, que deia Fabra, el corrupte de Castelló) que voldria acomplir el que la dictadura feixista es va deixar a mitges, exterminar les altres llengües i cultures distintes al castellà o espanyol.

Una corrupció desastrosa, sistèmica i salvatge, amb complicitats del bipartidisme amb l’extrema dreta, que el senyor Paniagua tracta de aigualir i dissoldre en el magma d’un «batiburrillo» bigarrat del cresquen mil flors i emboliquem la troca des del respecte a la diversitat estravagant, mentre és incapaç de reconèixer plenament el dret a la diversitat de la valenciana gent per fer de la pròpia llengua pròpia el màxim instrument en la construcció de la identitat valenciana…

Perquè, segons ell, totes les opcions son iguals de bones, si es tracta de desvertebrar i desarticular el País Valencià, desfer-lo i provincianitzar-lo, considerar que no hi ha infrafinançament ni dèficits d’inversions, per tal de fer-lo com més va, més dependent de la metròpoli de Madrid. De fet el que fa és tractar de ridiculitzar el Congrés de la Cultura que es va celebrar a València el 1987 en memòria de la lluita antifeixista del Congrés d’intel·lectuals que es va celebrar a València el 1937. I efectivament, les paraules d’Octavio Paz dient que a la fi la Guerra Civil (Militar i incivil) l’havia guanyat la democràcia, va ser ben replicada, amb sornegueria, per Manuel Vázquez Montalbán en dir que «Durant 36 anys he estat pensant que la guerra l’havia guanyat Franco» i sobre la manipulació ideològica en les societats obertes i no només en les tancades dels països de l’est, i el recordatori de Jorge Semprún sobre la necessitat que els intel·lectuals analitzen els esdeveniments del passat… i la necessitat d’analitzar els totalitarismes d’una banda i de l’altra. Al llarg d’aquest assaig hi ha un tarannà distant i inclús hostil de la intel·lectualitat, que podria ser ‘saludable’ si s’estenguera als nacionalistes estatals, com va fer el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca a l’assaig sobre La desfachatez intelectual. I tanmateix hi ha una hostilitat sospitosa i indecent contra els intel·lectuals d’esquerres, els de dreta sembla que tenen barra lliure tot i que siguen còmplices de la corrupció, d’una monarquia restaurada pel dictador i d’un nacionalisme espanyolista que ens fa més semblants a les polítiques del nacionalisme turc, com assenyalen des de la UE. De fet, proclama que el PP i la dreta espanyola està ‘homologada’, democràticament, a escala europea. Una afirmació sense cap fonament i molta deshonestedat intel·lectual, doncs la democràcia a l’estat espanyol, quan més proclamen que és un ‘estat de dret’ perfecte i una democràcia plena i consolidada, més es noten les seues enormes mancances i la baixíssima qualitat democràtica d’un estat profundament i superficialment ‘de dretes’, amb una enorme corrupció institucional (polítics, militars, policies, jutges…), maltractaments i tortures encara, aniquilació de la diversitat lingüística i cultural distinta a la castellana, un codi penal amb el delicte de «sedició», residu del feixisme i inèdit i no homologable a Europa, condemnes per actuacions polítiques o artístiques en l’exercici de dret fonamentals que vulneren el dret de manifestació i la llibertat d’expressió, una monarquia corrupta, terrorisme d’estat…

Els socialistes ‘valencians’, en realitat perderen les eleccions no per les campanyes autoritàries del referèndum de l’OTAN, no pel GAL, ni per la prepotència, ni per la corrupció política, el seguidisme de Madrid, no per no haver reinvindicat fins al final els Alts Forns del Mediterrani de Sagunt (potser un dels pocs punts on sembla que critique que l’estat es va equivocar), ni considera que el País Valencià necessite un millor finançament o més inversions, no per la defenestració de l’alcalde de València Pérez Casado, no per la pugna divisòria Lerma-Císcar, no per la corrupció de Blasco a la COPUT, no pel caciquisme local, no per la no renovació generacional, no per haver-se fet antipàtics i immobilistes, no, no…..  sinó que amplifica el conflicte marginal i inflat per la dreta per la reconstrucció del Teatre Romà de Sagunt que criticava des de Las Províncias María Consuelo Reyna… Perderen les eleccions sobretot -segons el linx Paniagua- en una al·lucinació en colors -i aquesta és la seua tesi definitiva- perquè els socialistes pactaren amb la UPV en no treure la majoria absoluta Parlament valencià i s’acostaren a les tesis fusterianes!!  Aquesta és la tesi friki i còmica, de sainet o d’esperpent de Valle Inclán, en El ruedo ibèrico o en La Corte de los Milagros, que es treu del barret i sosté al llarg de tot el llibre. El culpable de tots els mals del País Valencià, serien les propostes de Joan Fuster i uns «socialistes valencianos» que es deixaren seduir per les propostes polítiques de Nosaltres, els valencians... Fuster el gran entabanador que porta el PV a la perdició. Una tesi que concorda amb el reaccionarisme sense remei de Las Provincias, amb l’ex socialista Fernando Millán (avui pròxim a VOX), amb tota la carcúndia. Si axò és un socialista…

De vergonya aliena. Seria per riure si no hi fos terreny adobat per culpabilitzar i responsabilitzar Fuster de tots els mals del País Valencià, inclús des de departaments, aparentment ‘seriosos’, de les universitats valencianes i de les universitats a distància…

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER