Valencianisme: història i present

Gustau Muñoz

El 1992 Alfons Cucó i Ricard Blasco publicaren un recull antològic titulat El pensament valencianista. Un llibre important, de 365 pàgines, que s’encetava amb el “Discurs de gràcies” llegit per Jacint Labaila al Saló de Cent, en el marc dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1868, i finalitzava amb un article publicat el 1938, en plena guerra civil, que commemorava el 700 aniversari de la conquesta de Jaume I, i establia un pont entre allò i la lluita dels soldats valencians al front contra el feixisme. És un llibre molt útil (publicat dins la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, Edicions de la Magrana i Diputació de Barcelona), amb un glossari de noms propis i d’entitats i partits. Dues dècades abans, el 1971, Alfons Cucó havia publicat el seu canònic El valencianisme polític a l’editorial Garbí de València, amb coberta d’Anna Peters. Incloïa un annex documental que reproduïa un bon nombre d’articles i textos del valencianisme històric. El 1990 aparegué a la Biblioteca d’Autors Valencians, de la IAM, un volum antològic d’Emili Gómez Nadal, amb articles dels anys 1930 a 1939, i també el petit llibre de 1972 El País Valencià i els altres. En conjunt, mostres cabdals del patrimoni d’idees d’un moviment cultural i polític incert, d’evolució ascendent però difícil, amb moments molt compromesos, d’eclipsi i marginació, al qual li ha costat molt alçar el cap i aconseguir les fites que s’havia proposat. Des de la Renaixença fins al 1939, amb penes i treballs, havia pogut assentar idees i reivindicacions, i fer-se present en una societat més aviat reticent o refractària. Les grans forces socials en presència no identificaven en el valencianisme el vehicle o l’instrument de defensa o promoció dels seus interessos. El valencianisme xafava un terreny incert. Només el 1931 obtingué representació a l’Ajuntament de València, amb tres regidors. En els agitats anys trenta ja hi hagué diputats valencianistes (adscrits a coalicions més àmplies) i en el marc del Front Popular el valencianisme d’esquerres tingué presència i un paper remarcable (la ponència de Cultura, amb Francesc Bosch Morata) en la Diputació de València. Però tot era tendre i insuficient. I en termes culturals, vacil·lant i mancat de solidesa. Fins al punt que els qui patiren la repressió del franquisme no fou en tant que valencianistes, sinó per altres adscripcions o significació (comunistes, republicans, maçons…). El règim era molt subtil en aquestes matèries, i no li convenia “definir” un enemic que podria ser perillós en algun moment. Després ja sí, la Brigada Político-Social o el TOP ja parlaven de separatistes i catalanistes…

 El valencianisme no té una història fulgurant. No va penetrar a fons i en massa en la mentalitat i els comportaments de la societat valenciana abans de la guerra civil. No va fixar pautes d’identificació irreversibles. No va guanyar eleccions generals. No va proclamar la República Valenciana. No va aconseguir un Estatut d’Autonomia ni va encapçalar un govern valencià autònom. No hi hagué un govern valencià a l’exili… Fins i tot les premisses culturals, de definició del territori, o l’abast de la reivindicació de la llengua, no estigueren clares fins passat molt de temps.

El nou valencianisme -a favor de la dislocació social que va produir una industrialització extensiva- guanyà sectors socials molt nombrosos, representà una aspiració de modernitat i es dotà d’un acompanyament intel·lectual, universitari, com mai. Va penetrar profundament en la societat valenciana, arribà al conjunt de les comarques, inspirà partits polítics, i va marcar el to de la transició democràtica. Finalment s’aconseguí la restauració de la Generalitat, un Estatut d’Autonomia, i la introducció de la llengua a l’ensenyament. Tot certament insuficient, però d’una importància difícil d’exagerar.

Ara bé, allò motivà també una reacció desaforada, un esclat d’anticatalanisme furibund i de confusionisme i populisme reaccionari que a poc a poc s’aconseguí desactivar i reconduir. Les generacions coetànies i posteriors ja van oblidant-se’n, però fou molt penós. A més, costava d’entendre, perquè s’hi barrejaven molts components.

El 1982 va nàixer la Unitat del Poble Valencià (UPV), que amb reajustaments diversos i altres aportacions va donar lloc, molt de temps després, a la coalició Compromís, l’expressió política més reeixida de la història del valencianisme. Una dada important, amb l’aclariment addicional -molt important- que també hi ha valencianisme en altres formacions, sobretot d’esquerres. Lamentablement la dreta del PP -un partit d’ampli espectre amb implantació en molts sectors socials- és absolutament aliena al valencianisme. I més encara, fa una militància antivalencianista penosa abraçat a Vox i a Ciudadanos (nacionalistes espanyols antivalencians per definició). Molt lluny del que havia estat en el seu temps la Dreta Regional Valenciana, en aquest sentit. I no diguem ja un partit de centre dreta moderat com la Unió Valencianista Regional d’Ignasi Villalonga. O fins i tot molt diferent de la sensibilitat galleguista -per equívoca i “gallega” que siga- del PP de Núñez Feijoó. Fraga va promoure una magna edició institucional de Sempre en Galiza, de Castelao. Els seus homòlegs cremarien Nosaltres, els valencians si pogueren…

Per a interpretar bé el present convé conèixer el passat. Per a projectar i configurar el futur cal saber d’on venim i on podem anar. Per això és molt important la història del valencianisme. Malgrat els llibres que s’han anat publicant, em sembla que no disposem de les eines adequades per a una coneixença escaient de la història del valencianisme, de les seues idees i plantejaments, dels seus líders i promotors, dels seus ideòlegs i pensadors, dels seus esforços i assoliments.

El valencianisme ha aconseguit moltes coses. Té una presència institucional com mai, un activisme social i cívic sense precedents, un gruix d’activistes i simpatitzants a tot arreu, singularment al món de l’ensenyament, la universitat i la cultura, però també en altres àmbits, impressionant. Té solidesa i profunditat cultural. Editorials, revistes, mitjans digitals, associacions, col·lectius, colles, grups comarcals, entitats, i presència mediàtica. A més, ha treballat a fons el folklore i la cultura popular en el millor sentit de dignificació… Té representació política i ostenta l’alcaldia de València. I la vice-presidència de la Generalitat.

I tanmateix, és com si la societat s’hagués allunyat, com la llebre de la faula. Lògic, en funció de canvis socials i migratoris accelerats i potser sobretot de les restriccions que imposen l’Estat central -la inèrcia centralista- i l’actitud nefasta d’una oposició que contraresta sempre que pot i si pot, amb les pitjors intencions, qualsevol avanç del valencianisme. La darrera escaramussa al voltant del valencià en la Llei de Funció Pública, finalment reconegut com era de justícia com a requisit, és del tot eloqüent. Val a dir que s’ha avançat molt, però segons com tot està en l’aire. I tanmateix, es pot aventurar que el valencianisme ara ja sí, és irreversible.

Però per a assegurar-lo convé conèixer-lo. En general, un País ha de conèixer el seu passat. En l’època actual, la manera de salvar un patrimoni d’idees i difondre’l passa per la digitalització. Per això seria molt important construir una gran plataforma digital sobre “Valencianisme”, on s’hi reproduirien digitalitzats tots els documents -articles, revistes, fullets, llibres, discursos, actes- i totes les informacions biogràfiques i històriques addicionals. Una comesa que només poden patrocinar i dur a terme les institucions. Faig des d’ací una crida el conseller de Cultura Vicent Marzà perquè impulse una iniciativa d’aquest caire, amb el concurs d’altres institucions i entitats, com la IAM o la Universitat. No podem perdre més temps.

Seria una eina d’un gran interès, que es podria acompanyar d’una “Biblioteca del Valencianisme”. Els valencians d’ara podrien llegir en directe els plantejaments dels seus antecessors i comprovarien la distància que imposa el temps i alhora la continuïtat de les aspiracions. Així sabrien què varen dir i escriure personatges com Eduard Martínez Ferrando, Ignasi Villalonga, Felip Mateu i Llopis, Emili G. Nadal, Faustí Barberà, Joaquim Reig, Teodor Llorente Falcó, Angelí Castanyer, Lluís Cebrián Ibor, Gaietà Huget, Adolf Pizcueta, Enric Valor, Artur Perucho, Nicolau Primitiu, Vicent Tomàs i Martí, o Carles Salvador. I podrien consultar Pàtria Nova, El Crit de la Muntanya, Taula de Lletres Valencianes, Avant, Acció, Nueva Cultura, El Camí i tantes altres publicacions de l’època. I opuscles diversos. Però anant més enllà del 1939 i arribant fins el present. La prehistòria del nostre present no és ja -com per a la generació d’Alfons Cucó i Ricard Blasco- la República sinó la postguerra, la Transició i la democràcia establerta… Per tant, caldria incloure-hi revistes (Esclat, Sicània, Gorg, Concret, Quatre, Trellat), publicacions, textos i escrits dels autors més acostats en el temps, de la postguerra, del nou valencianisme, dels anys seixanta, setanta i vuitanta, fins al llindar del segle XXI, amb el criteri documental més escaient…  Realment una necessitat per a investigadors, lectors interessats, valencianistes i ciutadans en general. I una tasca de cultura i civisme que les institucions tenen l’obligació de promoure en l’hora present

(Publicat a eldiario.es/cv, el 28 de març de 2021)

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER